divendres, 22 d’octubre de 2010

Comunicació Política del segle XIX

Si hi ha una cosa que em sorprèn malauradament dels col·lectius que es fan anomenar "alternatius" (un adjectiu que, tot i ser millor que "anti-sistema", no deixa de ser ambigu) és la seva manca de projecció pública. Arrosseguen moltíssima més gent del que podria arribar hom a somiar sense l'ajut de cap mitjà de comunicació de masses. És més, si Convergència, el partit amb més afiliats de la CAC si no m'equivoco, agafés un dia i deixés d'aplicar les tècniques de màrqueting polític que els caracteritzen (algunes d'elles, només possibles amb molts calés), i convoqués a la plaça de la ciutat X per protestar contra Y, com a molt serien 10 persones, exactament la quantitat de gent que viu directament del Partit.

Ara bé, som al segle XXI. El 2010 no espera a ningú ni s'atura pels carrers a mirar cartells més o menys artístics. El bustiatge, ja sigui tradicional o telemàtic, és entès com una molèstia, allò que des de fa uns anys en diem SPAM i abans propaganda. Els parlaments llegits són una broma davant de grans oradors, que no és que realment ho siguin sinó que s'han preparat per ser-ho. Grans caravanes de cotxes, accions cridaneres i d'altres són completament inútils sense difusió prèvia i posterior. Sí, vivim en una dictadura dels mitjans de comunicació de masses. Tot i que la premsa en paper perdi força, tot i que Internet superi en audiència la televisió en segons quins marges d'edat... qui crea opinió no és el parlament en una tarima després de la manifestació o durant l'acte polític, qui crea opinió és el tertulià, l'anunci a la televisió o el columnista.

Convergència, i perdoneu que faci servir sempre aquest exemple, però és el partit més americanitzat que tenim a casa nostra, fa servir una estratègia de màrqueting polític que si bé és hipòcrita en alguns casos és efectiva. No estic dient que calgui emular el 100% de les seves tècniques, car la gràcia de la Comunicació Política és la innovació. Tanmateix, sovint ens perdem en el famós "contingut" del discurs. Ells no tenen discurs!!! És clar que no en tenen. Coneixeu algun partit que tregui manifestos cada dos per tres i que es passi tres hores d'assemblea discutint-los? Un altre tema seria la democràcia interna de la resta de partits, però vaja, personalment considero que ens perdem en la coherència.

Com funcionen els mitjans? Aquest és un tema que hauríem de començar a dominar, sobretot perquè ells ens porten 30 anys d'avantatge (alguns més i tot) i ja no s'hi valen excuses de "això es fa realment?" o "naltros som alternatius, no ens cal això!". Els mitjans segueixen unes rutines. Tots els actes preelectorals o de campanya permanent compleixen uns tòpics i tots els periodistes, per desgràcia de la professió, els cobreixen com hienes. Allò que se'n surt, rarament serà notícia. Els mitjans volen declaracions, volen polèmica, volen comentaris als digitals i compres al paper, així com audiència en ràdio i televisió. No volen propaganda del segle XIX. I això no vol dir perdre els principis, això vol dir adaptar-se als nous temps. Cal cercar la fórmula per jugar amb tot plegat sense caure en la desil·lusió, la desafecció i tot allò que caracteritza la resta. Però per trobar-la és necessari treure'ns la vena dels ulls i deixar de titllar d'heretge aquell que proposa noves maneres de fer.