divendres, 1 d’octubre de 2010

De tot una mica


Passats un parell de dies de la famosa Vaga General, que ens havia de dur a la llibertat i que havia de fer reflexionar el govern espanyol sobre la reforma laboral... bé, m'agradaria fer un seguit de tocs d'atenció:

  • Com es preveia, aquesta Vaga General, d'un sol dia i amb el suport social de poc més del 10% (sent generosos), no ens ha dut a res. La Reforma Laboral, que em permetrà tant a mi com a tots els joves que algun dia s'hagin de guanyar les garrofes poder treballar en contracte de pràctiques o en contracte de formació fins molt més tard del que fins aquest juny estava permès, i també permetrà a tots els empresaris fotre'm una coça al cul quan s'hagin cansat de tots naltros al·legant "futures pèrdues", tot i tindre el ja tan difícil de trobar contracte fix.
  • Els sindicats CCOO, UGT, USOC, CGT, i tota la resta així ho han volgut: fem la Vaga General, un dia de lluita, que ens vegin com en som de radicals, i així salvem els mobles. No és just ficar-los a tots dins el mateix sac, però ningú podrà negar que aquells Pactes de la Moncloa durant la transició en què se'ls obligava a cedir en la seva acció social han seguit en vigor fins als nostres dies, i no per manca ni de fons econòmics, ni de capacitat humana o material. La Vaga, i amb raó, s'ha vist com una cosa dels alliberats.
  • Davant d'això, cal remarcar l'actitud absolutament botiflera i traïdora dels sindicats majoritaris, CCOO i UGT (per no dir USOC, és clar, aquells grans espanyols amics de la patronal), que després que diversa gent sense afiliació es mobilitzés per fer bullir les ciutats, aquests els han deixat a l'estacada, dient-los de tot i desmarcant-se de la seva línia "violenta". Un dia després, descobrim que tot plegat no ha servit ni tan sols per unir-nos en una mateixa lluita que crèiem que tots defensàvem.
  • A l'altre bàndol, el dels moviments alternatius, ocupes, llibertaris i socialistes (dels de debò), cal deixar en evidència la manca de projecte i de guió a seguir en una jornada que molts consideràvem crucial per créixer. No s'han sabut controlar tots aquells que més que a fer una revolta com déu nostru senyor mana es van dedicar a robar, coaccionar treballadors o impedir el dret a la informació dels periodistes. Alguns van de màrtirs per la vida i creuen que ser empresonats és una medalla que cal penjar-se per tal de demostrar com de lluitadors són, i això no va així, cal una estratègia.
  • Em canso de repetir (ja em faig vell, i això que acabo de fer els 22) que els periodistes són sagrats. Als periodistes no se'ls tapa la càmera, no se'ls prohibeix entrar en un edifici ocupat, no se'ls espitja sota cap concepte, no se'ls agredeix i no se'ls tracta com l'enemic. El periodista, amb càmera o sense, té el mateix poder o més que un policia, amb la diferència que el policia segueix ordres i no té criteri propi, mentre que el periodista tot i de vegades seguir ordres explícites tenen (o tenim, vaja) un cervell ple d'idees i amb una capacitat d'argumentació que no té un Mosso. Tu tries, pots fer-lo el teu amic, el teu confident; o el teu enemic. En cas de no voler créixer com a moviment, la segona opció és la més recomanada.
  • En el cas de Tarragona, al piquet incontrolat del matí ens va mancar una tàctica, però sobretot saber convèncer els vianants que allò que feiem no era contra ells sinó per a ells. Per això sóc del parer que el que vam fer va ser correcte, però també cal trobar una manera alternativa per tal de no convertir-nos en els dolents de la pel·lícula. Els serveis mínims de transport, ensenyament o d'altres (excepte el sanitari) no tenen raó de ser en una Vaga General i, per tant, em mantinc en la meva posició.
  • I sobre el piquet del migdia, amb CCOO i UGT voltant per allà, caldria que no haguéssim perdut el temps en el petit comerç. Els autònoms no tenen la percepció que això vagi amb ells, i en bona part tenen raó. Cap sindicat ha aixecat la veu per ells, CAP, i la reforma, excepte en alguns casos puntuals, no els afecta. Allò que sí que els afecta són els ajuts a bancs i caixes per part de l'Estat espanyol mentre es retalla en despesa social, i en això s'hauria d'haver treballat, en comptes d'imposar tancaments indiscriminats que al cap i de cinc minuts s'esvaïen com el fum.
  • El que més clama al cel, però, és el paper dels mitjans. Han parlat més de vidres trencats que dels piquets ferits per càrregues o per envestides. Cap visió alternativa als que ja dies abans criticaven la Vaga. On és la imparcialitat? On és l'honestedat?
Us deixo amb el vídeo del manifest de la Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa, llegit per Jordi Martí Font, amb el qual es va cloure la manifestació de la tarda i, amb ella, la jornada de Vaga General a Tarragona.

1 comentari:

Ferran ha dit...

De periodista a periodista... n'estic fins al capdemunt dels mitjans del nostre país. De fet, des del meu exili alemany cada dia que passa em costa més seguir l'actualitat de Catalunya (d'Espanya ja ni en parlo, si se'm permet); si ho he de fer a través dels mitjans nostrats... no, casi que passo.

Pel que fa a la vaga, que a un estat com l'espanyol, amb una taxa d'atur d'autèntic escàndol i un govern socialista que aviat semblarà de dretes, ni una convocatòria de vaga general aconsegueixi unir els treballadors en la defensa dels seus drets... en fi, n'hi ha per emprenyar-se de debò.