dilluns, 29 de novembre de 2010

Jo vaig votar en negre, vaig votar Pirata

Primer de tot m'agradaria felicitar la nova formació clarament independentista que ha entrat al Parlament de la CAC, Solidaritat Catalana per la Independència, amb fins a quatre representants. Sóc del parer que tot allò que suposi un avenç (i això ho ha suposat) per a l'independentisme és bo. L'independentisme no ha baixat, tal com els agrada dir als mitjans tan espanyols com catalans, sinó que s'ha dispersat en diverses línies ideològiques arran de la pèrdua de confiança en el partit que fins fa poc el liderava, almenys a les institucions (no així al carrer).

No vaig votar Laporta (o, en aquesta demarcació, Hèctor López-Bofill) perquè fa tres i quatre anys vaig votar per pragmatisme, la mateixa raó per la qual fa unes setmanes em deien que votés SCI. Sí, vaig votar Esquerra i tant a Tarragona com al Parlament cada dia de la legislatura he maleït i maleeixo el moment davant les paperetes en què vaig optar per aquesta formació. Considero que un vot és quelcom massa seriós (i massa escàs) com per malbaratar-lo en una candidatura que no t'omple. Sóc transversalista, i segurament per això em vaig abstindre de fer campanya contra RCat i SCI, però la meva independència, el meu ideal, es compleixi o no, inclou certs valors. Mínims. Per exemple, no destruir el territori per quatre rals, no apropiar-se de moviments cívics o no comportar-se com xiquets de piruleta provocant una divisió com la que es va esdevindre (per això, aquest independentisme no ha obtingut representació per Tarragona).

Ara que hi ha manifestacions a Irlanda, aquella illa esquarterada, me'n recordo del moviment per l'alliberament nacional irlandès a principis del segle XX. L'IRA, l'exèrcit republicà, lluitava per un estat lliure i socialista, i en paraules dels seus líders, si la Irlanda que volien era una Irlanda monàrquica, capitalista i lligada als poders fàctics del Regne Unit, només calia pintar els carrers de verd per assolir els objectius de la "llibertat", no calien tants esforços per un pur tràmit administratiu. És a dir, del que es fa i de les decisions que es prenen mentre s'assoleix l'alliberament, dependrà de com sigui aquest nou Estat. Si les formacions que lideren aquest canvi menyspreen la prioritat de la llengua catalana, la preservació del medi ambient, la justícia social i la democràcia participativa, el nou "Estat lliure" serà una imitació de tot plegat i, pel que fa a mi, em sentiré com se sentiren els irlandesos el 1920, enganyat i amb una sensació que tot el que s'ha fet no ha servit per a res, perquè no ens equivoquem, el moviment que hi ha ara serà molt difícil aglutinar-lo un cop assolit l'objectiu. Ho sabia l'IRA i el Sinn Féin, ho sap l'Esquerra Abertzale i ETA, i ho hauríem de saber naltros.

Per tot plegat, he votat el Partit Pirata. Perquè vull una societat participativa, una societat que controli absolutament tot allò que facin els partits polítics, ja que hem de lidiar amb ells. La independència arribarà, n'estic segur, i ho celebrarem tots al carrer, però cal prendre consciència que del que fem ara dependrà com sigui la societat del demà.

dilluns, 22 de novembre de 2010

L'ARA a Tarragona

Molt simptomàtic el que em comentava una noia abans d'entrar a la presentació que feien conjuntament la Plataforma per la Llengua-Tarragonès i l'edició del diari Ara per tal de presentar aquest nou projecte: "véns per la presentació de l'Avui?". Ella ha fet l'errada sense voler, inconscientment, però fa gràcia, ves tu.

Venien a l'aula 403 del Campus Catalunya de la URV el seu president, Oriol Soler, i també el ja una mica massa tocat (sembla que no hi hagi més personatges famosos a Tarragona) Oriol Grau. Al marge del fet que es tractava d'una presentació a la universitat, la qual cosa comporta imprevistos tècnics i presentadors poc agraciats, m'agradaria parlar una mica d'aquest nou diari.

Fa moltíssim que se'n parla. Des que al facebook, per aquelles casualitats de la vida, va sorgir un perfil que s'anomenava arafaremundiari, que després es va convertir en un web arafaremundiari.cat, i que posteriorment van desvetllar com un projecte encapçalat per algunes patums de l'elit cultural i/o periodística de Barcelona. L'absorció de l'Avui per part del grup Hermes (amos del Punt, entre d'altres) havia deixat orfe un sector força nombrós del catalanisme conservador d'una publicació en paper. Ells han comentat que la creació era arran de la confluència de tres "cruïlles", l'estructural (crisi), la nacional (independència) i la gremial (periodisme del s. XXI), però no ens enganyem, l'Ara no tindria sentit amb un Avui fort com ho era fa mig any.

Han explicat que sortiran el 28 de novembre, el dia de les eleccions, i que tindran un format més de revista que no pas de diari, amb temes a fons i 'passant' de les dinàmiques actuals del periodisme (rodes de premsa, temes comuns, etc.) per afavorir l'entrada de temes propis i d'innovació en el periodisme. També han comentat que volen definir el país que volem, que cal ser optimistes i que tindran l'ajuda de The New York Times. Tot plegat pinta molt bé, però cal assenyalar-ne també els defectes: serà tan regionalista com tots i cadascun dels grans diaris fets des de Barcelona, és a dir, mirarà només pel Principat (suposo que es deuen referir a la CAC, perquè el cobriment de notícies de la Franja i de la Catalunya Nord no crec que sigui precisament excessiu), s'enviaran edicions als "territoris de parla catalana" (Països Catalans, senyor, Països Catalans!) i importarà més una notícia de Tarragona que d'Alacant. Bé doncs, tenint en compte el segon defecte, que la redacció se centralitzarà a Barcelona i que fora d'ella només hi haurà "corresponsals", aquí hi tenim l'evidència de com es tractarà tot allò que vingui de més avall del Sénia, de més amunt de l'Albera, i de més enllà de la platja de la Barceloneta: si de Tarragona no en parlaran gairebé, d'Alacant ni se'n sentirà anomenar.

Tot i això, caldrà donar-li un vot de confiança. Només pel fet que serà més catalanocèntric que qualsevol dels diaris que avui dia circulen pels nostres quioscos (excepte El Punt i el seu sucursal, l'Avui), que tractarà l'independentisme com es mereix i des d'un punt de vista potser més transversal, que rep el suport de tants poders fàctics, i que ensorrarà diaris com La Vanguardia o El Periódico, doncs per tot això caldrà almenys donar-li un vot de confiança.

Això sí, en la presentació l'Oriol Soler ha dit que es tractava d'una aposta valenta i optimista. Més aviat, pel que n'he pogut desprendre jo, és una aposta força covarda.

dimarts, 16 de novembre de 2010

És inevitable

Poc ens ho pensàvem fa un parell d'anys que els independentistes passaríem de ser uns proscrits a ser majoria. En cada enquesta que treuen els mitjans i els centres d'estadístiques, l'independentisme creix a la CAC. Primer érem un 10%, després un 15, després un 20... n'hi ha que diuen més de 50, i l'última diu 42. En temps de campanya, els grans titulars guanyen presència (ara tothom és molt valent), i alguns d'ells deixen en evidència el robatori que suposa per a una persona el fet de viure i pagar impostos a la CAC.

En aquesta campanya els discursos que semblava que apareixerien amb força serien l'espanyolista, el xenòfob i l'independentista. El primer, amb UPyD al capdavant, ni s'ha fet sentir. I, pel que fa als altres dos, s'anul·len. Sí, s'anul·len mútuament! Tal com si, per exemple, a l'entrada de Constantí hi hagués dues pancartes de CiU i del PSC amb els lemes del canvi i del progrés. Però quan una cosa s'anul·la sempre hi guanya algú. I aquest ha estat l'independentisme.

I és que no hi ha arguments contraris a l'independentisme. Som en un món global sense fronteres? En la darrera dècada n'hi ha hagut unes quantes, d'independències. Podem canviar Espanya? Duem tres segles intentant canviar-la, els únics federalistes són els catalans, hem rebut insults i intents continuats de colonització (sí, les immigracions massives com la Marxa Verda del Sàhara o Palestina són colonitzacions), i està demostrat que la Constitució no es tornarà a tocar mai, a diferència d'altres estats europeus. Qui millor pot gestionar els impostos que la mateixa societat que els emet? En un context de crisi econòmica, podem cridar ben fort contra els immigrants, però, havent-hi arguments ben sòlids en contra, la independència resulta molt més convincent i més factible a curt termini.

No tinc intenció de votar cap opció independentista el 28 de novembre, potser m'hauré d'empassar les meves paraules quan sigui davant totes les paperetes, però en principi no en tinc intenció. Ara bé, que l'independentisme creixi sempre és bo, sigui quin sigui el seu posicionament social. Igual que si creix el suport social cap a l'eliminació dels governs i la col·lectivització de les terres i dels centres de treball. Tot suma. I algun dia parlarem als nostres fills de com vam treballar perquè fos possible, i de com d'altres s'hi van sumar a darrera hora per xuclar tot allò que poguessin xuclar, tal com ha passat en tots i cadascun dels processos històrics (1975, 1939, 1931, etc.).

dimarts, 2 de novembre de 2010

Plantejaments alternatius en casos extrems

30 minuts en vena i moltes ganes de conèixer altres realitats. El primer, en motiu del desallotjament imminent de la Colònia Castells del barri de les Corts de Barcelona, explica una lluita veïnal en un oasi social a la gran metròpoli, així com el seu desencant i l'arribada de saba nova en forma d'ocupes que l'únic que volen és gaudir d'un espai de llibertat i construir una altra realitat al cor de la ciutat. El segon, la vida dels xapers, prostituts, tots ells de gènere masculí i normalment dedicats a feines amb persones del seu mateix sexe. En aquest darrer reportatge un dels protagonistes parla de com les noves generacions entenen el dret al propi cos, a fer-ne el que es vulgui, i sobretot de les necessitats que provoca aquest entorn d'atur i de precarietat laboral, evocant així molts dels que s'hi dediquen a seguir pel mateix camí i a iniciar-se en aquells casos de gent que comença i que no té cap altra manera de subsistir. No cal que digui que la criminalització de la prostitució, tant dels que paguen com dels que cobren, no és res més que una mesura populista i covarda que amaga una realitat social molt més dura.






dilluns, 1 de novembre de 2010

Cinc idees sobre el treball

Reprodueixo un escrit que acabo de trobar enmig de papers, un escrit aquest que vaig rebre en els moments previs a la manifestació de l'1 de maig de fa un parell d'anys. Justificació completa

1. El treball com a realització personal és una idea moderna. La Revolució industrial significa la imposició d'aquesta idea. La condició assalariada esdevé necessària per sobreviure. Aquest procés consisteix en l'expulsió dels pagesos de les seves terres obligats a treballar a les fàbriques. El treball neix doncs com una imposició.

2. El treball no és una feina per satisfer necessitats bàsiques. Consisteix en la creació de capital i beneficis. Això provoca la creació de llocs de treball sense cap finalitat social sense importar l'impacte que això tingui a la natura. El treball és bàsic en un sistema que ha de produir o morir.

3. El treball ocupa tota la realitat, no només el temps de feina. També el lleure està organitzat per a produir capital, a través del consum. La mentalitat del treball ha envaït tots els racons de la vida quotidiana, no podem deixar de produir, fins i tot quan no treballem.

4. Amb la crisi actual i l'augment de l'atur és palpable la naturalesa excloent del sistema productiu que per no perdre marge de benefici fa fora cada cop més gent. No és possible reivindicar la plena ocupació si no hi ha prou feines per a tothom. S'ha de cercar altres alternatives socials. També pensem que no es desitjable aquesta opció, ja que la condició assalariada ens impedeix l'autonomia personal.

5. Reivindiquem la reocuperació de les formes de lluita autònoma: el sabotatge, el boicot, la vaga sense dirigents. La dispersió del poder mitjançant l'esmicolament de l'Estat fa l'autonomia de la gent. Llavors és quan podem parlar de disminució del temps dedicat al quefer, distribuir-lo eliminant tasques superficials, i finalment convertint el treball en joc.

Per l'autonomia de la gent.