dimarts, 16 de novembre de 2010

És inevitable

Poc ens ho pensàvem fa un parell d'anys que els independentistes passaríem de ser uns proscrits a ser majoria. En cada enquesta que treuen els mitjans i els centres d'estadístiques, l'independentisme creix a la CAC. Primer érem un 10%, després un 15, després un 20... n'hi ha que diuen més de 50, i l'última diu 42. En temps de campanya, els grans titulars guanyen presència (ara tothom és molt valent), i alguns d'ells deixen en evidència el robatori que suposa per a una persona el fet de viure i pagar impostos a la CAC.

En aquesta campanya els discursos que semblava que apareixerien amb força serien l'espanyolista, el xenòfob i l'independentista. El primer, amb UPyD al capdavant, ni s'ha fet sentir. I, pel que fa als altres dos, s'anul·len. Sí, s'anul·len mútuament! Tal com si, per exemple, a l'entrada de Constantí hi hagués dues pancartes de CiU i del PSC amb els lemes del canvi i del progrés. Però quan una cosa s'anul·la sempre hi guanya algú. I aquest ha estat l'independentisme.

I és que no hi ha arguments contraris a l'independentisme. Som en un món global sense fronteres? En la darrera dècada n'hi ha hagut unes quantes, d'independències. Podem canviar Espanya? Duem tres segles intentant canviar-la, els únics federalistes són els catalans, hem rebut insults i intents continuats de colonització (sí, les immigracions massives com la Marxa Verda del Sàhara o Palestina són colonitzacions), i està demostrat que la Constitució no es tornarà a tocar mai, a diferència d'altres estats europeus. Qui millor pot gestionar els impostos que la mateixa societat que els emet? En un context de crisi econòmica, podem cridar ben fort contra els immigrants, però, havent-hi arguments ben sòlids en contra, la independència resulta molt més convincent i més factible a curt termini.

No tinc intenció de votar cap opció independentista el 28 de novembre, potser m'hauré d'empassar les meves paraules quan sigui davant totes les paperetes, però en principi no en tinc intenció. Ara bé, que l'independentisme creixi sempre és bo, sigui quin sigui el seu posicionament social. Igual que si creix el suport social cap a l'eliminació dels governs i la col·lectivització de les terres i dels centres de treball. Tot suma. I algun dia parlarem als nostres fills de com vam treballar perquè fos possible, i de com d'altres s'hi van sumar a darrera hora per xuclar tot allò que poguessin xuclar, tal com ha passat en tots i cadascun dels processos històrics (1975, 1939, 1931, etc.).