dijous, 9 de desembre de 2010

No és mèrit de la "dreta", imbècils!

En les passades eleccions autonòmiques el PP i CiU, els partits que hom podria identificar amb la "dreta" i que sentimentalment la gent els classifica dins d'aquest calaix, van pujar considerablement respecte a les eleccions passades. Era lògic, la gent n'estava farta del tripartit i n'hi va haver que va fer una interpretació -per a mi, errònia- que l'oposició tindria noves idees i que no ens marejarien amb grans projectes ni amb grans titulars: que els que ens van ficar a la crisi ens en treurien.

De seguida, tots els mitjans es van afanyar a esmentar el que passa arreu en temps d'inestabilitat: les dretes pugen. Sí, és cert que som en un període d'inestabilitat i que alhora els neofeixistes (PxC) comencen a treure el cap i els hereus del Franquisme (CiU, PP) fan o faran tard o d'hora govern. Però que dues coses passin al mateix temps no vol dir que estiguin relacionades. No vull anar de sociòleg car no en sóc, tanmateix és ben clar que les autoanomenades esquerres a Occident es troben en un greu problema. D'una banda, ha sorgit la dreta social, és a dir, les antigues dretes han assumit temporalment alguns principis de la socialdemocràcia, mentre que algunes de les esquerres han fet renúncies importants al capitalisme més ferotge. No hi ha diferència entre esquerres i dretes, només aparences.

Més enllà, hi ha un sector de les esquerres que encara creu en la justícia social i en el repartiment de la riquesa i del treball, amb o sense Estat. I també n'hi ha d'altres que simplement diuen que hi creuen, i per tant la gent els identifica com a tals. Què ha passat, amb tots aquests? Per què hi ha gent que s'hi ha deixat de sentir proper? Per què Esquerra, ICV-EUiA, PSC, Des de Baix, etc. no tenen avui el 70% de la representació parlamentària? A banda del tema nacional, diríem que els ciutadans no són imbècils.

No són imbècils perquè noten que hi ha coses que no acaben d'anar bé. Potser n'hi ha que fan interpretacions errònies o induïdes per certa gent, però que hi hagi una interpretació errònia del problema no treu que no hi hagi problema. Preguntem als ciutadans qui pensen que els treurà de la crisi: les dretes o les esquerres? Quan una persona només vol trobar feina i veu que els que donen feina són les dretes (són les qui tenen el poder actualment per fer-ho), valorarà que el camí són les dretes. Davant d'això, les esquerres què fan? Es dediquen a deixar anar eslògans com "solucions d'esquerres" (què són les solucions d'esquerres?), tan banals com els eslògans de les dretes però no acaben de ser conscients del hàndicap que tenen al damunt. Quan hom viu en una zona on hi viuen molts immigrants, pot fer-se el progre i ser partidari d'una opció que té un discurs nul sobre immigració, o més aviat tirarà cap a les dretes o cap a les extremes dretes? Qui ens desfarà dels problemes de convivència que suposen tindre gent de diferents orígens i cultures concentrades al barri? Iniciativa?

No és, doncs, mèrit de la dreta que pugin en representació i que la gent s'hi senti més identificada. És desmèrit de l'esquerra que en un país essencialment socialdemòcrata (m'agradaria poder dir que anarquista, però això ja fa uns quants anys que va deixar de ser així), la majoria de governs des de fa 20 anys siguin per part dels hereus del Franquisme. Si no hi ha discurs sobre temes quotidians, afectats innegablement per la intoxicació constant de les grans corporacions de mitjans de comunicació, no hi ha manera de fer arribar cap mena de missatge trencador.