divendres, 28 de gener de 2011

La deuen haver cagat molt, allà

Quan veig els carrers plens d'Egipte, Tunísia i Algèria (només li falta el Marroc i Líbia per acabar de completar l'arc nord-africà, i motius no els en falten, com a tot arreu), m'entra una espècie d'enveja. A veure si ens entenem: enveja perquè hi ha un 20% més d'atur juvenil allà que aquí, o perquè els sangren els caps... no. Enveja perquè han pres consciència que, al marge de la seva religió i de la seva ideologia, cal una renovació (eufemisme de revolució) que foti fora els de sempre, i tenint clar que canviant-los per uns de semblants no es resoldrà ben bé res, sinó que cal que tot es teixeixi des de la base.

Aquestes dues setmanes hem viscut a Galícia, al País Basc i a Catalunya diverses mobilitzacions contra la retallada de les pensions. L'any passat, interrompudament, van ser contra la reforma laboral. Malgrat tot, el màxim de gent que hem pogut treure al carrer han estat els 10.000 d'ahir a Barcelona, que està bé, però que al cap i a la fi no deixa de ser una misèria. En aquestes dues setmanes hi ha hagut dues manifestacions al Camp. Una, divendres 21, a Reus, amb unes 200 persones. I ahir, a Tarragona, amb unes 300 persones. I dissabte 22 va ser el torn de Barcelona també, amb unes 4.000 persones al carrer des de Sants fins a la Via Laietana. Com si no passés res. Com si un 40% d'atur juvenil no suposés cap greuge per a la societat. Com si encara haguéssim de donar les gràcies als que ens putegen dia sí dia també amb les seves reformes impulsades des d'un lloc que no sabem ben bé on és.

I jo penso: collons, la deuen haver cagat molt, allà, perquè hi hagi tanta gent al carrer! Perquè fins i tot sense telefonia ni Internet siguin capaços de fer passar problemes a les forces d'ordre/seguretat/ocupació/repressió (segons ideologia) i arribar a fer notar el problema latent que tenen aquelles societats als seus governs i a la resta del món.

Però no és que ho facin ni millor ni pitjor que aquí. Els nostres periodistes són molt valents a l'hora de titllar de "dictadura" qualsevol règim quan els convé, i parlen de llibertat d'expressió, de presos polítics, etc. Que no hi ha aquí, potser, manca de llibertat d'expressió, presos polítics i unes greus deficiències democràtiques? Se'ns pixen a sobre i diuen que plou, el sistema ho té tot pensat. Sindicats grocs, governs maquillats, dictadura mediàtica... pobre govern egipci: no devia fer gaire cas del funcionament del sistema espanyol: és genial, ha aconseguit que un Estat tradicionalment comunista (al centre) i anarquista (Catalunya i Andalusia sobretot) esdevingui una societat passota hiperatomitzada i sense ganes de viure/somiar ni de canviar res.



Des dels Països Catalans, tota la solidaritat amb el poble egipci, el tunisià i l'algerià, al marge de les nostres cultures, que tan diferents no poden ser si acabem fent servir el facebook, el twitter i el blogger/wordpress per comunicar-nos, però vaja. I, algun dia, quan les canes siguin visibles el cap d'un servidor, us seguirem, a valtros i als grecs, irlandesos i francesos (entre ells, catalans, occitans, bretons, bascos, etc.) que també han demostrat saber sortir al carrer quan calia. Com diu el vídeo, "to defend all rights!"

divendres, 14 de gener de 2011

Jo dono suport a les mobilitzacions contra la retallada de les pensions

Al marge del que pensi sobre la CGT, la delegació sindical i moltes d'altres coses, ahir van fer una gran gesta i se'ls ha de reconèixer: atrevir-se a convocar la Vaga General el 27 de gener, ignorant CCOO i UGT, aquelles grans corporacions que el dia anterior de començar a negociar sobre la reforma de les pensions, l'edat de jubilació, etc. ja van rebre 27 milions en motiu de cursos de formació (aquella entel·lèquia). Ells negocien, pacten i aconsegueixen rèdits, veten les mobilitzacions i la gent passa d'ells. I resulta que són 'majoria'? Alguns diuen que aquesta vaga no té cap mena de sentit si la majoria sindical no hi dóna suport. Però a què hem d'esperar, si aquesta majoria sindical s'omple la panxa amb les desgràcies dels treballadors i dels aturats? Ens asseiem veient passar el temps? O ens movem?

Des del 8 de gener passat, coordinadores de col·lectius de moviments socials dels Països Catalans es mobilitzen per aturar una reforma que es debatrà al Congrés (i qui sap si s'aprovarà) el proper 28 de gener. Per saber més sobre els motius de les protestes, seguiu aquest enllaç. Per què ens retallen els nostres drets socials i laborals? Per ajudar la banca, el sector privat i un llarg etcètera d'agents que al·legant els greuges que ha comportat la crisi demanen auxili per tal de no "haver de" fotre fora el personal. Precisament avui escoltava a Catalunya Ràdio una entrevista sobre el cas de Nissan, on els treballadors, per referèndum, han decidit congelar-se el sou i treballar més hores a canvi que l'empresa japonesa decideixi fabricar-hi un nou model a la planta que tenen a la Zona Franca de Barcelona: els sindicats USO i UGT totalment a favor. Per què? L'empresa, pobreta, no és competitiva. Encabat, la locutora deia que els oients havien votat en un 85% que es congelarien el sou per tal de conservar la feina. Res més, sense pensar més enllà del que et diuen. Que no, que no pot ser que el fet que l'empresa et digui que va malament només per exprimir-te al màxim. No, això no contemplem! El sector de l'automòbil ha rebut mil i un ajuts de l'Estat i de la Generalitat, diners que no sabrem mai ben bé d'on surten ni quants són. Pèrdues? Manca de competitivitat? Va, home, va!

El dia 21, a les 19:30h a Reus, a plaça Catalunya, manifestació contra les retallades en les pensions. El dia 22, a les 17h a Barcelona, a plaça de Sants, convocatòria al Principat.

I el dia 27, Vaga General. Manifestació a Tarragona per la tarda, tots allà!

dimecres, 12 de gener de 2011

Parlen els adults

Jove és una paraula que es promou arran del capitalisme de l'Estat del Benestar. Persones que passada la infància volen seguir gaudint de les comoditats dels serveis que ofereix el sistema per a les classes més altes. Òbviament, la parauleta ja existia molt abans, però la joventut com a categoria social consolidada no s'esdevé fins més endavant, a mitjans del segle passat.

Cada generació, abans fins i tot del capitalisme, ha fotut a parir la posterior, tot dient que s'havien perdut els valors, que ja no hi havia tants emprenedors, etc. Adults contra joves, la batalla interminable. Els adults són aquells éssers estranys que renunciant a la joventut han pogut per fi estabilitzar la seva vida amb una feina, un sou i un habitatge. Aquest és el cicle de la vida que des de temps immemorials (canviant feina, sou i habitatge per tribu, privilegi i cova) s'ha mantingut i forma part del nostre ser i fer com a humans.

El novembre vaig ser protagonista d'un cicle de xerrades anomenat "El català mola?" que feien referència als usos lingüístics dels joves catalans (poc esment als de fora de la CAC, per suposat). Una cagada, una merda, una llufa, tots els adjectius que volgueu, ja que com es pot pretendre treure conclusions d'una anàlisi com aquesta (l'ús del català entre els joves) si no dónes la paraula als joves (no em valen els torns de paraula). Així doncs, és normal que s'esdevinguin els tòpics de sempre, que els joves fan servir menys el català que els adults, que s'hi mantenen menys, etc. L'únic que en vaig poder aprofitar escarbant una mica és la diferència entre l'ús de la llengua entre l'ensenyament primari i el secundari (mai no me n'havia adonat, misteris de la vida). Amb aquest curs esperava treure'n 1 crèdit lliure per a la carrera, després de lliurar una ressenya sobre dues de les ponències que va trigar un mes a recordar-me'n, però amb la tranquil·litat de no tindre cap termini fixat per al lliurament. Un dia, vaig a recollir el certificat d'assistència i de reconeixement de crèdits i em diuen que no, que no vaig lliurar el treball a temps. Finalment es resol positivament i em reconeixen el crèdit.

Maig de 2010. Un jove estudiant de Publicitat i Relacions Públiques ja finalitzant 3r es dirigeix a la Cap d'Ensenyament per tal de preguntar-li quines eren les gestions que havia de fer per tal de passar al segon cicle de Periodisme que es cursa a la URV. És el mateix estudiant qui, sense rebre cap mena d'avís ni informació, va haver d'anar a informar-se als gestors de l'ensenyament i no al revés com passa amb tants d'altres aspectes (Erasmus/Sèneca, crèdits lliures, xerrades d'experts, etc.). Fins aquí bé. La informació que tot seguit rep el jove estudiant és que no se n'ha de preocupar fins al setembre, que és quan hi ha la matrícula. Passen les setmanes i el jove estudiant, com a bon estudiant, decideix fer doble titulació i seguir cursant Publicitat i Relacions Públiques en segon cicle i, per tant, s'hi matricula tal com en aquest cas sí que l'han avisat (com a matriculat el curs anterior en aquest ensenyament). Dues setmanes després d'haver fet aquest pas, s'assabenta que els seus companys de carrera que van decidir fer Periodisme com ell ja han estat "acceptats" (es veu que hi havia hagut una preinscripció de la qual no n'havia estat informat i un procés de selecció). El jove, desconcertat, va a parlar amb totes les instàncies al·legant aquesta confusió que no res té a veure amb la seva responsabilitat a l'hora d'informar-se'n, car ja ho va fer i en tot cas hauria d'haver estat la URV qui, sabent que més de la meitat dels alumnes de Publicitat i Relacions Públiques en procés de llicenciatura van a parar al segon cicle de Periodisme, informar-los-en amb previsió. La Síndica de Greuges finalment li treu les esperances al "jove estudiant que tant compromès n'estava" i aboca per tornar a provar-ho l'any següent i, enguany, treure's les assignatures per les quals ja s'havia matriculat d'una carrera que no li acaba de convèncer. Mig any després, aprovada ja una assignatura de la mateixa professora que va confondre el jove estudiant, s'assabenta que després de setmana santa, per allà l'abril, haurà de preguntar la cap de gestió acadèmica quan s'ha d'inscriure per tal de poder matricular-se posteriorment a Periodisme.

Aquests dos casos s'haurien resolt amb un simple correu. Un simple correu avisant d'un termini o bé de lliurament d'un treball o bé d'un termini d'inscripció a un ensenyament. Tan simple com això, tan barat com això, tan costós per al funcionariat com això.

Tot seguit em disposo a anar a l'Hemeroteca de Caixa Tarragona per llegir un parell de notícies en diversos diaris i no haver de pagar res, ja que l'economia no la tinc gaire eixerida. Al cap d'una estona, al cantó dret al fons, sento unes veus que remuguen. Són adults. Adults queixant-se de la situació general, de la reforma de les pensions i de com de fatal estan les coses. Encabat, la veu que crida més, teniu en compte que ens trobem en una Hemeroteca/Biblioteca, deixa anar al tòpic. Els joves. Els joves que no es mouen del sofà i que s'estan tot el dia al facebook i que es compadeixen per qualsevol desgràcia mínima. Hi ha hagut coses que no he entès, però l'home ha insistit força en això de les pensions, que els joves no surten al carrer a defensar els seus drets. Us sona? Sí, el tòpic de la generació que es pixa en la generació posterior. És curiós perquè des que sóc en això que en diem moviments socials sempre m'he trobat que ens diuen "sou quatre jovenets que no sabeu què voleu", i és que és cert, som quatre i som joves, qui defensem una terra lliure, la lluita social contra les reformes que retallen els nostres drets socials, laborals i nacionals, etc. On són aquests adults tan valents? Doncs bé, fa poc ho vaig saber. I em va sorprendre, em va desanimar. En això em convertiré quan passi dels 40? En un ens remugador que es ven per quatre rals?

Els adults parlen molt, moltíssim. Els joves, alguns més i d'altres menys, fem. Fem, emprenem iniciatives, intentem canviar les coses, provem de ser aquella generació de cada tres que sí, que ho aconsegueix. I això que no m'agrada que em qualifiquin com a 'jove', sempre ho he considerat un menyspreu a les meves capacitats com a persona independentment de l'edat que tingui, però quan veig i sento aquest tipus de coses, em sap greu, però crec que els joves hi tenim molt a dir, més del que ens permeten.

dilluns, 10 de gener de 2011

80 esperances

Diumenge vam celebrar a Vilanova i la Geltrú, on hi tinc la meitat de la família i molts bons records d'infantesa, l'Assemblea Nacional de la Candidatura d'Unitat Popular. Assemblea Nacional vol dir que d'una banda és assembleària, per tant hi poden anar tots els militants i hi tenen dret a vot, i de l'altra que és nacional, és a dir, hi pot anar gent de tots els racons dels Països Catalans on la CUP hi té assemblees locals. En aquesta en particular, que s'hauria de qualificar d'extraordinària segons les mires tan estretes d'alguns a qui els agrada cridar l'atenció ja que durant el 2010 no se'n va fer cap (9 dies de diferència), s'hi havia de tractar el programa marc per a les eleccions municipals de 2011. Aquest document servirà a les assemblees locals per tal que puguin discutir amb propostes quin model de ciutat/vila/poble volen i com el pretenen aplicar. Aquest programa marc s'ha fet amb la participació de molta gent de dins i fora de la CUP amb unes jornades participatives a cada territori (aquí al Camp, a Valls, llengua i cultura). Hi havien diverses esmenes al document inicial i vam votar-les, algunes em van agradar més i d'altres menys. Potser la que em va causar més rebuig va ser la que va presentar Badalona que definia quin model d'estat volia la CUP ja en el programa marc. És ben clar el model de societat que defensem des de l'Esquerra Independentista: antipatriarcal, mobilitzada, conscienciada en molts àmbits (ecologisme, animalisme, pacifisme, antimilitarisme, etc.), catalana, popular, socialment justa, etc. Tanmateix, molts podrem cedir davant l'evidència que, ara per ara, un estat propi és una fórmula que cal cercar, però més enllà hi ha un abisme, un abisme que si intentem salvar caurem tots daltabaix. Jo no vull una república socialista amb declaracions de bones intencions a la seva constitució, presidencialista i unitarista dels Països Catalans, i molt menys vull lluitar per aconseguir-la. Si ve, bé, i si no també (per als curiosos, l'esmena no va prosperar).

Matisos a banda, les assemblees nacionals ens fan adonar de la distància que hi ha entre territoris i candidatures, tant en el nivell polític com en el personal, de relació. A més d'un detractor de les CUP li sorprendria les canes que s'hi veuen, o el nivell argumentatiu de molts dels militants que hi assisteixen. En aquesta AN s'ha anunciat que hi haurà, el maig de 2011, vuitanta candidatures a les eleccions municipals que duguin la marca 'CUP' o hi estiguin associades. Tenint en compte l'experiència amb què compto des que em vaig dirigir per primer cop a l'assemblea local de Tarragona, farà ja més d'un any i mig, puc afirmar que fer i formar part d'una CUP vol dir participar en una utopia, en una esperança que algun dia les coses canviaran. I no canviaran perquè sorgirà un líder tipus Stalin i ens governarà a tots amb mà de ferro, sinó perquè entre tots teixim la Unitat Popular per assolir algun dia la independència i la veritable justícia social (sota el nom comunisme, socialisme, anarquisme o la mare que els va parir a tots plegats).

Són 80 esperances, a Lleida, a Girona, a Badalona, a Reus i a moltes altres viles i ciutats on d'una manera o altra esperen assolir la fita que s'han marcat. I no estem parlant de poblets petits, que també tenen la seva rellevància, sinó de ciutats com les ja esmentades a més de Barcelona, Tarragona, Vilafranca, Vic, l'Hospitalet de Llobregat, Balaguer, Figueres, Sabadell i una llarga llista de moltes de les principals ciutats de la CAC. Encara queda molt camí, tant aquí com més enllà del Sénia, més enllà de les Alberes, més enllà del port de Tarragona o més enllà del Segrià. Un camí, com ja dic, amb vuitanta esperances i moltes més que en vindran, es compleixin quan es compleixin i amb els recursos i les possibilitats amb les que es comptin.