dilluns, 10 de gener de 2011

80 esperances

Diumenge vam celebrar a Vilanova i la Geltrú, on hi tinc la meitat de la família i molts bons records d'infantesa, l'Assemblea Nacional de la Candidatura d'Unitat Popular. Assemblea Nacional vol dir que d'una banda és assembleària, per tant hi poden anar tots els militants i hi tenen dret a vot, i de l'altra que és nacional, és a dir, hi pot anar gent de tots els racons dels Països Catalans on la CUP hi té assemblees locals. En aquesta en particular, que s'hauria de qualificar d'extraordinària segons les mires tan estretes d'alguns a qui els agrada cridar l'atenció ja que durant el 2010 no se'n va fer cap (9 dies de diferència), s'hi havia de tractar el programa marc per a les eleccions municipals de 2011. Aquest document servirà a les assemblees locals per tal que puguin discutir amb propostes quin model de ciutat/vila/poble volen i com el pretenen aplicar. Aquest programa marc s'ha fet amb la participació de molta gent de dins i fora de la CUP amb unes jornades participatives a cada territori (aquí al Camp, a Valls, llengua i cultura). Hi havien diverses esmenes al document inicial i vam votar-les, algunes em van agradar més i d'altres menys. Potser la que em va causar més rebuig va ser la que va presentar Badalona que definia quin model d'estat volia la CUP ja en el programa marc. És ben clar el model de societat que defensem des de l'Esquerra Independentista: antipatriarcal, mobilitzada, conscienciada en molts àmbits (ecologisme, animalisme, pacifisme, antimilitarisme, etc.), catalana, popular, socialment justa, etc. Tanmateix, molts podrem cedir davant l'evidència que, ara per ara, un estat propi és una fórmula que cal cercar, però més enllà hi ha un abisme, un abisme que si intentem salvar caurem tots daltabaix. Jo no vull una república socialista amb declaracions de bones intencions a la seva constitució, presidencialista i unitarista dels Països Catalans, i molt menys vull lluitar per aconseguir-la. Si ve, bé, i si no també (per als curiosos, l'esmena no va prosperar).

Matisos a banda, les assemblees nacionals ens fan adonar de la distància que hi ha entre territoris i candidatures, tant en el nivell polític com en el personal, de relació. A més d'un detractor de les CUP li sorprendria les canes que s'hi veuen, o el nivell argumentatiu de molts dels militants que hi assisteixen. En aquesta AN s'ha anunciat que hi haurà, el maig de 2011, vuitanta candidatures a les eleccions municipals que duguin la marca 'CUP' o hi estiguin associades. Tenint en compte l'experiència amb què compto des que em vaig dirigir per primer cop a l'assemblea local de Tarragona, farà ja més d'un any i mig, puc afirmar que fer i formar part d'una CUP vol dir participar en una utopia, en una esperança que algun dia les coses canviaran. I no canviaran perquè sorgirà un líder tipus Stalin i ens governarà a tots amb mà de ferro, sinó perquè entre tots teixim la Unitat Popular per assolir algun dia la independència i la veritable justícia social (sota el nom comunisme, socialisme, anarquisme o la mare que els va parir a tots plegats).

Són 80 esperances, a Lleida, a Girona, a Badalona, a Reus i a moltes altres viles i ciutats on d'una manera o altra esperen assolir la fita que s'han marcat. I no estem parlant de poblets petits, que també tenen la seva rellevància, sinó de ciutats com les ja esmentades a més de Barcelona, Tarragona, Vilafranca, Vic, l'Hospitalet de Llobregat, Balaguer, Figueres, Sabadell i una llarga llista de moltes de les principals ciutats de la CAC. Encara queda molt camí, tant aquí com més enllà del Sénia, més enllà de les Alberes, més enllà del port de Tarragona o més enllà del Segrià. Un camí, com ja dic, amb vuitanta esperances i moltes més que en vindran, es compleixin quan es compleixin i amb els recursos i les possibilitats amb les que es comptin.