dissabte, 5 de febrer de 2011

Del jacobinisme anarquista antiestatista i de l'estatisme independentista

Tenint en compte que l'anarquisme no l'entenc com un ideal sinó com un procés a construir, a diferència del socialisme o del comunisme, i que d'anarquismes n'hi ha molts i que el més adaptat a la nostra realitat social i cultural seria el comunisme llibertari... hem de dir que avui dia és relegat a l'anècdota. I l'anècdota dins l'anècdota és l'anarcoindependentisme. Malgrat que avui dia CCOO i UGT, d'orientació socialdemòcrata; PSOE/CiU, d'orientació liberal; etc. dominin el mapa político-media-social català, això no vol dir que la ideologia llibertària no sigui intrínseca al nostre poble. Ho va ser a principis del segle passat, ho va ser en d'altres etapes històriques (tot i no anomenar-se d'aquesta manera) i ho serà un altre cop quan hàgim redefinit aquest procés amb la nova realitat social.

Ahir a la xerrada que donava per iniciat el cicle d'anarquisme i alliberament nacional de febrer, amb l'Agustí Barrera (ex-FNC, PSAN-P i actualment a la CUP) i Miquel-Dídac Piñero (ex-CNT i fundador de la CNT-Països Catalans), es van parlar de coses molt interessants, coses que desconeixia com ara els models d'anarquisme jacobinista francès que es va implantar a l'Estat espanyol i el d'alliberament nacional de tradició als Balcans. Sobretot es va parlar d'història, de la guerra 'civil' i de l'espanyolisme latent a la CNT, o també de la presa del poder necessària per conservar allò que tanta suor, llàgrimes, sang i morts havien assolit, una societat nova dirigida per uns Comitès de Milícies Antifeixistes que exercien aquest poder però que no acabaven d'acceptar-lo en la seva complexitat.

Resulta curiós perquè en la primera xerrada de gener, a la CGT de Reus, es va comentar ja un fet que tot i interessar-me molt el tema mai no me n'havia adonat: Catalunya va ser independent el 1936, després del cop d'estat. I és que, com reitera en Jordi Martí en aquestes cites, un territori autogestionat, amb policia, control a la indústria, direcció en l'ensenyament, etc. (la majoria sota el comandament de la CNT) al món se li diu Estat. Naltros, com a anarquistes, l'Estat l'entenem com allò de naturalesa dolenta, però perquè li posem un altre nom no deixarà de ser el que és. I no va ser pas una independència d'hores ni d'un sol dia, va ser de mesos fins al maig de 1937, en què els espanyols van fer el seu particular cop d'estat (aquest sí, republicà, ben vist).

A l'altra banda, en oposició frontal i directa, hi ha els estatistes independentistes. Al marge de si és necessari un Estat o no l'és de cara a construir un món nou, per lidiar amb la resta de pobles en igualtat de condicions, cal assenyalar tots aquells que, per pur antianarquisme, no volen sentir a parlar de tots aquells que lluiten per la llibertat nacional des d'organitzacions llibertàries. Els veritables independentistes, si ens posem rigorosos, són els anarquistes, la mateixa paraula ho diu. Ara bé, l'anarquisme té un repte molt important per demostrar-ho: ignorar el jacobinisme i construir un moviment independent, en base a un territori unit culturalment i no estatalment. I això és quelcom que ajudarà a totes dues lluites, l'anarquista i l'independentista.