Des de l'ampit de la finestra

Els que sumen o els que xuclen (pacte electoral independentista a Tarragona)

2011-02-09T11:31:00.000-08:00

No m'agrada repetir-me, ja vaig comentar alguna cosa semblant abans de presentar-nos a la Cambra de Comerç el desembre passat, però com que després de sentir uns quants xitxarel·los sempre em poso com una moto, doncs faré servir el blog altre cop per descarregar tots els meus pensaments.

Ahir Reagrupament i Esquerra enviaven, tots dos, un comunicat anunciant unes converses. Innocents. Creuen que tots som tan ximples com per creure que aquestes 'converses' no feia ja temps que havien estat iniciades i que el fet que envieu tots dos un comunicat semblant (per tant, amb el permís de l'altra part) no vol dir cap altra cosa que ja heu pactat. Els mitjans, tots revolucionats, li han donat més cobertura a aquest tema que a qualsevol altra acció empresa per la ciutadania en el seu dia a dia. I en té menys. Reagrupament qui és a Tarragona? Parlo de la ciutat de Tarragona. Dues, tres persones? Menys? Els que van quedar després de la fuga de molts a Solidaritat. Per tant, quin recoi d'importància té que que el neoliberal d'en Ferran Pujol (ens ho va deixar clar en el debat de partits de Tarragona Decideix) aconsegueixi una cadireta i un lloc a la llista?

El motiu del pacte (de facto) és que Reagrupament se n'ha anat a la merda. Amb el líder a la seva reserva índia de Perpinyà, la militància o bé ha perdut l'esperança o bé està veient com el projecte laportista ha tingut més èxit que el seu. Coneixent encara reagrupats, d'aquells que ara no paguen quota perquè la van avançar per pagar les eleccions però que no han fotut brot per la candidatura del 28N, puc dir que no és ni tan sols una organització. Per tant, repeteixo, que un paio nascut a Almoster però que treballa a Barcelona i que té lligams amb Tarragona pretengui que ens creguem que això és un pacte a dues bandes... és d'anar molt de llestos. Alguna cosa n'havíem de treure del 28N, oi? Un exemple que la política d'aquests és més per omplir-se les butxaques i l'ego que per treballar per un projecte.

Les declaracions de Ferran Pujol a TAC12 deixen clara la seva intenció, però partint d'una anàlisi gens certa: "interpretem que els electors ens van donar una lliçó que calia anar tots junts". Us recomano que escolteu el que deia aquest paio en campanya. Res de nou a l'horitzó, un ex-militant que torna al "paraigües" (paraules del Doctor) d'una mamella que alleta massa cadells.

A l'altra banda del ring, amb dos regidors, quatre anys de silenci per un govern sociata amb el seu suport, i molta barra pels sous que s'embutxaquen (no van donar ni un ral a Tarragona Decideix perquè no podien pagar la dona de la neteja si ho feien... xist), hi ha Esquerra. No em ficaré en els seus problemes interns, que ni tan sols m'interessen; és més, no descartaria que les falses primàries fossin un simple acte de campanya... De los Rios no tan sols s'ha guanyat l'enemistat dels independentistes en actuar contra la llengua catalana amb la seva permissivitat, en permetre que els sociates governessin amb total impunitat (sense cap mena de resultat visible) o en menysprear les iniciatives ciutadanes d'aquest caire. També se l'ha guanyada amb els venedors del Mercat i els que en som veïns, allargant unes obres que mai veurem acabades per un simple fet: aquest govern, com l'anterior, ha estat el dels grans projectes, irrealitzables en la seva majoria. De què coi ha servit Esquerra, el meu vot, durant aquesta legislatura? Que vinguin i que m'ho diguin. Ni tan sols el seu màxim eslògan de l'anella verda, l'han complert! El Pou Boronat, la Budallera, l'Horta Gran, el Torrent de la Mora i el Mas d'en Sorder se'n van literalment a la merda amb uns plans urbanístics que no en tenen res de viables ni de beneficiosos per als ciutadans. Encara estan buscant la dignitat que van perdre farà uns quants anys, i no dubteu que si treuen representació i poden "sumar" o "xuclar" del PSOE ho faran.

En definitiva, el pacte ERC-Reagrupament és positiu si valorem que en comptes de 4 candidatures independentistes n'hi haurà 3. Però no per res, simplement perquè tal com diuen comparteixen projecte (és a dir, no tenen projecte, d'aquí ve la compatibilitat). Un projecte que de ben segur comparteixen també amb els companys de Solidaritat. Em sap greu parlar d'aquesta gent, de debò, perquè no m'agrada que només per ser eleccions n'hàgim de parlar, quan a fora hi ha trenta-mil projectes interessants endegats des d'associacions o des de particulars que no reben cap mena de difusió.

Solidaritat Catalana per la Independendència (deixarem de costat la meva opinió en relació a l'apropiació del moviment de les consultes), per la seva banda, sembla que també vol presentar-se. Gent treballadora i gent no tan treballadora, però condicionen el pacte a "treballar per la independència" i a la "regeneració democràtica". Em fa molta gràcia. Treballar per la independència? A Tarragona per sort o per desgràcia tots ens coneixem, i sabem com hem treballat els uns i els altres per unes determinades idees. Treballar, el que és treballar, poca gent de Solidaritat (alguna sí) ha treballat per la independència en el seu dia a dia, ja sigui en d'altres projectes o en propis. Només eleccions i para de comptar. Pel que fa a la regeneració democràtica, la basen en l'elecció per assemblea dels membres de la llista. I això és el que interpreten ells per regeneració democràtica? Això és la base, fins i tot Esquerra ho fa això! (amb la necessitat de 40 signatures avalant la candidatura, però vaja, ho fa) I doncs, què ens volen vendre? Que potser s'abaixaran els sous com ha proposat la CUP? O que potser portaran els plens als barris, que hi permetran la participació ciutadana en qualsevol moment, que no privatitzaran l'espai públic? Regeneració democràtica? De què?

Parlarem i re-parlarem, però aquí tots sabem de l'altre, quines cireres remena i amb quin cistell es mou. Jo treballo per un projecte amb dignitat i sense paraules vagues que semblen tretes d'una classe de Comunicació Política.

Endavant l'independentisme, però que es noti, no tan sols en les butxaques!

Del jacobinisme anarquista antiestatista i de l'estatisme independentista

2011-02-05T00:44:00.000-08:00

Tenint en compte que l'anarquisme no l'entenc com un ideal sinó com un procés a construir, a diferència del socialisme o del comunisme, i que d'anarquismes n'hi ha molts i que el més adaptat a la nostra realitat social i cultural seria el comunisme llibertari... hem de dir que avui dia és relegat a l'anècdota. I l'anècdota dins l'anècdota és l'anarcoindependentisme. Malgrat que avui dia CCOO i UGT, d'orientació socialdemòcrata; PSOE/CiU, d'orientació liberal; etc. dominin el mapa político-media-social català, això no vol dir que la ideologia llibertària no sigui intrínseca al nostre poble. Ho va ser a principis del segle passat, ho va ser en d'altres etapes històriques (tot i no anomenar-se d'aquesta manera) i ho serà un altre cop quan hàgim redefinit aquest procés amb la nova realitat social.

Ahir a la xerrada que donava per iniciat el cicle d'anarquisme i alliberament nacional de febrer, amb l'Agustí Barrera (ex-FNC, PSAN-P i actualment a la CUP) i Miquel-Dídac Piñero (ex-CNT i fundador de la CNT-Països Catalans), es van parlar de coses molt interessants, coses que desconeixia com ara els models d'anarquisme jacobinista francès que es va implantar a l'Estat espanyol i el d'alliberament nacional de tradició als Balcans. Sobretot es va parlar d'història, de la guerra 'civil' i de l'espanyolisme latent a la CNT, o també de la presa del poder necessària per conservar allò que tanta suor, llàgrimes, sang i morts havien assolit, una societat nova dirigida per uns Comitès de Milícies Antifeixistes que exercien aquest poder però que no acabaven d'acceptar-lo en la seva complexitat.

Resulta curiós perquè en la primera xerrada de gener, a la CGT de Reus, es va comentar ja un fet que tot i interessar-me molt el tema mai no me n'havia adonat: Catalunya va ser independent el 1936, després del cop d'estat. I és que, com reitera en Jordi Martí en aquestes cites, un territori autogestionat, amb policia, control a la indústria, direcció en l'ensenyament, etc. (la majoria sota el comandament de la CNT) al món se li diu Estat. Naltros, com a anarquistes, l'Estat l'entenem com allò de naturalesa dolenta, però perquè li posem un altre nom no deixarà de ser el que és. I no va ser pas una independència d'hores ni d'un sol dia, va ser de mesos fins al maig de 1937, en què els espanyols van fer el seu particular cop d'estat (aquest sí, republicà, ben vist).

A l'altra banda, en oposició frontal i directa, hi ha els estatistes independentistes. Al marge de si és necessari un Estat o no l'és de cara a construir un món nou, per lidiar amb la resta de pobles en igualtat de condicions, cal assenyalar tots aquells que, per pur antianarquisme, no volen sentir a parlar de tots aquells que lluiten per la llibertat nacional des d'organitzacions llibertàries. Els veritables independentistes, si ens posem rigorosos, són els anarquistes, la mateixa paraula ho diu. Ara bé, l'anarquisme té un repte molt important per demostrar-ho: ignorar el jacobinisme i construir un moviment independent, en base a un territori unit culturalment i no estatalment. I això és quelcom que ajudarà a totes dues lluites, l'anarquista i l'independentista.

La deuen haver cagat molt, allà

2011-01-28T06:15:00.001-08:00

Quan veig els carrers plens d'Egipte, Tunísia i Algèria (només li falta el Marroc i Líbia per acabar de completar l'arc nord-africà, i motius no els en falten, com a tot arreu), m'entra una espècie d'enveja. A veure si ens entenem: enveja perquè hi ha un 20% més d'atur juvenil allà que aquí, o perquè els sangren els caps... no. Enveja perquè han pres consciència que, al marge de la seva religió i de la seva ideologia, cal una renovació (eufemisme de revolució) que foti fora els de sempre, i tenint clar que canviant-los per uns de semblants no es resoldrà ben bé res, sinó que cal que tot es teixeixi des de la base.

Aquestes dues setmanes hem viscut a Galícia, al País Basc i a Catalunya diverses mobilitzacions contra la retallada de les pensions. L'any passat, interrompudament, van ser contra la reforma laboral. Malgrat tot, el màxim de gent que hem pogut treure al carrer han estat els 10.000 d'ahir a Barcelona, que està bé, però que al cap i a la fi no deixa de ser una misèria. En aquestes dues setmanes hi ha hagut dues manifestacions al Camp. Una, divendres 21, a Reus, amb unes 200 persones. I ahir, a Tarragona, amb unes 300 persones. I dissabte 22 va ser el torn de Barcelona també, amb unes 4.000 persones al carrer des de Sants fins a la Via Laietana. Com si no passés res. Com si un 40% d'atur juvenil no suposés cap greuge per a la societat. Com si encara haguéssim de donar les gràcies als que ens putegen dia sí dia també amb les seves reformes impulsades des d'un lloc que no sabem ben bé on és.

I jo penso: collons, la deuen haver cagat molt, allà, perquè hi hagi tanta gent al carrer! Perquè fins i tot sense telefonia ni Internet siguin capaços de fer passar problemes a les forces d'ordre/seguretat/ocupació/repressió (segons ideologia) i arribar a fer notar el problema latent que tenen aquelles societats als seus governs i a la resta del món.

Però no és que ho facin ni millor ni pitjor que aquí. Els nostres periodistes són molt valents a l'hora de titllar de "dictadura" qualsevol règim quan els convé, i parlen de llibertat d'expressió, de presos polítics, etc. Que no hi ha aquí, potser, manca de llibertat d'expressió, presos polítics i unes greus deficiències democràtiques? Se'ns pixen a sobre i diuen que plou, el sistema ho té tot pensat. Sindicats grocs, governs maquillats, dictadura mediàtica... pobre govern egipci: no devia fer gaire cas del funcionament del sistema espanyol: és genial, ha aconseguit que un Estat tradicionalment comunista (al centre) i anarquista (Catalunya i Andalusia sobretot) esdevingui una societat passota hiperatomitzada i sense ganes de viure/somiar ni de canviar res.

Des dels Països Catalans, tota la solidaritat amb el poble egipci, el tunisià i l'algerià, al marge de les nostres cultures, que tan diferents no poden ser si acabem fent servir el facebook, el twitter i el blogger/wordpress per comunicar-nos, però vaja. I, algun dia, quan les canes siguin visibles el cap d'un servidor, us seguirem, a valtros i als grecs, irlandesos i francesos (entre ells, catalans, occitans, bretons, bascos, etc.) que també han demostrat saber sortir al carrer quan calia. Com diu el vídeo, "to defend all rights!"

Jo dono suport a les mobilitzacions contra la retallada de les pensions

2011-01-14T14:08:00.000-08:00

Al marge del que pensi sobre la CGT, la delegació sindical i moltes d'altres coses, ahir van fer una gran gesta i se'ls ha de reconèixer: atrevir-se a convocar la Vaga General el 27 de gener, ignorant CCOO i UGT, aquelles grans corporacions que el dia anterior de començar a negociar sobre la reforma de les pensions, l'edat de jubilació, etc. ja van rebre 27 milions en motiu de cursos de formació (aquella entel·lèquia). Ells negocien, pacten i aconsegueixen rèdits, veten les mobilitzacions i la gent passa d'ells. I resulta que són 'majoria'? Alguns diuen que aquesta vaga no té cap mena de sentit si la majoria sindical no hi dóna suport. Però a què hem d'esperar, si aquesta majoria sindical s'omple la panxa amb les desgràcies dels treballadors i dels aturats? Ens asseiem veient passar el temps? O ens movem?

Des del 8 de gener passat, coordinadores de col·lectius de moviments socials dels Països Catalans es mobilitzen per aturar una reforma que es debatrà al Congrés (i qui sap si s'aprovarà) el proper 28 de gener. Per saber més sobre els motius de les protestes, seguiu aquest enllaç. Per què ens retallen els nostres drets socials i laborals? Per ajudar la banca, el sector privat i un llarg etcètera d'agents que al·legant els greuges que ha comportat la crisi demanen auxili per tal de no "haver de" fotre fora el personal. Precisament avui escoltava a Catalunya Ràdio una entrevista sobre el cas de Nissan, on els treballadors, per referèndum, han decidit congelar-se el sou i treballar més hores a canvi que l'empresa japonesa decideixi fabricar-hi un nou model a la planta que tenen a la Zona Franca de Barcelona: els sindicats USO i UGT totalment a favor. Per què? L'empresa, pobreta, no és competitiva. Encabat, la locutora deia que els oients havien votat en un 85% que es congelarien el sou per tal de conservar la feina. Res més, sense pensar més enllà del que et diuen. Que no, que no pot ser que el fet que l'empresa et digui que va malament només per exprimir-te al màxim. No, això no contemplem! El sector de l'automòbil ha rebut mil i un ajuts de l'Estat i de la Generalitat, diners que no sabrem mai ben bé d'on surten ni quants són. Pèrdues? Manca de competitivitat? Va, home, va!

El dia 21, a les 19:30h a Reus, a plaça Catalunya, manifestació contra les retallades en les pensions. El dia 22, a les 17h a Barcelona, a plaça de Sants, convocatòria al Principat.

I el dia 27, Vaga General. Manifestació a Tarragona per la tarda, tots allà!

Parlen els adults

2011-01-12T03:48:00.000-08:00

Jove és una paraula que es promou arran del capitalisme de l'Estat del Benestar. Persones que passada la infància volen seguir gaudint de les comoditats dels serveis que ofereix el sistema per a les classes més altes. Òbviament, la parauleta ja existia molt abans, però la joventut com a categoria social consolidada no s'esdevé fins més endavant, a mitjans del segle passat.

Cada generació, abans fins i tot del capitalisme, ha fotut a parir la posterior, tot dient que s'havien perdut els valors, que ja no hi havia tants emprenedors, etc. Adults contra joves, la batalla interminable. Els adults són aquells éssers estranys que renunciant a la joventut han pogut per fi estabilitzar la seva vida amb una feina, un sou i un habitatge. Aquest és el cicle de la vida que des de temps immemorials (canviant feina, sou i habitatge per tribu, privilegi i cova) s'ha mantingut i forma part del nostre ser i fer com a humans.

El novembre vaig ser protagonista d'un cicle de xerrades anomenat "El català mola?" que feien referència als usos lingüístics dels joves catalans (poc esment als de fora de la CAC, per suposat). Una cagada, una merda, una llufa, tots els adjectius que volgueu, ja que com es pot pretendre treure conclusions d'una anàlisi com aquesta (l'ús del català entre els joves) si no dónes la paraula als joves (no em valen els torns de paraula). Així doncs, és normal que s'esdevinguin els tòpics de sempre, que els joves fan servir menys el català que els adults, que s'hi mantenen menys, etc. L'únic que en vaig poder aprofitar escarbant una mica és la diferència entre l'ús de la llengua entre l'ensenyament primari i el secundari (mai no me n'havia adonat, misteris de la vida). Amb aquest curs esperava treure'n 1 crèdit lliure per a la carrera, després de lliurar una ressenya sobre dues de les ponències que va trigar un mes a recordar-me'n, però amb la tranquil·litat de no tindre cap termini fixat per al lliurament. Un dia, vaig a recollir el certificat d'assistència i de reconeixement de crèdits i em diuen que no, que no vaig lliurar el treball a temps. Finalment es resol positivament i em reconeixen el crèdit.

Maig de 2010. Un jove estudiant de Publicitat i Relacions Públiques ja finalitzant 3r es dirigeix a la Cap d'Ensenyament per tal de preguntar-li quines eren les gestions que havia de fer per tal de passar al segon cicle de Periodisme que es cursa a la URV. És el mateix estudiant qui, sense rebre cap mena d'avís ni informació, va haver d'anar a informar-se als gestors de l'ensenyament i no al revés com passa amb tants d'altres aspectes (Erasmus/Sèneca, crèdits lliures, xerrades d'experts, etc.). Fins aquí bé. La informació que tot seguit rep el jove estudiant és que no se n'ha de preocupar fins al setembre, que és quan hi ha la matrícula. Passen les setmanes i el jove estudiant, com a bon estudiant, decideix fer doble titulació i seguir cursant Publicitat i Relacions Públiques en segon cicle i, per tant, s'hi matricula tal com en aquest cas sí que l'han avisat (com a matriculat el curs anterior en aquest ensenyament). Dues setmanes després d'haver fet aquest pas, s'assabenta que els seus companys de carrera que van decidir fer Periodisme com ell ja han estat "acceptats" (es veu que hi havia hagut una preinscripció de la qual no n'havia estat informat i un procés de selecció). El jove, desconcertat, va a parlar amb totes les instàncies al·legant aquesta confusió que no res té a veure amb la seva responsabilitat a l'hora d'informar-se'n, car ja ho va fer i en tot cas hauria d'haver estat la URV qui, sabent que més de la meitat dels alumnes de Publicitat i Relacions Públiques en procés de llicenciatura van a parar al segon cicle de Periodisme, informar-los-en amb previsió. La Síndica de Greuges finalment li treu les esperances al "jove estudiant que tant compromès n'estava" i aboca per tornar a provar-ho l'any següent i, enguany, treure's les assignatures per les quals ja s'havia matriculat d'una carrera que no li acaba de convèncer. Mig any després, aprovada ja una assignatura de la mateixa professora que va confondre el jove estudiant, s'assabenta que després de setmana santa, per allà l'abril, haurà de preguntar la cap de gestió acadèmica quan s'ha d'inscriure per tal de poder matricular-se posteriorment a Periodisme.

Aquests dos casos s'haurien resolt amb un simple correu. Un simple correu avisant d'un termini o bé de lliurament d'un treball o bé d'un termini d'inscripció a un ensenyament. Tan simple com això, tan barat com això, tan costós per al funcionariat com això.

Tot seguit em disposo a anar a l'Hemeroteca de Caixa Tarragona per llegir un parell de notícies en diversos diaris i no haver de pagar res, ja que l'economia no la tinc gaire eixerida. Al cap d'una estona, al cantó dret al fons, sento unes veus que remuguen. Són adults. Adults queixant-se de la situació general, de la reforma de les pensions i de com de fatal estan les coses. Encabat, la veu que crida més, teniu en compte que ens trobem en una Hemeroteca/Biblioteca, deixa anar al tòpic. Els joves. Els joves que no es mouen del sofà i que s'estan tot el dia al facebook i que es compadeixen per qualsevol desgràcia mínima. Hi ha hagut coses que no he entès, però l'home ha insistit força en això de les pensions, que els joves no surten al carrer a defensar els seus drets. Us sona? Sí, el tòpic de la generació que es pixa en la generació posterior. És curiós perquè des que sóc en això que en diem moviments socials sempre m'he trobat que ens diuen "sou quatre jovenets que no sabeu què voleu", i és que és cert, som quatre i som joves, qui defensem una terra lliure, la lluita social contra les reformes que retallen els nostres drets socials, laborals i nacionals, etc. On són aquests adults tan valents? Doncs bé, fa poc ho vaig saber. I em va sorprendre, em va desanimar. En això em convertiré quan passi dels 40? En un ens remugador que es ven per quatre rals?

Els adults parlen molt, moltíssim. Els joves, alguns més i d'altres menys, fem. Fem, emprenem iniciatives, intentem canviar les coses, provem de ser aquella generació de cada tres que sí, que ho aconsegueix. I això que no m'agrada que em qualifiquin com a 'jove', sempre ho he considerat un menyspreu a les meves capacitats com a persona independentment de l'edat que tingui, però quan veig i sento aquest tipus de coses, em sap greu, però crec que els joves hi tenim molt a dir, més del que ens permeten.

80 esperances

2011-01-10T06:46:00.000-08:00

Diumenge vam celebrar a Vilanova i la Geltrú, on hi tinc la meitat de la família i molts bons records d'infantesa, l'Assemblea Nacional de la Candidatura d'Unitat Popular. Assemblea Nacional vol dir que d'una banda és assembleària, per tant hi poden anar tots els militants i hi tenen dret a vot, i de l'altra que és nacional, és a dir, hi pot anar gent de tots els racons dels Països Catalans on la CUP hi té assemblees locals. En aquesta en particular, que s'hauria de qualificar d'extraordinària segons les mires tan estretes d'alguns a qui els agrada cridar l'atenció ja que durant el 2010 no se'n va fer cap (9 dies de diferència), s'hi havia de tractar el programa marc per a les eleccions municipals de 2011. Aquest document servirà a les assemblees locals per tal que puguin discutir amb propostes quin model de ciutat/vila/poble volen i com el pretenen aplicar. Aquest programa marc s'ha fet amb la participació de molta gent de dins i fora de la CUP amb unes jornades participatives a cada territori (aquí al Camp, a Valls, llengua i cultura). Hi havien diverses esmenes al document inicial i vam votar-les, algunes em van agradar més i d'altres menys. Potser la que em va causar més rebuig va ser la que va presentar Badalona que definia quin model d'estat volia la CUP ja en el programa marc. És ben clar el model de societat que defensem des de l'Esquerra Independentista: antipatriarcal, mobilitzada, conscienciada en molts àmbits (ecologisme, animalisme, pacifisme, antimilitarisme, etc.), catalana, popular, socialment justa, etc. Tanmateix, molts podrem cedir davant l'evidència que, ara per ara, un estat propi és una fórmula que cal cercar, però més enllà hi ha un abisme, un abisme que si intentem salvar caurem tots daltabaix. Jo no vull una república socialista amb declaracions de bones intencions a la seva constitució, presidencialista i unitarista dels Països Catalans, i molt menys vull lluitar per aconseguir-la. Si ve, bé, i si no també (per als curiosos, l'esmena no va prosperar).

Matisos a banda, les assemblees nacionals ens fan adonar de la distància que hi ha entre territoris i candidatures, tant en el nivell polític com en el personal, de relació. A més d'un detractor de les CUP li sorprendria les canes que s'hi veuen, o el nivell argumentatiu de molts dels militants que hi assisteixen. En aquesta AN s'ha anunciat que hi haurà, el maig de 2011, vuitanta candidatures a les eleccions municipals que duguin la marca 'CUP' o hi estiguin associades. Tenint en compte l'experiència amb què compto des que em vaig dirigir per primer cop a l'assemblea local de Tarragona, farà ja més d'un any i mig, puc afirmar que fer i formar part d'una CUP vol dir participar en una utopia, en una esperança que algun dia les coses canviaran. I no canviaran perquè sorgirà un líder tipus Stalin i ens governarà a tots amb mà de ferro, sinó perquè entre tots teixim la Unitat Popular per assolir algun dia la independència i la veritable justícia social (sota el nom comunisme, socialisme, anarquisme o la mare que els va parir a tots plegats).

Són 80 esperances, a Lleida, a Girona, a Badalona, a Reus i a moltes altres viles i ciutats on d'una manera o altra esperen assolir la fita que s'han marcat. I no estem parlant de poblets petits, que també tenen la seva rellevància, sinó de ciutats com les ja esmentades a més de Barcelona, Tarragona, Vilafranca, Vic, l'Hospitalet de Llobregat, Balaguer, Figueres, Sabadell i una llarga llista de moltes de les principals ciutats de la CAC. Encara queda molt camí, tant aquí com més enllà del Sénia, més enllà de les Alberes, més enllà del port de Tarragona o més enllà del Segrià. Un camí, com ja dic, amb vuitanta esperances i moltes més que en vindran, es compleixin quan es compleixin i amb els recursos i les possibilitats amb les que es comptin.

Sembla que comença...

2010-12-24T03:21:00.000-08:00

Extret del Blog del Jordi Mart í.

Tramuntana

Jornades sobre anarquisme i alliberament nacional

Gener

Divendres 21, 19h. Xerrada de presentació de les jornades.

“Anarquisme i alliberament nacional: el cas dels Països Catalans”. Jordi Martí Font presentarà les jornades amb una xerrada panoràmica sobre l'anarquisme i l'alliberament nacional. Al local de la CGT del Baix Camp-Priorat (Raval Santa Anna, 13, 2n). Després, sopar al local de CGT a càrrec de Joves de CGT i festa al Bar Campus (c/ Sant Llorenç, 11) de Reus.

Diumenge 23, 17h.

“Tres personatges: Llunas, Brossa i Cortiella”. Joan Rocamora parlarà sobre Felip Cortiella, Núria Soler sobre Jaume Brossa i Jordi Martí sobre Josep Llunas. A l'Ateneu Popular l'Espina (Baixada de les Peixateries, 21) de Tarragona. Berenar a càrrec de l'Assemblea de Joves de Tarragona.

Divendres 28, 19h

“El nacionalisme de Bakunin” a càrrec d'Emili Cortavitarte; i “Cels Gomis, cultura popular i cultura obrera”, a càrrec de Salvador Palomar. Xerrada a l'Ateneu Popular l'Espina i sopar a l'Ateneu llibertari Alomà (carrer Misser Sitges, 11) de Tarragona, a càrrec del grup probiblioteca de l'Ateneu.

Cicle de Cinema Polític Català

Dimecres a l'Ateneu Llibertari Alomà de Tarragona

12 de gener

“La ciutat cremada”. D'Antoni Ribas, 1976. Censurada durant any, narra els fets succeïts a Barcelona des de la Guerra de Cuba fins a la Setmana Tràgica; de 1899 a 1909.

19 de gener

“La teranyina”. D'Antoni Verdaguer, 1990, sobre una novel·la de Jaume Cabré. Conflicte laborala una fàbrica on fan unifromes militars per anar a la guerra del Marroc.

26 de gener

“Vint anys no són res”. De Joaquim Jordà, 2004. Reportatge sobre les vides de diverses persones que, a partir del conflicte laboral viscut a l'empresa Numax van decidir apostar per una altra vida, una altra Transició...

El carrer és meu

2010-12-21T04:42:00.000-08:00

L'Ajuntament ha tornat a escenificar aquella famosa cita del franquista Manuel Fraga "el carrer és meu" (òbviament en la llengua de l'imperi). Tot jut ahir, passejant per la zona del Mercat, vaig veure, al carrer Colom, unes quantes petjades de color groc amb el símbol de l'Ajuntament i d'ESPIMSA.

Un cop més, recordant el Tarracajorrani i d'altres malifetes institucionals, cal fer esment de la hipocresia dels qui governen. Creuen que el carrer és seu i, no, és de tots. Si és dolent embrutar-lo en alguns casos, arribant a situacions de denúncies a ulls clucs (sense saber ben bé qui n'havia estat l'autor), també ho hauria de ser per a les institucions. I si és bo perquè dinamitza una part de la ciutat, també ho és per a la resta. El que no podem fer és privatitzar l'espai públic, sigui quin sigui el color polític de qui governa o de qui pinta (una afirmació, per suposat, dirigida també als moviments alternatius, tot i que en solen ser els màxims perjudicats).

No és mèrit de la "dreta", imbècils!

2010-12-09T02:44:00.001-08:00

En les passades eleccions autonòmiques el PP i CiU, els partits que hom podria identificar amb la "dreta" i que sentimentalment la gent els classifica dins d'aquest calaix, van pujar considerablement respecte a les eleccions passades. Era lògic, la gent n'estava farta del tripartit i n'hi va haver que va fer una interpretació -per a mi, errònia- que l'oposició tindria noves idees i que no ens marejarien amb grans projectes ni amb grans titulars: que els que ens van ficar a la crisi ens en treurien.

De seguida, tots els mitjans es van afanyar a esmentar el que passa arreu en temps d'inestabilitat: les dretes pugen. Sí, és cert que som en un període d'inestabilitat i que alhora els neofeixistes (PxC) comencen a treure el cap i els hereus del Franquisme (CiU, PP) fan o faran tard o d'hora govern. Però que dues coses passin al mateix temps no vol dir que estiguin relacionades. No vull anar de sociòleg car no en sóc, tanmateix és ben clar que les autoanomenades esquerres a Occident es troben en un greu problema. D'una banda, ha sorgit la dreta social, és a dir, les antigues dretes han assumit temporalment alguns principis de la socialdemocràcia, mentre que algunes de les esquerres han fet renúncies importants al capitalisme més ferotge. No hi ha diferència entre esquerres i dretes, només aparences.

Més enllà, hi ha un sector de les esquerres que encara creu en la justícia social i en el repartiment de la riquesa i del treball, amb o sense Estat. I també n'hi ha d'altres que simplement diuen que hi creuen, i per tant la gent els identifica com a tals. Què ha passat, amb tots aquests? Per què hi ha gent que s'hi ha deixat de sentir proper? Per què Esquerra, ICV-EUiA, PSC, Des de Baix, etc. no tenen avui el 70% de la representació parlamentària? A banda del tema nacional, diríem que els ciutadans no són imbècils.

No són imbècils perquè noten que hi ha coses que no acaben d'anar bé. Potser n'hi ha que fan interpretacions errònies o induïdes per certa gent, però que hi hagi una interpretació errònia del problema no treu que no hi hagi problema. Preguntem als ciutadans qui pensen que els treurà de la crisi: les dretes o les esquerres? Quan una persona només vol trobar feina i veu que els que donen feina són les dretes (són les qui tenen el poder actualment per fer-ho), valorarà que el camí són les dretes. Davant d'això, les esquerres què fan? Es dediquen a deixar anar eslògans com "solucions d'esquerres" (què són les solucions d'esquerres?), tan banals com els eslògans de les dretes però no acaben de ser conscients del hàndicap que tenen al damunt. Quan hom viu en una zona on hi viuen molts immigrants, pot fer-se el progre i ser partidari d'una opció que té un discurs nul sobre immigració, o més aviat tirarà cap a les dretes o cap a les extremes dretes? Qui ens desfarà dels problemes de convivència que suposen tindre gent de diferents orígens i cultures concentrades al barri? Iniciativa?

No és, doncs, mèrit de la dreta que pugin en representació i que la gent s'hi senti més identificada. És desmèrit de l'esquerra que en un país essencialment socialdemòcrata (m'agradaria poder dir que anarquista, però això ja fa uns quants anys que va deixar de ser així), la majoria de governs des de fa 20 anys siguin per part dels hereus del Franquisme. Si no hi ha discurs sobre temes quotidians, afectats innegablement per la intoxicació constant de les grans corporacions de mitjans de comunicació, no hi ha manera de fer arribar cap mena de missatge trencador.

Ningú no va dir que fos fàcil

2010-12-04T03:34:00.000-08:00

Fa gairebé un parell d'anys em vaig decidir, en la militància, per la Candidatura d'Unitat Popular de Tarragona. Val a dir que tenia en ment altres opcions, però vaig creure que el més conseqüent amb les meves idees era això, sense haver de renunciar a cap gran cavall de batalla, com ho és la independència o com ho és de fer aquesta societat una mica més lliure.

En els darrers mesos, amb les consultes i el moviment independentista transversal, hem pogut observar com el suport a aquest factor creix cada cop més, i això és i sempre serà bo, no hi sobra absolutament ningú, estigui a ERC, al Bloc Sobirantista Català, a CiU, a ICV, al PP o a la Falange. Aquesta és la teoria del transversalisme, que alguns apliquen com volen a la seva capelleta (si no hi ets i divideixes, no vals).

Ara bé, el projecte de la CUP i de l'Esquerra Independentista en global és ben diferent. No hi haurà coalició (o espero que no, vaja) CUP-Solidaritat o CUP-Reagrupament. La CUP és independentista, per tant no cal fer cap coalició ni cal que cap altra candidatura es presenti per reclamar el mateix. Si es presenten, hi tenen tot el dret, en aquest aspecte som un país ben lliure (menys en el cas que et diguis Esquerra i Abertzale), però llavors el que havia d'esdevindre el moviment per la independència, allò transversal, allò que d'aquí a 4 anys ens hi havia de dur directament, es converteix en una capelleta més.

Avui surt a l'Ara que el senyor Laporta s'està plantejant anar de candidat a l'alcaldia de Barcelona, sense programa per a un municipi, però ell hi va, sense preguntar a les bases, 'pa qué? Proposen de fer una coalició, com ERC, amb la CUP, i aquesta, tal com comento, no es produirà, o almenys això espero. Els companys de la CUP de Barcelona són ben lliures de fer-ho, però alguna cosa em diu que els antecedents especulatius de Laporta els farà tirar enrere, entre d'altres.

A Tarragona poden passar dues coses, a l'Ajuntament, en les properes municipals. Que es redueixi encara més el marc representatiu, amb el PP, CiU i el PSOE dirigint la ciutat, quedant fora ERC, o bé que hi apareixi una veu crítica, que pot ser ICV o la CUP. Jo descartaria que ERC tingués representació, però com que no la solc encertar gaire en la política, doncs simplement ho posaré en dubte. Aquí hi apareixerà Solidaritat, que pot fer possible la primera opció sense cap mena de dubte. I em sabrà greu. Culpa de la CUP o d'ERC per no voler fer coalició amb SI? Culpes compartides, però als municipis no hem de deixar lloc a l'oportunisme estratègic (la raó de presentar-se no és creure en un nou model de municipi, sinó simplement estendre's territorialment i guanyar cobertura mediàtica per a les properes autonòmiques).

A la CUP estem treballant amb força perquè el proper 22 de maig els independentistes i també aquells qui no estiguin d'acord amb la gestió actual de la ciutat (ni actual, ni vella, aquesta ciutat no s'ha gestionat mai correctament!) puguin tindre una papereta per triar. Però no una papereta per fer un vot crític, com ho va ser en el seu temps el PCPC o Nosaltres Som-AUP, etc. sinó una opció amb possibilitats reals d'obtindre representació. Ningú no va dir que fos fàcil ser de la CUP, treballar per la independència i per la justícia social, així que malgrat els impediments constants, tant de les opas constants des d'Esquerra Republicana o des dels sectors transversalistes, seguirem treballant.

Per això, el proper dia 11 de desembre, ens presentem:

Va de lipdubs d'Obrint Pas

2010-12-04T02:49:00.000-08:00

Fa si fa no fa un mes va sortir el lipdub de Vic, un lipdub anomenat "per la independència", amb estelades, colles de cultura popular, equips esportius i molta, moltíssima gent.

Ara, però, ha sortit el LIP3DUB de Porrera, un lipdub que va comptar amb la col·laboració de TV3 entre d'altres. Aquí hi ha menys estelades, com és lògic, ja que no va ser tan "popular" com el de Vic, però donada la particularitat del poble i el fet que sigui d'aquí al costat, doncs li dóna un valor molt especial. Curiositats que m'agradaria comentar:

- Obrint Pas té el monopoli de Lipdubs independentistes professionals a Catalunya?
- Quin coi de càmera, tu! Qui la pogués fer anar!!!
- Al final del lipdub, quan entren a la Plaça Catalunya (concert), podeu veure-hi 3 cartells penjats dels arbres i de l'escenari amb el lema "Cap Estatut ens farà lliures".
- Malgrat ser un lipdub independentista (la lletra, més d'una estelada, etc.), el poble sencer s'hi va sumar, fins i tot els cellers i l'Ajuntament, i no cal dir ja TV3, Estrella Damm, etc.
- Només he trepitjat el poble un cop, de camí a la gravació d'un reportatge sobre la Vilella Alta, i ens vam parar al mateix bar (Cafè Antic) on juguen al futbolí el fals i el vertader Lluís Llach.
- Qui parla al final i diu "Surt al carrer i participa" va ser diputat sociata farà uns anys. Curiós, si més no.
- Aquí podeu veure-hi la preparació del lipdub mitjançant un reportatge de Vilaweb. Molt interessant.

Felicitats a tots els que hi vau participar, per fer conèixer el poble i el territori, i sobretot per fer de tot un poble un moviment.

Jo vaig votar en negre, vaig votar Pirata

2010-11-29T01:03:00.000-08:00

Primer de tot m'agradaria felicitar la nova formació clarament independentista que ha entrat al Parlament de la CAC, Solidaritat Catalana per la Independència, amb fins a quatre representants. Sóc del parer que tot allò que suposi un avenç (i això ho ha suposat) per a l'independentisme és bo. L'independentisme no ha baixat, tal com els agrada dir als mitjans tan espanyols com catalans, sinó que s'ha dispersat en diverses línies ideològiques arran de la pèrdua de confiança en el partit que fins fa poc el liderava, almenys a les institucions (no així al carrer).

No vaig votar Laporta (o, en aquesta demarcació, Hèctor López-Bofill) perquè fa tres i quatre anys vaig votar per pragmatisme, la mateixa raó per la qual fa unes setmanes em deien que votés SCI. Sí, vaig votar Esquerra i tant a Tarragona com al Parlament cada dia de la legislatura he maleït i maleeixo el moment davant les paperetes en què vaig optar per aquesta formació. Considero que un vot és quelcom massa seriós (i massa escàs) com per malbaratar-lo en una candidatura que no t'omple. Sóc transversalista, i segurament per això em vaig abstindre de fer campanya contra RCat i SCI, però la meva independència, el meu ideal, es compleixi o no, inclou certs valors. Mínims. Per exemple, no destruir el territori per quatre rals, no apropiar-se de moviments cívics o no comportar-se com xiquets de piruleta provocant una divisió com la que es va esdevindre (per això, aquest independentisme no ha obtingut representació per Tarragona).

Ara que hi ha manifestacions a Irlanda, aquella illa esquarterada, me'n recordo del moviment per l'alliberament nacional irlandès a principis del segle XX. L'IRA, l'exèrcit republicà, lluitava per un estat lliure i socialista, i en paraules dels seus líders, si la Irlanda que volien era una Irlanda monàrquica, capitalista i lligada als poders fàctics del Regne Unit, només calia pintar els carrers de verd per assolir els objectius de la "llibertat", no calien tants esforços per un pur tràmit administratiu. És a dir, del que es fa i de les decisions que es prenen mentre s'assoleix l'alliberament, dependrà de com sigui aquest nou Estat. Si les formacions que lideren aquest canvi menyspreen la prioritat de la llengua catalana, la preservació del medi ambient, la justícia social i la democràcia participativa, el nou "Estat lliure" serà una imitació de tot plegat i, pel que fa a mi, em sentiré com se sentiren els irlandesos el 1920, enganyat i amb una sensació que tot el que s'ha fet no ha servit per a res, perquè no ens equivoquem, el moviment que hi ha ara serà molt difícil aglutinar-lo un cop assolit l'objectiu. Ho sabia l'IRA i el Sinn Féin, ho sap l'Esquerra Abertzale i ETA, i ho hauríem de saber naltros.

Per tot plegat, he votat el Partit Pirata. Perquè vull una societat participativa, una societat que controli absolutament tot allò que facin els partits polítics, ja que hem de lidiar amb ells. La independència arribarà, n'estic segur, i ho celebrarem tots al carrer, però cal prendre consciència que del que fem ara dependrà com sigui la societat del demà.

L'ARA a Tarragona

2010-11-22T13:04:00.000-08:00

Molt simptomàtic el que em comentava una noia abans d'entrar a la presentació que feien conjuntament la Plataforma per la Llengua-Tarragonès i l'edició del diari Ara per tal de presentar aquest nou projecte: "véns per la presentació de l'Avui?". Ella ha fet l'errada sense voler, inconscientment, però fa gràcia, ves tu.

Venien a l'aula 403 del Campus Catalunya de la URV el seu president, Oriol Soler, i també el ja una mica massa tocat (sembla que no hi hagi més personatges famosos a Tarragona) Oriol Grau. Al marge del fet que es tractava d'una presentació a la universitat, la qual cosa comporta imprevistos tècnics i presentadors poc agraciats, m'agradaria parlar una mica d'aquest nou diari.

Fa moltíssim que se'n parla. Des que al facebook, per aquelles casualitats de la vida, va sorgir un perfil que s'anomenava arafaremundiari, que després es va convertir en un web arafaremundiari.cat, i que posteriorment van desvetllar com un projecte encapçalat per algunes patums de l'elit cultural i/o periodística de Barcelona. L'absorció de l'Avui per part del grup Hermes (amos del Punt, entre d'altres) havia deixat orfe un sector força nombrós del catalanisme conservador d'una publicació en paper. Ells han comentat que la creació era arran de la confluència de tres "cruïlles", l'estructural (crisi), la nacional (independència) i la gremial (periodisme del s. XXI), però no ens enganyem, l'Ara no tindria sentit amb un Avui fort com ho era fa mig any.

Han explicat que sortiran el 28 de novembre, el dia de les eleccions, i que tindran un format més de revista que no pas de diari, amb temes a fons i 'passant' de les dinàmiques actuals del periodisme (rodes de premsa, temes comuns, etc.) per afavorir l'entrada de temes propis i d'innovació en el periodisme. També han comentat que volen definir el país que volem, que cal ser optimistes i que tindran l'ajuda de The New York Times. Tot plegat pinta molt bé, però cal assenyalar-ne també els defectes: serà tan regionalista com tots i cadascun dels grans diaris fets des de Barcelona, és a dir, mirarà només pel Principat (suposo que es deuen referir a la CAC, perquè el cobriment de notícies de la Franja i de la Catalunya Nord no crec que sigui precisament excessiu), s'enviaran edicions als "territoris de parla catalana" (Països Catalans, senyor, Països Catalans!) i importarà més una notícia de Tarragona que d'Alacant. Bé doncs, tenint en compte el segon defecte, que la redacció se centralitzarà a Barcelona i que fora d'ella només hi haurà "corresponsals", aquí hi tenim l'evidència de com es tractarà tot allò que vingui de més avall del Sénia, de més amunt de l'Albera, i de més enllà de la platja de la Barceloneta: si de Tarragona no en parlaran gairebé, d'Alacant ni se'n sentirà anomenar.

Tot i això, caldrà donar-li un vot de confiança. Només pel fet que serà més catalanocèntric que qualsevol dels diaris que avui dia circulen pels nostres quioscos (excepte El Punt i el seu sucursal, l'Avui), que tractarà l'independentisme com es mereix i des d'un punt de vista potser més transversal, que rep el suport de tants poders fàctics, i que ensorrarà diaris com La Vanguardia o El Periódico, doncs per tot això caldrà almenys donar-li un vot de confiança.

Això sí, en la presentació l'Oriol Soler ha dit que es tractava d'una aposta valenta i optimista. Més aviat, pel que n'he pogut desprendre jo, és una aposta força covarda.

És inevitable

2010-11-16T02:47:00.000-08:00

Poc ens ho pensàvem fa un parell d'anys que els independentistes passaríem de ser uns proscrits a ser majoria. En cada enquesta que treuen els mitjans i els centres d'estadístiques, l'independentisme creix a la CAC. Primer érem un 10%, després un 15, després un 20... n'hi ha que diuen més de 50, i l'última diu 42. En temps de campanya, els grans titulars guanyen presència (ara tothom és molt valent), i alguns d'ells deixen en evidència el robatori que suposa per a una persona el fet de viure i pagar impostos a la CAC.

En aquesta campanya els discursos que semblava que apareixerien amb força serien l'espanyolista, el xenòfob i l'independentista. El primer, amb UPyD al capdavant, ni s'ha fet sentir. I, pel que fa als altres dos, s'anul·len. Sí, s'anul·len mútuament! Tal com si, per exemple, a l'entrada de Constantí hi hagués dues pancartes de CiU i del PSC amb els lemes del canvi i del progrés. Però quan una cosa s'anul·la sempre hi guanya algú. I aquest ha estat l'independentisme.

I és que no hi ha arguments contraris a l'independentisme. Som en un món global sense fronteres? En la darrera dècada n'hi ha hagut unes quantes, d'independències. Podem canviar Espanya? Duem tres segles intentant canviar-la, els únics federalistes són els catalans, hem rebut insults i intents continuats de colonització (sí, les immigracions massives com la Marxa Verda del Sàhara o Palestina són colonitzacions), i està demostrat que la Constitució no es tornarà a tocar mai, a diferència d'altres estats europeus. Qui millor pot gestionar els impostos que la mateixa societat que els emet? En un context de crisi econòmica, podem cridar ben fort contra els immigrants, però, havent-hi arguments ben sòlids en contra, la independència resulta molt més convincent i més factible a curt termini.

No tinc intenció de votar cap opció independentista el 28 de novembre, potser m'hauré d'empassar les meves paraules quan sigui davant totes les paperetes, però en principi no en tinc intenció. Ara bé, que l'independentisme creixi sempre és bo, sigui quin sigui el seu posicionament social. Igual que si creix el suport social cap a l'eliminació dels governs i la col·lectivització de les terres i dels centres de treball. Tot suma. I algun dia parlarem als nostres fills de com vam treballar perquè fos possible, i de com d'altres s'hi van sumar a darrera hora per xuclar tot allò que poguessin xuclar, tal com ha passat en tots i cadascun dels processos històrics (1975, 1939, 1931, etc.).

Plantejaments alternatius en casos extrems

2010-11-02T14:49:00.000-07:00

30 minuts en vena i moltes ganes de conèixer altres realitats. El primer, en motiu del desallotjament imminent de la Colònia Castells del barri de les Corts de Barcelona, explica una lluita veïnal en un oasi social a la gran metròpoli, així com el seu desencant i l'arribada de saba nova en forma d'ocupes que l'únic que volen és gaudir d'un espai de llibertat i construir una altra realitat al cor de la ciutat. El segon, la vida dels xapers, prostituts, tots ells de gènere masculí i normalment dedicats a feines amb persones del seu mateix sexe. En aquest darrer reportatge un dels protagonistes parla de com les noves generacions entenen el dret al propi cos, a fer-ne el que es vulgui, i sobretot de les necessitats que provoca aquest entorn d'atur i de precarietat laboral, evocant així molts dels que s'hi dediquen a seguir pel mateix camí i a iniciar-se en aquells casos de gent que comença i que no té cap altra manera de subsistir. No cal que digui que la criminalització de la prostitució, tant dels que paguen com dels que cobren, no és res més que una mesura populista i covarda que amaga una realitat social molt més dura.

Cinc idees sobre el treball

2010-11-01T03:20:00.000-07:00

Reprodueixo un escrit que acabo de trobar enmig de papers, un escrit aquest que vaig rebre en els moments previs a la manifestació de l'1 de maig de fa un parell d'anys.

1. El treball com a realització personal és una idea moderna. La Revolució industrial significa la imposició d'aquesta idea. La condició assalariada esdevé necessària per sobreviure. Aquest procés consisteix en l'expulsió dels pagesos de les seves terres obligats a treballar a les fàbriques. El treball neix doncs com una imposició.

2. El treball no és una feina per satisfer necessitats bàsiques. Consisteix en la creació de capital i beneficis. Això provoca la creació de llocs de treball sense cap finalitat social sense importar l'impacte que això tingui a la natura. El treball és bàsic en un sistema que ha de produir o morir.

3. El treball ocupa tota la realitat, no només el temps de feina. També el lleure està organitzat per a produir capital, a través del consum. La mentalitat del treball ha envaït tots els racons de la vida quotidiana, no podem deixar de produir, fins i tot quan no treballem.

4. Amb la crisi actual i l'augment de l'atur és palpable la naturalesa excloent del sistema productiu que per no perdre marge de benefici fa fora cada cop més gent. No és possible reivindicar la plena ocupació si no hi ha prou feines per a tothom. S'ha de cercar altres alternatives socials. També pensem que no es desitjable aquesta opció, ja que la condició assalariada ens impedeix l'autonomia personal.

5. Reivindiquem la reocuperació de les formes de lluita autònoma: el sabotatge, el boicot, la vaga sense dirigents. La dispersió del poder mitjançant l'esmicolament de l'Estat fa l'autonomia de la gent. Llavors és quan podem parlar de disminució del temps dedicat al quefer, distribuir-lo eliminant tasques superficials, i finalment convertint el treball en joc.

Per l'autonomia de la gent.

Anti-sistemes el dia de les eleccions, pro-sistemes la resta de l'any

2010-10-30T03:22:00.000-07:00

A menys d'un mes de la famosa data que ens anuncien des de ja setembre, amb un pressupost de difusió que poc té a veure amb el que comptàvem a Tarragona Decideix, em trobo amb molta gent, jo inclòs, que no sap ben bé què fer ni què votar en el cas de fer-ho. Per enèssima vegada des de les primeres eleccions per allà els anys 80, hi ha una gran massa gent que vota amb desgana o directament decideix no anar a votar. En aquesta entrada, acotaré el marc del qual estic parlant deixant de banda gent alternativa amb unes idees, una militància i un argumentari propi. Els 'ni-ni' de la política: ni m'interessa la política, ni vull que m'interessi. Aquells a qui els grecs anomenaven idiotes (apolitikos).

Sembla que en aquesta societat encara no acabem d'entendre com funciona la partitocràcia. No és una democràcia representativa, ni tan sols, és una dictadura dels partits; entengui's dictadura com allò restrictiu, autoritari. La gent, potser innocent, potser no, va decidir en el seu moment deixar en mans d'alguns totes les decisions a nivell col·lectiu. Després de moltes decepcions basades en el simple fet que l'ésser humà no és capaç de satisfer-se ni a si mateix, s'ha anat perdent la il·lusió en l'únic moment democràtic de l'any, que alhora actua de circ de malabars per distreure el mal funcionament d'aquest sistema. Diuen que aquest és el millor dins dels pitjors, no hi puc estar d'acord: com més participació, com més implicació es té en un projecte, més propi se'l sent una persona.

Molts aniran desganats a votar perquè cada dia li estan dient que si no hi va, o bé ells tornen, o bé els altres tenen més quota de poder, o bé jo perdo l'única opció de vot de l'any. D'altres, decideixen no anar a votar "perquè tots els polítics són iguals", "perquè prefereixo fer altres coses, això és una pèrdua de temps", "perquè si un 90% de la població s'abstingués el sistema hauria de canviar"... En l'anàlisi política de l'abstenció, s'hi barregen molts i massa motius, és impossible que hi hagi cap reacció política sense una anàlisi seriosa prèvia, i també sense ganes de fer aquesta reacció.

Som en un sistema partitocràtic, no ho entenem? Per molt que només hi vagi un 5% a votar, els partits triats, mentre no hi hagi cap resposta al carrer, seguiran governant. Fer campanyes per Internet animant a l'abstenció és estúpid, l'únic que tindria sentit seria votar en blanc o nul, però quedar-se a casa? Des de quan quedar-se a casa resol res?

Alguns militem o donem suport explícit a un partit en concret. No serà el meu cas el 28-N, encara no he triat la meva opció, no ho tinc gens clar, però el 22 de maig (municipals) sí que ho tindré clar. Tan clar com tots els militants dels partits que es presenten a unes eleccions, des del més petit sense opció a entrar fins al més gran que aspira al poder. Tots ells creuen en un projecte.

Això vol dir resignar-se davant la partitocràcia? Efectivament, tanta resignació com suposa davant del consumisme més compulsiu comprar coses que no es necessiten en fires, rebaixes, etc. o davant de la terciarització anar a prendre una cervesa en comptes de comprar una poma a la fruiteria, una poma que segurament durà més productes químics que la mateixa cervesa per culpa d'aquesta mateixa terciarització. Els éssers humans vivim en una contradicció constant, hi ha coses que fem per inèrcia i d'altres per convicció, però per una qüestió estratègica mai no és bo quedar-se a casa esperant a què tot s'arregli de cop.

No és tan difícil d'entendre. De la mateixa manera que per una qüestió estratègica mengem pomes edulcorades perquè necessitem menjar, hauríem d'implicar-nos políticament si volem cap mena de satisfacció amb la classe política dirigent. I això no vol dir renunciar a cap ideal social, sinó entrar o formar un grup de gent amb els mateixos ideals que entre tots feu d'altaveu d'allò que penseu.

Llavors governen les esquerres oi?

2010-10-25T03:53:00.000-07:00

Aquesta és la pregunta del milió a Tarragona. Ningú no la sap respondre sense caure en tòpics i ignoràncies. Dissabte en un sopar a Barcelona i amb gent de tot arreu em van fer aquesta pregunta, en acabar de descriure la situació en representativitat al consistori.

Esquerra i PSC són d'esquerres? La democràcia social o, com els agrada a ells anomenar-se, socialistes democràtics (els socialistes de debò no són demòcrates?), és una realitat a Tarragona?

- amb milers de ciutadans a l'atur, no han estat capaços de crear un servei municipal d'ocupació. És més, les obres públiques les segueixen donant a les mateixes empreses, amics i coneguts durant la campanya electoral a qui deuen molts favors per ostentar els càrrecs que avui ostenten.

- amb uns índexs d'immigració força alts, la majoria d'ells força joves com és lògic, no han creat espais on tots ells es puguin integrar amb la resta de ciutadans. Ni pistes esportives, ni centres cívics, ni casals de joves, ni iniciatives culturals engrescadores.

- amb el teixit econòmic que hi ha als Països Catalans, majoritàriament de petites i mitjanes empreses, per tal de crear ocupació i provar de sortir de la crisi sistèmica, han impulsat la instal·lació (i segueixen impulsant) de grans superfícies comercials tant al centre de la ciutat com als barris. Davant l'herència del Pryca/Carrefour, de les Gavarres i de l'Eroski/Parc Central, avui podem dir que comptem amb d'altres grans pols consumistes com poden ser El Corte Inglés, Bauhaus i, properament segons diuen, Ikea, a qui de ben segur rebran amb els braços ben oberts i sense exigir, en cap cas, ni una sola taxa (mercat lliure, que en diuen).

- amb la quantitat de nounats a Tarragona i un nou sistema encara més agressiu que fa que pares i mares no es puguin ocupar dels seus fills ni tan sols durant els primers anys de la seva existència, no s'han creat pas més llars d'infants públiques que permetin l'accés per igual a totes les famílies, independentment dels seus recursos, un fet que provoca greus diferències socials entre la societat.

- amb els problemes econòmics que arrossega la societat, i amb la imminent necessitat de mobilitat per tal de trobar feina o accedir-hi a un preu més assequible, no s'ha abaratit el servei municipal de transport (a diferència del servei interurbà, tot i que ja tocava) i les freqüències de les línies deixen molt a desitjar. Els estudiants han de tombar per la ciutat i no tenen cap mena de facilitat econòmica, i els aturats es veuen en la mateixa consideració que la resta, no com els jubilats i els infants.

- amb el teixit associatiu tan escàs a la nostra ciutat, en comparació amb d'altres, no s'han dignat a posar-ho en comú i promoure tan allò que es fa des de les institucions com allò que es fa des de les entitats. Sí que hi ha cinema al centre, però no és comercial, és gratuït, només cal que la gent ho conegui i facilitar els espais també a les entitats perquè els puguin fer servir sense ànim de lucre.

- amb el nombre absolut d'habitatges sense ocupar, és a dir, herència de l'especulació, ni s'han dignat a potenciar el servei municipal de l'habitatge, facilitant així l'enteniment entre gent sense casa i cases sense gent. Ni una sola política, ni una sola iniciativa, tot i l'alta demanda d'habitatge protegit i la quantitat de desnonaments a famílies que cap culpa en tenen de la trama de corrupció del nostre sistema meravellós. Mentrestant, desenvolupen sense protestar grans Àrees Residencials Estratègiques que violen tranquil·lament les competències en urbanisme dels ajuntaments, com pugui ser la del Pou Boronat o la de Sant Salvador, que en cap cas responen a una necessitat real de més habitatge.

- amb l'escassetat d'aliments i amb la manca evident d'activitats que ocupin a certs sectors de la població per desgràcia deixats de banda en aquesta societat, no s'ha desenvolupat cap idea relacionada amb els horts urbans, amb la creació d'una anella agrícola que envolti la ciutat per tal que, en temps de crisi, no falti menjar a bona part de la població.

- amb el litoral amenaçat encara per possibles agressions de constructores i d'institucions amb plans urbanístics entre mans, han callat com mai. La Platja Llarga i el Bosc de la Marquesa, un dels pocs espais verges que queden al terme municipal, són objecte a dia d'avui d'algun projecte que encara no han gosat arxivar. La guerra contra CiU i PP per voler fer aquell passeig marítim i els plans parcials d'habitatge nou (creació de barris sencers), s'ha apaivagat com si del fum del tabac es tractés. Ni una sola paraula al respecte, ja que governen els seus a Madrid i a Barcelona, no fos cas que s'emprenyessin.

- amb la policia han seguit el mateix guió que les suposades dretes. Creació d'inseguretat, incrementació dels cossos policials, implementació de càmeres en diversos punts de la ciutat i permissivitat en els abusos de la Guàrdia Urbana, així com la justificació de les seves accions.

- amb la participació ciutadana no han fet absolutament res. Ni han instal·lat cartelleres perquè les entitats hi puguin anunciar els seus actes, ni han donat suport a iniciatives sorgides des de la societat civil per fomentar aquesta participació, ni han creat fòrums de debat per tal d'escoltar què hi té a dir Tarragona sobre allò que fan. Per contra, sancionen amb centenars d'euros el fet d'enganxar un cartell i no permeten en cap cas la participació de qui no tingui representació formal en un plenari.

- amb la qüestió lingüística, cap millora evident, en alguns casos pitjor que amb el PP. Ignoren o es passen pel folre dels collons el Reglament d'ús de la llengua catalana de l'Ajuntament que dicta que les seves comunicacions les han de fer preferentment en català. Això, en una ciutat amb uns índexs de coneixement del català força ínfim. El fet de retolar els contenidors en bilingüe, de comunicar gairebé totes les decisions administratives en bilingüe, això suposa un retrocés en l'ús de la llengua pròpia de Tarragona.

- amb l'esport i la cultura s'han dedicat a escenificar-la en diversos festivals o certàmens concrets amb força ressò però sense un interès gaire clar per part dels tarragonins. La Vuelta i el John Malkovich són només exemples de la manca de projecte a llarg termini en qüestions culturals i esportives a la nostra ciutat, si voleu amb exemples encara més clars com Tarragona 2016 i 2017. Ai, si es poguessin invertir tots aquests diners en la creació d'infraestructures per a la seva pràctica...

- amb els anys que hem hagut d'esperar per donar per inútil un gran edifici al bell mig de la Rambla Nova, el govern d'esquerres ha decidit donar aquest edifici al turisme, concretament a una cosa que només el regidor de turisme sap ben bé què és: el centre d'interpretació turística. Oficines amb funcionaris endollats descaradament i sense una funcionalitat gaire clara. L'Hemeroteca municipal segueix allà dalt, abandonada i sense que ningú li presti atenció. Amb una sola biblioteca i amb un sol parc en tot el centre de la ciutat, quin projecte encapçalen les esquerres?

En fi, quan em fan aquestes preguntes, jo personalment no sé si riure o plorar. Si això són esquerres...

Des-pa-to-lo-git-za-ció... en fi, contra els rols de gènere!

2010-10-22T10:26:00.000-07:00

Demà dissabte es durà a terme la manifestació per reclamar que es deixi de considerar com una malaltia (patologia) la Transsexualitat.

Aquí en teniu més informació.

I aquí sota hi teniu el darrer número de l'Accent Bord (publicació de Brot Bord) amb alguns articles sobre el tema.

Comunicació Política del segle XIX

2010-10-22T02:12:00.000-07:00

Si hi ha una cosa que em sorprèn malauradament dels col·lectius que es fan anomenar "alternatius" (un adjectiu que, tot i ser millor que "anti-sistema", no deixa de ser ambigu) és la seva manca de projecció pública. Arrosseguen moltíssima més gent del que podria arribar hom a somiar sense l'ajut de cap mitjà de comunicació de masses. És més, si Convergència, el partit amb més afiliats de la CAC si no m'equivoco, agafés un dia i deixés d'aplicar les tècniques de màrqueting polític que els caracteritzen (algunes d'elles, només possibles amb molts calés), i convoqués a la plaça de la ciutat X per protestar contra Y, com a molt serien 10 persones, exactament la quantitat de gent que viu directament del Partit.

Ara bé, som al segle XXI. El 2010 no espera a ningú ni s'atura pels carrers a mirar cartells més o menys artístics. El bustiatge, ja sigui tradicional o telemàtic, és entès com una molèstia, allò que des de fa uns anys en diem SPAM i abans propaganda. Els parlaments llegits són una broma davant de grans oradors, que no és que realment ho siguin sinó que s'han preparat per ser-ho. Grans caravanes de cotxes, accions cridaneres i d'altres són completament inútils sense difusió prèvia i posterior. Sí, vivim en una dictadura dels mitjans de comunicació de masses. Tot i que la premsa en paper perdi força, tot i que Internet superi en audiència la televisió en segons quins marges d'edat... qui crea opinió no és el parlament en una tarima després de la manifestació o durant l'acte polític, qui crea opinió és el tertulià, l'anunci a la televisió o el columnista.

Convergència, i perdoneu que faci servir sempre aquest exemple, però és el partit més americanitzat que tenim a casa nostra, fa servir una estratègia de màrqueting polític que si bé és hipòcrita en alguns casos és efectiva. No estic dient que calgui emular el 100% de les seves tècniques, car la gràcia de la Comunicació Política és la innovació. Tanmateix, sovint ens perdem en el famós "contingut" del discurs. Ells no tenen discurs!!! És clar que no en tenen. Coneixeu algun partit que tregui manifestos cada dos per tres i que es passi tres hores d'assemblea discutint-los? Un altre tema seria la democràcia interna de la resta de partits, però vaja, personalment considero que ens perdem en la coherència.

Com funcionen els mitjans? Aquest és un tema que hauríem de començar a dominar, sobretot perquè ells ens porten 30 anys d'avantatge (alguns més i tot) i ja no s'hi valen excuses de "això es fa realment?" o "naltros som alternatius, no ens cal això!". Els mitjans segueixen unes rutines. Tots els actes preelectorals o de campanya permanent compleixen uns tòpics i tots els periodistes, per desgràcia de la professió, els cobreixen com hienes. Allò que se'n surt, rarament serà notícia. Els mitjans volen declaracions, volen polèmica, volen comentaris als digitals i compres al paper, així com audiència en ràdio i televisió. No volen propaganda del segle XIX. I això no vol dir perdre els principis, això vol dir adaptar-se als nous temps. Cal cercar la fórmula per jugar amb tot plegat sense caure en la desil·lusió, la desafecció i tot allò que caracteritza la resta. Però per trobar-la és necessari treure'ns la vena dels ulls i deixar de titllar d'heretge aquell que proposa noves maneres de fer.

Tarragona Decideix, l'homenatge a la constància

2010-10-04T05:42:00.000-07:00

Poc ens ho imaginàvem quan "els quatre de sempre" engegàvem, després de moltes cavil·lacions, la consulta sobre la independència a Tarragona, que allò que iniciàvem en plenes vacances de Nadal duraria encara avui. El fet que el Camp de Tarragona fos dels territoris amb menys consultes després de la tongada del 13 de desembre (amb Constantí com a major exponent); que Lleida, Girona, Manresa, Vilafranca, Mataró... i també Barcelona, ja ho estiguessin tirant endavant... això suposava un desprestigi, desenganyem-nos, per a la ciutat de Tarragona. Si a això li afegim el simple fet que volíem votar, doncs aquí teniu les raons de l'existència inicial de Tarragona Decideix.

I dic "poc ens ho imaginàvem" perquè ja abans de començar-ho tothom ens deia: "compte amb la participació, això serà un fracàs", i per això el discurs (i la praxi) era que ho faríem per provar a veure què sortia, si la gent de Tarragona s'hi engrescaria, si les entitats ens donarien suport, tant físic, com material, com econòmic. Llavors apuntàvem al 25 d'abril o al 20 de juny i, en cas de no assolir els objectius d'implicació, deixar-ho estar, però en una assemblea general celebrada al Centre Sociocultural de la Part Alta es va decidir ajornar-ho a l'octubre.

Des de llavors, han estat 10 mesos de feina per una ciutat de 110.000 empadronats majors de 16 anys amb dret a vot. Qui no se n'ha assabentat és perquè no ha volgut. Tarragona Decideix ha estat l'entitat amb més activitat tant interior com exterior durant aquest any 2010, més fins i tot (no costa gaire, però vaja) que l'Ajuntament. S'han organitzat xerrades, paradetes de captació de voluntaris i d'informació, paradetes de vot anticipat, concerts-vermuts, inauguracions, sopars populars... de tot. Tanmateix, la realitat de Tarragona ha evidenciat el que tots crèiem en un principi, i ara no ens podem fer enrere.

És per això que, a dues setmanes vista de la consulta, tots hem de fer que aquesta cita sigui inoblidable. Malgrat els impediments del consistori, malgrat les pedres en el camí d'Esquerra, Convergència, Òmnium i tantes d'altres entitats que hom podria pensar que li interessaria que es fes, malgrat les reticències actives del moviment alternatiu de la ciutat. Tarragona Decideix i els seus voluntaris es mereixen un homenatge a la seva tasca ja que no han rebut ni l'ajuda dels que s'esperaven per xuclar ni dels que es tenia assegurats en un principi per tal d'engegar-ho.

Xecs, a treballar!

De tot una mica

2010-10-01T12:40:00.001-07:00

Passats un parell de dies de la famosa Vaga General, que ens havia de dur a la llibertat i que havia de fer reflexionar el govern espanyol sobre la reforma laboral... bé, m'agradaria fer un seguit de tocs d'atenció:

Com es preveia, aquesta Vaga General, d'un sol dia i amb el suport social de poc més del 10% (sent generosos), no ens ha dut a res. La Reforma Laboral, que em permetrà tant a mi com a tots els joves que algun dia s'hagin de guanyar les garrofes poder treballar en contracte de pràctiques o en contracte de formació fins molt més tard del que fins aquest juny estava permès, i també permetrà a tots els empresaris fotre'm una coça al cul quan s'hagin cansat de tots naltros al·legant "futures pèrdues", tot i tindre el ja tan difícil de trobar contracte fix.
Els sindicats CCOO, UGT, USOC, CGT, i tota la resta així ho han volgut: fem la Vaga General, un dia de lluita, que ens vegin com en som de radicals, i així salvem els mobles. No és just ficar-los a tots dins el mateix sac, però ningú podrà negar que aquells Pactes de la Moncloa durant la transició en què se'ls obligava a cedir en la seva acció social han seguit en vigor fins als nostres dies, i no per manca ni de fons econòmics, ni de capacitat humana o material. La Vaga, i amb raó, s'ha vist com una cosa dels alliberats.
Davant d'això, cal remarcar l'actitud absolutament botiflera i traïdora dels sindicats majoritaris, CCOO i UGT (per no dir USOC, és clar, aquells grans espanyols amics de la patronal), que després que diversa gent sense afiliació es mobilitzés per fer bullir les ciutats, aquests els han deixat a l'estacada, dient-los de tot i desmarcant-se de la seva línia "violenta". Un dia després, descobrim que tot plegat no ha servit ni tan sols per unir-nos en una mateixa lluita que crèiem que tots defensàvem.
A l'altre bàndol, el dels moviments alternatius, ocupes, llibertaris i socialistes (dels de debò), cal deixar en evidència la manca de projecte i de guió a seguir en una jornada que molts consideràvem crucial per créixer. No s'han sabut controlar tots aquells que més que a fer una revolta com déu nostru senyor mana es van dedicar a robar, coaccionar treballadors o impedir el dret a la informació dels periodistes. Alguns van de màrtirs per la vida i creuen que ser empresonats és una medalla que cal penjar-se per tal de demostrar com de lluitadors són, i això no va així, cal una estratègia.
Em canso de repetir (ja em faig vell, i això que acabo de fer els 22) que els periodistes són sagrats. Als periodistes no se'ls tapa la càmera, no se'ls prohibeix entrar en un edifici ocupat, no se'ls espitja sota cap concepte, no se'ls agredeix i no se'ls tracta com l'enemic. El periodista, amb càmera o sense, té el mateix poder o més que un policia, amb la diferència que el policia segueix ordres i no té criteri propi, mentre que el periodista tot i de vegades seguir ordres explícites tenen (o tenim, vaja) un cervell ple d'idees i amb una capacitat d'argumentació que no té un Mosso. Tu tries, pots fer-lo el teu amic, el teu confident; o el teu enemic. En cas de no voler créixer com a moviment, la segona opció és la més recomanada.
En el cas de Tarragona, al piquet incontrolat del matí ens va mancar una tàctica, però sobretot saber convèncer els vianants que allò que feiem no era contra ells sinó per a ells. Per això sóc del parer que el que vam fer va ser correcte, però també cal trobar una manera alternativa per tal de no convertir-nos en els dolents de la pel·lícula. Els serveis mínims de transport, ensenyament o d'altres (excepte el sanitari) no tenen raó de ser en una Vaga General i, per tant, em mantinc en la meva posició.
I sobre el piquet del migdia, amb CCOO i UGT voltant per allà, caldria que no haguéssim perdut el temps en el petit comerç. Els autònoms no tenen la percepció que això vagi amb ells, i en bona part tenen raó. Cap sindicat ha aixecat la veu per ells, CAP, i la reforma, excepte en alguns casos puntuals, no els afecta. Allò que sí que els afecta són els ajuts a bancs i caixes per part de l'Estat espanyol mentre es retalla en despesa social, i en això s'hauria d'haver treballat, en comptes d'imposar tancaments indiscriminats que al cap i de cinc minuts s'esvaïen com el fum.
El que més clama al cel, però, és el paper dels mitjans. Han parlat més de vidres trencats que dels piquets ferits per càrregues o per envestides. Cap visió alternativa als que ja dies abans criticaven la Vaga. On és la imparcialitat? On és l'honestedat?

Us deixo amb el vídeo del manifest de la Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa, llegit per Jordi Martí Font, amb el qual es va cloure la manifestació de la tarda i, amb ella, la jornada de Vaga General a Tarragona.

Quina és la vaga de les que no podem fer vaga?

2010-09-26T01:03:00.000-07:00

Comunicat de Podem i l'Assemblea de Barcelona, el Moviment del 25 de setembre. Vídeo.

Ens encanta la idea de la vaga general. Ens sembla una oportunitat, molt necessària, per a exterioritzar el malestar que portem acumulat en aquests darrers anys de crisi.

La nostra vaga és una crida a l'acció, a l'estratègia col·lectiva per a generar noves formes de lluita i possibles vies per a recuperar les nostres vides.

És per això que hem decidit okupar aquest espai, el Banc Espanyol de Crèdit, un espai que portava més de cinc anys abandonat i que pretén ser un dels tants hotels de luxe dels que ni tu ni jo podrem gaudir. Sí, és cert, no és l'únic edifici abandonat ni és l'únic espai que a la ciutat-aparador de Barcelona està fet només per a aquelles que el poden pagar: més de 80.000 pisos buits i multitud de persones desnonades que com tu i com jo no arribem a pagar els lloguers abusius i les maleïdes hipoteques.

Avui, a l'Estat espanyol, ja som entre 4 i 5 milions de treballadores que no tindrem dret a vaga: els i les aturades sense feina. I milions de persones més que tenim una posició tan precària en el mercat de treball que, si fem vaga, serem sistemàticament acomiadades. Milions que treballem amb contractes temporals, i milions que treballem sense contracte, que no existim legalment i per tant no podem ni somniar en fer vaga. A totes nosaltres ens encanta la idea de la vaga general.

Hem de crear un nou moviment que proposi noves formes de fer vaga: que aturi l'economia de les poderoses, i que albergui formes d'ajuda mútua per als que la patim. Que organitzi als i les oblidades pels sindicats majoritaris, i que ens doni forces mútues quan patim els problemes laborals i socials quotidianament.

Quina és la teva vaga?

Nosaltres ja l'hem començada!

Okupem aquest espai per tal de trobar-nos i plantejar nous possibles més enllà dels que ja coneixem i no ens satisfan.

Et necessitem, ens necessitem; perquè no sabem ben bé com fer-ho, però sabem que sigui el que sigui ho volem fer plegades. Juntes ho podem tot!

Una vaga que no ha començat i ja fa pudor a fracàs

2010-09-25T05:37:00.000-07:00

Sóc un estudiant qualsevol que està content perquè dimecres no tindrà classe. Sí, el 29 de setembre hi ha vaga general. No en veia una com aquesta des que... des que compartia aula amb preadolescents sent-ne jo un d'ells. Llavors recordo que m'emprenyava quan la penya feia vaga i es quedava a casa, mentre uns quants anàvem a les manifestacions per ells. Aquells anys en què el Sindicato de Estudiantes era d'allò més guai i convocava tantes vagues per la guerra de l'Iraq.

No puc parlar en nom dels treballadors, bàsicament perquè actualment no tinc feina, com tants d'altres centenars de milers als Països Catalans, o els 10.000 de la nostra ciutat. Per tant, no puc predicar amb l'exemple, no puc dir "feu vaga" perquè la meva feina no perilla. Tanmateix, se suposa que aquesta reforma laboral és feta a la meva vida: facilitant l'acomiadament hi ha més possibilitats que algun del 40% de joves que actualment no tenen feina l'aconsegueixin. Que sigui precària i que em passi 4 anys de pràctiques és secundari, el cas és que el Zapatero em deixa treballar i jo l'hi agraeixo.

Ara tornem a la realitat. Ni la Reforma Laboral em permetrà aconseguir feina, ni la petita empresa en sortirà beneficiada. Una altra reforma d'aquestes característiques només allibera encara més el mercat, tractant les persones com a mercaderies sense cap dret, que són acomiadades de les seves feines respectives sense cap explicació (ara ja no caldrà justificar un ERO) i amb una indemnització tan minsa com la que cobraven els meus rebesavis quan treballaven en temps de Primo de Rivera. I, per si no fos poc, amb els nostres impostos pagarem gran part dels acomiadaments mitjançant el Fons de Garantia Salarial. L'invent més divertit per als joves, però, és el treball temporal. Als anys 80 va aparèixer per "ajudar" els joves a trobar feina, amb la garantia que passat un temps si volien seguir comptant amb tu calia que et fessin un contracte fix. Ara, per sort, pots tombar pel món durant anys, després d'acabar els estudis, sense trobar enlloc on et vulguin donar confiança per més que un parell de mesos.

Però, és clar, jo no sóc ningú per dir a la gent "si us plau, fes vaga per mi", perquè que jo faci vaga, per molt que vagi a la manifestació (18h pl. Font), no li afecta a ningú. Però que ho faci tot el teixit productiu de Catalunya, que es paralitzi el transport, que les televisions emetin repeticions, que els diaris treguin pàgines buides... això sí que afecta... però tots sabem que té un valor limitat. Els sindicats (CCOO i UGT) són uns venuts que només miren per als interessos de la seva cúpula, mentre que la CGT perd tota legitimitat des del moment en què s'indigna més pel que li passa a un delegat sindical que no treballa que pel que li passa a un treballador corrent.

No. Aquesta vaga és la vaga de la gent, la gent del carrer, dels aturats i dels treballadors, dels funcionaris i dels curreles de la construcció, de la petita empresa i dels enginyers de les fàbriques. De tothom. No formo part de cap sindicat, ni en tinc cap intenció. La qüestió és sortir i manifestar-se.

Però a 4 dies de la Vaga, fot un tuf a fracàs que esparvera. A la desconfiança als sindicats s'hi suma la fragilitat dels llocs de feina provocada per una Reforma Laboral ja aprovada, i tot plegat en un context d'atomització de la societat en què hom es preocupa més pels cèntims que pot perdre per no treballar un dia (que se'ls gastaria en un dia de cinema+sopar+discoteca) que pel benestar col·lectiu del seu entorn.

De totes maneres, no puc dir res, ja ho he dit. No treballo, o no em deixen treballar, no hi perdo res en aquesta Vaga, hi tinc molt a guanyar, però res a perdre, per això quan un funcionari em diu "no faré vaga perquè la resta de treballadors se'n va enfotre de mi quan la vam fer naltros", no puc dir-li res, car cadascú ha de fer el que li sembli.

Nana-chan!

2010-09-23T13:49:00.000-07:00

Aquest darrer diumenge ha començat la nova aventura televisiva juvenil als canals de la Corporació Catalana de Mitjans Audivisuals: el 3xl. Un nom no gaire novedós, un format prou semblant al que s'està duent a terme en la majoria de canals temàtics... amb una cosa bona i una de dolenta. Pel que fa a la dolenta, cal destacar els horaris: de 21.30 a 6!!! Però això es compensa amb les sèries que s'han adquirit, com ara Bleach, Death Note, Inbetweeners, Diari de Vampirs, etc. totes elles prou bones. La que vull destacar, però, és una i només una, NANA!

Farà uns anys vaig veure una pel·lícula d'imatge real sobre un manga que es veia que al Japó havia tingut força èxit i era líder de vendes (o això deien les revistes temàtiques del moment, com ara Jonu Magazine). El que me'n va enamorar va ser sobretot les cançons: "Glamorous Sky", "Endless story", etc. i vaig córrer a comentar-ho amb els amics, que en aquell moment generalment en van fer cas omís. Després vaig llegir el manga, però el vaig deixar perquè les traduccions (el meu nivell de japonès no és gaire alt) arribaven molt de tant en tant i sovint l'adjectiu "mensual" es convertia en "bimensual". Al cap d'un temps, va sorgir l'anime, de Madhouse Studio, i ja frisava per les noves cançons. No eren tan bones com a la pel·lícula, però en general la qualitat no decebia. Avançat més el còmic, la segona pel·lícula va veure la llum, i aquesta sí que va decebre prou, amb canvi d'actors i unes cançons... diguem-ne... no tan bones.

El que crida l'atenció d'aquesta sèrie, però, no són tant les cançons (per això me'n vaig de concert), sinó l'argument rebuscat d'unes noies que es diuen Nana totes dues ("nana" en japonès vol dir "set/7") que es troben de casualitat i acaben vivint juntes en un apartament que duu per número 707. Una, arriba a Tòquio per ser l'esposa del xicot artista de qui es va separar per anar estalviant, i l'altra hi va a esdevindre la nova estrella del j-rock. Gelosies, coincidències, records, música i un retrat prou acurat de la realitat japonesa en tant que societat masclista però alhora d'un laissez-faire força sorprenent fan d'aquest manga/anime/pel·lícula quelcom digne de veure.

Us deixo amb... Endless story!

Això és futbol, vull dir... periodisme

2010-09-01T05:53:00.000-07:00

M'ha semblat graciós compartir amb tots valtros una anècdota per a mi força exemplificadora del que és avui dia el periodisme. Resulta que m'havien encarregat de convocar una roda de premsa per presentar tot el seguit d'actes que s'organitzen, per primer cop a la ciutat, per l'Onze de setembre. Tal com he fet sempre, he esperat a última hora perquè la roda no fos a la mateixa hora que una altra i, així, no complicar la vida als meus companys, a banda que et pot fastiguejar una roda de premsa que la convoques amb tota la il·lusió del món.

Bé doncs, ahir al matí, cap a quarts de deu, vaig decidir-m'hi. A les dotze, a la plaça de les Cols, tal com m'havien demanat. No hi havia cap roda de premsa, de fet, ni tan sols convocada per al mateix dia. Més de tres hores després, però, els mitjans reben una convocatòria de l'Ajuntament. A les dotze. Es veu que volien anunciar un seguit d'actes que faran el dia 10 per commemorar l'11.

Decidim, després de parlar-ho, no desconvocar-la ni canviar-la ni de dia ni d'hora, perquè a les onze n'hi ha una altra i més tard ja seria perillós per a l'assistència dels mitjans. Naltros l'hem enviat primer i, de fet, tinc ganes de comprovar la meva teoria exposada anteriorment en aquest blog. A veure quants vindrien a la nostra i quants a la "institucional". Interessants? Totes dues, de ben segur. La nostra, perquè és el primer cop que s'organitza una cosa semblant a la nostra ciutat i perquè tenim 26 entitats al darrere, i la seva perquè... perquè parla el Xavier Sabaté (delegat del Govern) i perquè... perquè és la Generalitat i l'Ajuntament, collons!

Finalment us he de dir que hi han assistit cinc mitjans: Tarragona21.cat, delCamp.cat, TotTarragona.cat, Tarragona Ràdio i TAC12. Hores prèvies a l'hora acordada, TV3 i Onda Rambla/Punto Radio ja havien dit que no vindrien, però que en volien informació, i més tard El Punt també se'ns ha dirigit perquè se'ls enviés una nota de premsa. Els periodistes, efectivament, fan el que poden, la majoria són becaris o tenen contractes precaris, i el resultat global de la roda de premsa és positiu: poques vegades s'aconsegueixen reunir cinc mitjans, tres d'ells curiosament institucionals.

Tanmateix, com a bon responsable de comunicació, he fet el seguiment del tractament de la notícia. TotTarragona ha estat qui ho ha tret abans, es tracta d'un diari digital que qui sap si per conveniència-pre-electoral-fins-que-torni-Convergència-al-consistori o perquè són gent digna i amb una visió correcta del periodisme, el fet és que ho han tret en portada i, de fet, mentre escric aquestes línies, encara hi és.

Si hi aneu, veureu que en tota la notícia no hi ha una sola paraula en referència als actes que farà la Generalitat. Han fet un altre article per parlar-ne i, sobretot, apartat. Efectivament, li interessa a algú el parlament que pugui fer una amiga del govern? És novetat? Llavors quina noticiabilitat té? Doncs com que en aquest diari el que digui algú amb càrrec no té rellevància perquè ho digui aquesta persona, no li fan gaire cas. De fet, cal anar baixant i, finalment, ens ho trobem. Què prioritza aquesta publicació, doncs? El que fan els ciutadans, perquè al cap i a la fi són els ciutadans qui llegeixen els diaris, no pas les institucions, que tot i tindre molts endollats no en són prous com per controlar tots els diaris.

Tot i no estar d'acord amb molts dels plantejaments del seu director, en aquest cas, xapó. Ara passem al segon. El delCamp.cat és un diari digital gestionat per exestudiants i actualment professionals de la comunicació. La seva proposta és força atractiva, però de vegades cauen en el periodisme institucional que comentava. En aquest cas, no ho han fet i els felicito. No han posat la notícia com a portada, però sí que li han donat la rellevància que es mereix comparativament amb l'altra roda convocada, i és que el que feia referència a la Generalitat només ho han destacat amb un paràgraf:

Entre aquest cantó (positiu) i l'altre (negatiu, que mostraré més endavant) hi ha un mig-mig protagonitzat per Tarragona Ràdio. He escoltat el seu informatiu i han esmentat la nostra roda de premsa en els titulars, però després, mentre feien el repàs a fons, primer anava la notícia de la Generalitat. Tan junt ha anat que, pel que sigui, s'ha confòs i fins i tot n'estic segur que algú haurà entès que el nostre tema era també quelcom institucional.

A continuació, Tarragona21.cat, aquest diari digital que... bé, alguns acusen d'estar de la part del govern i, de fet els seus periodistes ho neguen completament. El que passa és que, amb actuacions com aquesta, dia rere dia, és lògic que la gent pensi el que vulgui.

Igual que el delCamp.cat, han considerat que els actes de l'Onze no eren notícia de portada i que ho era més unes declaracions d'una autoritat (delCamp.cat, Ballesteros; Tarragona21.cat, Xavier Sabaté). Tanmateix, el que dol és el titular.

"A més...", els actes organitzats des de les entitats són un "a més a més". Quina societat volem quan tot allò que és civil ho subjuguem al que fa l'autoritat? Com collons volem que la societat es mobilitzi i faci coses per sí mateixa, si els mateixos periodistes creuen que el que digui un politicastre té més rellevància que el que puguin fer un total de 26 entitats?

El més greu, però, és el cas del Punt, el Més Tarragona, Onda Rambla/Punto Radio, TV3, Canal Català Tarragona, i per suposat el Diari de Tarragona. Tots aquests mitjans han optat per "absentar-se" de la nostra roda de premsa en entendre que l'altra era més important o que directament el que facin 26 entitats no en té cap. Certament, el dèficit de professionals als mitjans és una evidència i quan passen dues coses a la vegada cal triar, però queda tot dit quan hom tria.

Tot plegat, com a periodista temporal (de vegades m'agafen, de vegades no), em sap greu. Perquè sé que en cap cas, generalment, és culpa del periodista, sinó del director del mitjà. Per això no em cansaré de reivindicar els mitjans de comunicació cooperatius i no pas els jeràrquics com el futur de la professió. Però abans caldrà eradicar algunes d'aquestes pràctiques. Jo almenys considero que cal eradicar-les. No, una roda de premsa per sí sola no és notícia, i no, una roda de premsa d'una institució per sí sola no ha d'anar per davant de tots "perquè sí".

Que quedi clar que això ho dic en qualitat d'experiodista, ja que ahir mateix vaig cloure la meva estada en un mitjà. Aquestes coses, treballant, és impossible dir-ho si no vols ser amonestat. Permeteu-me, doncs, assaborir aquests moments de felicitat, perquè duraran poc!

Pensem-ho bé: la independència ens farà lliures?

2010-08-13T09:44:00.000-07:00

Davant la pintada "Cap estatut no ens farà lliures" present a algunes parets de Tarragona i davant l'auge de l'independentisme transversal em sorgeixen alguns dubtes sobre el discurs que fan servir tots plegats.

Es barregen dades econòmiques tretes de vés a saber quins estudis, de vés a saber quines balances fiscals, de vés a saber quines estadístiques. Aquesta mateixa setmana sortia una notícia que deia que totes les comunitats autònomes devien a l'Estat espanyol una sèrie de fons que havien demanat i que depenien dels impostos que recaptessin. L'única que no en devia, la Comunitat de Madrid. Però per què? Doncs perquè Madrid no necessita demanar diners per a infraetsructures: ja les fa l'Estat passant-les com a "obra de l'estat per a l'estat"; perquè a Madrid és on hi ha la seu del govern; perquè... bé, per tot allò que diuen els d'Òmnium, Reagrupament, Solidaritat Catalana, Cercle Català de Negocis, etc. Les "dades" que justifiquen la independència. I no nego que siguin certes, car totes tenen certa lògica i és quelcom que podem palpar als nostres carrers plens de deixalles, voreres amb rajoles trencades, edificis sense obrir-se perquè encara no s'han traslladat les competències...

Però realment aquesta "nòmina catalana" (nòmina d'un treballador més el seu percentatge del dèficit fiscal) pot arribar a ser real algun dia? O tot plegat depèn del model d'Estat, o més aviat, del model de societat?

Em fa bastanta por el lema "ni esquerres, ni dretes, independència", tot i no confessar cap de les dues primeres. A les eleccions, ara hi aniran tots juntets (seria increïble que no fos així) i muntaran una coalició en què uns pensaran una cosa i els altres una altra. La independència no arribarà el novembre de 2010, perquè no hi haurà 68 diputats independentistes d'una sola formació o de diverses. Llavors què? Quatre anys tocant-se la "xona" marcant paquet per acabar la legislatura següent o bé a Esquerra o bé a Convergència, tal com va fer Àngel Colom.

I aquest lema em fa por sobretot perquè unes setmanes abans de les eleccions hi haurà la Vaga General. No m'estranyaria que sorgís alguna declaració d'aquests transversalistes dient: "nois, la independència és ara la nostra lluita, deixem les vagues!". I sí, treballarem per la independència... si la salut ens deixa. Amb la reforma laboral (ja aprovada) els joves seguirem treballant en pràctiques fins a l'eternitat i, si algun dia ens agafen amb contracte fix, quan la crisi sistèmica torni a aparèixer, ens fotran un cop de peu al cul i ens pagaran dos rals per les molèsties. I llavors tindrem temps per treballar per la independència. El problema potser, però, serà que ens morirem de gana abans d'aconseguir-la.

Vull que consti que, en qüestions puntuals, em barallo per la transversalitat. Però pensem-nos-ho bé: la independència és una fi o un mitjà? I si tots anem barrejats perquè si no no aconseguirem aquesta fita, com ens ho plantegem? Quin discurs fem anar? Perquè el de les xifres comença a fer pudor a imbecil·litat.

Tabús que fan gràcia a les converses de la consulta

2010-08-12T13:37:00.000-07:00

Som al 2010. Quan era petit, creia que l'any 2000 tots aniríem amb trajos metàl·lics futuristes i que travessaríem les ciutats en tubs extrets de Futurama. El que no em plantejava era com seria la societat, quins rols hi hauria, si la religió encara existiria...

Quan era petit, també, la religió era inexistent entre els joves. La gent nascuda aquí de la meva generació, i sempre parlant del meu entorn, no creu en cap déu, no creu en cap Papa, no creu en cap historieta inventada.

Ara tornem al 2010. Què tenim? Tenim una societat basada en els rols d'home i de dona. L'heterosexualitat segueix sent la norma. L'homosexualitat segueix estigmatitzada fins i tot pels mateixos homosexuals. Els transsexuals no han experimentat cap canvi en la seva relació amb l'entorn. Els joves, adolescents espanyols o d'origen sud-americà i alguns de catalans també, van o bé amb rosaris o bé amb cadenetes d'or o de fusta. Formo part d'una generació de descreguts i, a banda i banda, envoltada de devots.

Laïcització? Cada cop hi ha més centres religiosos en forma de mesquites i es mantenen les esglésies amb més o menys afluència. Les mostres de fe ja no són al carrer ni als centres, però. Són en la intimitat, per guardar unes certes aparences i perquè al cap i a la fi amb tanta sopa de lletres és impossible que algú es pronunciï sense que l'altre no es queixi. S'accepta el cas del Ramadà com a exemple il·lustratiu (no al radicalisme religiós, però bé que la setmana santa és festa).

La gent, sorprenentment, en ple segle XXI, s'escandalitza encara en veure sexe. Les relacions a l'aire lliure (recollidets) alarmen els més progres i fan exclamar la resta. I quan és la veïna? Doncs llavors toca enriure-se'n i parlar-ne a esquena seva a la consulta del metge, com la veïna de Valls que de sobte decideix guanyar uns calés exhibint-se en un web pornogràfic.

Tanmateix, allò que m'estranya més és la mala consideració que té una parella amb diferència d'edat. Els grecs tenien els seus aprenents, els reis tenien les seves esposes de conveniència, els artistes tenen les seves muses... En la història, sempre han sigut presents diverses figures elitistes a les quals se'ls "permetia" (tot establint el tòpic corresponent) aquest tipus de relacions. Si hom s'enamora d'algú amb uns quants anys avall o amunt és, doncs, un aprofitat, la relació esdevé supèrflua als ulls de la societat.

Comptem amb molts tabús. Creiem que som una societat moderna, però espero que per allà el 3010 hàgim aconseguit ser una societat sense rols de gènere, sense estigmatitzacions ni discriminacions. Sense tabús. I, si no, doncs no passa res, perquè tampoc viuré tant com per lamentar-me'n.

Ateneu Llibertari Alomà

2010-07-31T13:06:00.001-07:00

Recordo el dia de la inauguració de l'Ateneu Llibertari Alomà. Va ser l'any passat, quan de sobte apareixien noves coses a Tarragona i a Catalunya en general, com ara el mateix Ateneu, la CUP de Tarragona o Reagrupament. Vaig assistir personalment a una presentació plena de gent, vaig demanar la butlleta de soci i vaig marxar. El fet de no conèixer el posicionament que tenien vers la independència no em va acabar de convèncer, però el cas és que des de llavors els he seguit amb molt de gust, tot i no haver-hi tornat més enllà d'algun acte que han fet al carrer i d'espais on hem confluït. Aquest vídeo de sota explica, a partir del 20:40, una mica què és aquest Ateneu. Felicitats pel temps que hi heu dedicat i a seguir així, calen més casals i més ateneus i, si pot ser, fora de la Part Alta!

Enllaç: http://tac12.xiptv.cat/programa/162/culs-inquiets?a7eca8862593b770ffa28e0532e39562

Mobilització de classe

2010-07-14T13:47:00.000-07:00

Quan anàvem a l'escola, al parvulari, ens posaven segons com volien en diverses aules, tots repartidets, i cada aula tenia un nom. Hi havia els conills, les granotes, les gavines, els gats, etc. Certament, tenien una fixació amb els animals, però el cas és que ja des de ben petits ens separen. És per un sentit pràctic, però el cas és que els éssers humans tendim a classificar-nos segons casualitats de la vida. "Mira, aquell, un comunista de pa sucat amb oli, que va amb Vans i no ha llegit Marx!", "ostres, i mira aquell altre, un anarquista que no respecta ni a sa mare!", etc.

Un dia, apareix el liberalisme i posteriorment es consolida l'ideal capitalista, tal com si parléssim fredament d'un bolet que va creixent i amb el temps es fa ben bonic, un bolet d'aquells verinosos amb les taques vermelles i que sembla un paraigües. Els que anys enrere havien estat pagesos esdevenen morts de fam passejadors professionals dels carrers de les grans ciutats perquè l'Estat, una figura recent, els ha près el seu mitjà de subsistència: les terres comunals o directament les seves terres. D'allò en comencen a anomenar classes populars o classe obrera, un sector de la societat pobra i sovint analfabeta.

Arriben un altre dia quatre fills de papà i, després d'algunes experiències puntuals i d'haver llegit un paio que es deia Karl Marx, un altre que es deia Engels, un altre que es deia Bakunin i un altre que es deia Kropotkin, munten ateneus, llocs de debat i federacions de treballadors. Alguns més professionals que d'altres, s'anomenen a si mateixos sindicats: no és res nou, el que abans eren gremis més endavant seran sindicats tot i funcionar d'una altra manera.

Així passen els anys i es consolida encara més el capitalisme i el consumisme. La societat canvia, els antics sindicalistes que anaven d'alternatius ara hi segueixen anant, però ben vestits, amb una rentadora, una assecadora i una bona televisió. Revisen les tesis i diuen que ells en allò hi han de guanyar diners, que ells volen ser delegats sindicals per dedicar-s'hi tot el dia i no perdre temps treballant.

Aquests també s'autoanomenen sindicats, però per molt combatius i assemblearis que siguin, ja han perdut: tenen representació als òrgans que els cedeix l'empresa, tenen delegats sindicals que vaguegen més que treballen i perden tota coherència en els ideals que reivindiquen.

D'aquesta manera és com arriben les noves generacions que volen mobilitzar les classes treballadores o com se li vulgui dir i es fixen en els sindicats. Veuen que tenen milers d'afiliats, però per una raó inexplicable segons ells no aconsegueixen que s'hi impliquin.

Oh, misteris de la vida. Potser és que els sindicats, independentment de la seva manera de fer i de la seva ideologia, no poden mobilitzar ningú. Potser és que no entenem aquesta societat perquè hem acceptat decisions que no són correctes. Potser és que volem anar de puristes quan naltros som els primers reformistes.

Mariners mercants catalans celebrant la victòria d'Espanya al Mundial

2010-07-12T23:33:00.000-07:00

No trobo cap altre moment millor que aquest per explicar l'origen d'Espanya. Després d'un cap de setmana mogudet (manifestació TC i victòria d'Espanya al mundial), puc afirmar que avui la CAC és més catalana que mai.

I per què? Doncs perquè dissabte els catalans van anar a manifestar-se amb senyeres i estelades amb les quatre barres, un símbol molt nostrat. I diumenge la gent va celebrar la victòria d'Espanya amb senyeres de la Marina mercant catalana!

El concepte "Espanya" prové dels la "Hispània" dels romans. Els pobles de la península ibèrica s'autoanomenaven espanyols en front d'altres potències de més enllà dels Alps o del Mediterrani. Amb el pas dels segles, Castella es va anar fent gran i més gran i el domini de facto sobre la resta de regnes s'anava consolidant. És així com comencen a integrar altres regnes i territoris per la força i per l'engany, fins que arriba el moment de Portugal, aquell regne que havia combatut amb Espanya per la colonització de les Índies i que per manca de descendència és heretada pel rei espanyol al segle XVI. Llavors arriba la guerra, el corpus de sang, Catalunya sota el jou de França, la pèrdua de Catalunya Nord... i la independència altre cop de Portugal. Aquests darrers, els únics ibèrics que, tot i anomenar-se Espanya ja des de temps antics, aconsegueixen marxar de Toledo.

Amb tot plegat, França inicia el camí dels Estats. La unió dinàstica de la Corona d'Aragó i el Regne de Castella que després de 60 anys de la independència catalana es mantenia gairebé intacta es converteix en allò que en diem avui Estat Espanyol. La guerra de successió del monarca Carles II finalitza amb el Tractat de Nova Planta que pretén imposar l'estat sobre el regne, "modernitzar-se" i unificar tots els territoris que llavors se seguien anomenant, a nivell geogràfic, Espanya. La Corona perd tota autonomia, i Espanya busca un símbol.

És així com de sobte la monarquia ja instal·lada a Madrid agafa una bandera que abans de la conquesta havia pertanyut a la Marina Catalana. Li treuen el fons groc i curiosament un símbol que significava el poder de la Corona esdevé el de l'opressió al poble català i aragonès. A la República, per treure-li una mica de pols, li van posar una franja lila substituint la roja. Això no té cap altra raó que la voluntat de Castella de tindre alguna cosa a dir fins i tot en el símbol.

Per tant, felicitats a tots els catalans que aquest darrer mes han penjat la bibarrada al carrer. Han demostrat la seva catalanitat tot i no saber-ho, i això és el que els sabrà més greu.

Més informació aquí (en català) i aquí (en espanyol)

De "tarragones", políticament, n'hi ha exactament 5

2010-07-04T02:28:00.000-07:00

Fent el paral·lelisme amb les "dues espanyes" de José Ortega y Gasset, em permeto la llicència de dividir la ciutat en diversos camps polítics. Llavors, a la guerra civil espanyola (perquè de catalana, sembla que no, però també n'hi va haver uns segles abans...!), es dividia la població en "dretes i esquerres". En ple segle XXI, en què ja es dubta sobre la vigència del terme "societat de classes", aposto pel surrealisme a l'hora de fer aquestes divisions tan absurdes (a esquerres i dretes em refereixo). Hi ha moltes esquerres, moltes dretes i molts centres que són dretes.

Fa un temps, un antic company de militància va fer servir una similitud crec jo força acurada entre la ciutat de Tarragona i l'Àrea Metopolitana de Barcelona. Poblacionalment, està clar, no és comparable, però sociològicament ell deia coses força interessants recollides en aquest fil del Racó Català. De totes maneres, tot és molt relatiu i, visquin on visquin, hi ha concretament cinc tipus de tarragonins: independentista actiu, independentista/catalanista passiu, espanyolista actiu, espanyolista passiu i menfotista/ciutadà del món.

És una situació amb la qual cal conviure i adaptar-s'hi per tal de mobilitzar els ciutadans de la manera que sigui. A Tarragona hi ha iaios exfranquistes que el dia de la possible independència és probable que agafin el fusell i facin punteria des del balcó. També hi ha gent que mai s'ha aturat a pensar-hi i, tants com aquests, és a dir, en global la majoria, gent que no fa res més que divagar sobre el tema 5 minuts al dia a l'hora del telenotícies o de la xarrada amb els amics o familiars.

I no és qüestió de partits. L'arc consistorial no és representatiu, ni molt menys, del que és el que pensa la ciutat de Tarragona. Tenim el PSC que aixecava la bandera del "canvi" fa ja tres anys i que va substituir, a base de paelles i arrossades, el PSUC als barris. Després, més Unió que Convergència que assegura els seus vots a base d'estendre els seus tentacles entre la Tarragona més religiosa, tradicional i empresarial. Seguidament, el PP fa hombra als dos anteriors d'una banda mostrant-se espanyolíssima i de l'altra conservadoríssima. I per últim, Esquerra, que decep els seus votants dia sí dia també actuant d'una manera totalment mesella per guanyar quota de poder. Fora de tot plegat hi ha l'Esquerra Independentista, els sindicats combatius, els ateneus, les cases ocupades, etc. i al seu costat la colla d'Iniciativa que per una estupidesa com una mesquita van perdre representació i ara pretenen recuparar-la. Davant d'això, són gairebé la meitat els tarragonins que, en eleccions municipals, no van a votar. Decebuts per tota aquesta colla de pocavergonyes cerquen algú que representi la seva ideologia, perquè ningú sap ben bé quin model de ciutat vol, enmig de tant de Tarragonisme fals i caduc al que cada cop se li veu més el llautó. Perquè no oblidem que en ciutats més grans com pot ser la nostra no es tracta de dir "als municipis hi ha diferents realitats", sinó que, excepte en casos de "canvi" (després de 3 anys cadascú pot valorar quin ha estat el canvi), la gent vota per allò que pensa al marge totalment de la ciutat.

Potser és que hauríem tapiar la costa perquè aquesta meitat de població que no sap ben bé què vol es decideixi d'un cop, o potser el que hauríem de tapiar són els col·legis electorals perquè la gent expressi la seva voluntat sortint al carrer, cosa que no ha fet en sa vida.

La balança de les lluites

2010-07-01T13:05:00.000-07:00

Com que sóc així de malnascut, seguiré amb les crítiques que em caracteritzen que, tot i ser tan constructives com el cos em deixa, segueixen sent crítiques que de vegades poden no sentar gaire bé a qui se'n senti al·ludit. Aquest cop em posaré en el tema de lluites, i només en referència a l'Esquerra Independentista, encara que si hem de ser sincers, quant a moviment social sòlid per bé i per mal és el més important.

En aquest món nostre hi ha moltes coses per les quals lluitar i defensar els nostres drets. Per una banda, hi ha el tema nacional, el tema cultural, el tema lingüístic, el tema laboral i el tema feminista. A grans trets aquests serien els grans cavalls de batalla. Tanmateix, sembla que farà uns anys baixà una balança de l'Olimp lliurada pel déu totpoderós Zeus que permetia a les ments més il·luminades "pesar" les lluites. En comptes de lluitar per tot, ja que no tenim més que 24 hores per dia, alguns van establir prioritats. Fins aquí bé perquè és una posició totalment legítima. Hom per exemple es pot dedicar més a la llengua, més a la lluita laboral, o més a la independència dels Països Catalans/Catalunya/rodalies de Girona. Ara bé, enmig de tot plegat, apareix un moviment, autoanomenat transformador, que pretén aglutinar-les totes i, mitjançant sectorials o bé associacions afins, donar resposta a totes les problemàtiques que van sorgint. Per tant, quan hi ha una lluita nacional, s'hi afegeix la social, i quan n'hi ha una de social, una de nacional.

Llavors és quan de sobte "no hi ha temps per a tantes coses". És obvi, com deiem, el dia té les hores que té. Primer, es prescindeix de la lluita ecologista. Al cap dels anys, els ecologistes s'han quedat orfes dels moviments transformadors i acaben tan sols tenint la companyia d'institucions o de partits polítics per la qual cosa els seus plantejaments esdevenen un cúmul de despropòsits plasmats en buidor de contingut i de projecte. Tanmateix, se segueix reivindicant la vesssant ecologista del moviment, com si d'un partit hipòcrita es tractés, simplement perquè segueixen sent-ho individualment, però no ho practiquen.

Més tard, van sorgint noves lluites. Ara resulta que unes mariques sortides volen manifestar-se per l'abolició de gèneres, per la llibertat sexual, etc. Però què passa aquí? Doncs que hi ha la lluita feminista. I aquí es fa servir la balança. Per què el 8 de març hi ha manifestació arreu dels Països Catalans i pel 17 de maig o pel 28 de juny no hi ha una merda? Doncs perquè els gais transformadors són una minoria dins la minoria, cosa que no passa amb les dones. Per tant, és més important la lluita feminista que la lluita per la llibertat sexual (que, per a mi, personalment, xoquen frontalment).

Més tard, la lluita nacional es va aburgesant. Ara resulta que uns frikis amb intenció de guanyar calés s'apunten al carro de l'independentisme i el fan gairebé majoritari. Però la lluita laboral i social s'ho mira de reüll. Per no sulfurar aquests darrers, acaben prioritzant, és a dir, donant-li més importància, més pes, a la lluita pels drets socials i laborals, i es deixa de banda la lluita nacional parcialment. Alguns fins i tot arriben a dir que es tracta d'una lluita irreal i que el que cal fer és defensar els treballadors i els drets dels ciutadans.

I més tard, la lluita lingüística es va deixant de banda. Però sempre de manera subtil. Primer arriba l'obrer que no sap català, llavors li parles castellà (o francès). Després resulta que n'arriba un altre que parla castellà (o francès) i li parles en la seva llengua, ja sense preguntar, i quan et diu que li parlis en català segueixes parlant-li en la seva llengua. I no només per costum, sinó perquè tu solet has deduït amb la teva meravellosa imaginació que el castellà és d'obrer i el català és una llengua obsoleta en la lluita laboral i social.

Ja ho veieu, doncs. Davant les lluites laboral, social i feminista, les de caire nacional, lingüística, ecologista i de llibertat sexual esdevenen un annex molest. Podríem dir que les primeres pesen dos quilos i les segones tres-cents grams. Cal anar a per les prioritats. Però, com deia al principi, això és totalment legítim, excepte per un detallet, i és que el moviment seguirà defensant tots i cadascun dels punts, mentre que només en tractarà un parell o tres.

Defensant la llibertat sexual (en català)

2010-06-27T04:33:00.000-07:00

Dissabte 26 de juny va ser la manifestació "pel dret al propi cos" que es realitza cada any des de fa 35 en motiu del dia internacional per l'alliberament sexual (28 de juny). A continuació, transcric alguns dels lemes que s'hi van cantar.

Alerta! Alerta! Que caminen Trans! Trans i Feministes dels Països Catalans!
Trans! Trans! Trans! Transformadors!
L'església que il·limna és la que es crema!
Nem a cremar! Nem a cremar! Nem a cremar! Nem a cremar! La conferència episcopal! Nem a cremar la conferència, per masclista i patriarcal!
Amb l'homofòbia, anem de cul! Amb la transfòbia, anem de cul!
Llibertat sexual! Dret al propi cos!
Figues i figues, fes noves amigues!
Sí! Sí! Sí! Som així! uh!
Barcelona neta, catòlics a la merda!
L'únic terrorista, el papa antiavortista!
Mariques en lluita, per la terra lliure! Trans en lluita, per la terra lliure!
Contra l'homofòbia, lluita al carrer! Contra la transfòbia, lluita al carrer!
Duran i Lleida, pim pam pum!
La psiquiatria és la malaltia!
Llibertat d'elecció, psiquiatria no!
No som un circ, uneix-te a la mani!
Passa del pride, uneix-te al combat!
Surt de la sauna, lluita al carrer!
A les escoles, combat l'homofòbia!
Ni naps, ni cols, verdura variada!
Contra el capital, sexe anal!
No volem un barri, volem tot el planeta!

I alguns més que no recordo...

L'espanyolisme en la manifestació del 8 de juny

2010-06-09T00:58:00.001-07:00

Ahir era la vaga general... del sector públic. Tot i no aconseguir encara aquesta ansiada jornada de vaga general (diuen que el 30 de juny, el que em pregunto és què passarà l'endemà d'aquesta cita), el cas és que ahir unes 3.000 persones es van reunir entre la plaça de la font i la subdelegació del govern espanyol per plantar cara a les mesures del ZP.

Sóc conscient que allò que en diem "classes populars" no són exactament el que en podríem dir "catalanes", és a dir, no tenen la llengua catalana com a llengua materna i ni tan sols la fan servir en el seu dia a dia. Lògicament, res és uniforme, així que estaríem parlant de percentatges superiors al 70% sobretot a causa de la immigració i de la manca d'adaptació tant seva com dels seus descendents. Tanmateix, segueixo creient en allò que anomenem "Unitat Popular". Siguin catalans o espanyols, tots els treballadors es veuen i es veuran afectats per les mesures impulsades per l'FMI i el BM, entre d'altres estaments, i contra això hem de lluitar.

Ara bé, sorprèn que dels sindicats autoanomenats catalanistes (ja que defensen els treballadors catalans, o el que ells entenen per catalans) en sorgeixin consignes en espanyol, cartells en espanyol, samarretes en espanyol o fins i tot himnes en espanyol. I és que, sí, ahir van cantar, en un acte de pleitesia inhumana davant de la subdelegació, la Internacional en espanyol. Suposo que per fer-se els "guais", els "proletaris" o simplement perquè devien desconèixer aquesta gran traducció:

I és que jo puc compartir o deixar de compartir aquest himne. De fet, no la vaig cantar (ni en català) per dues raons que van lligades. La Internacional és quelcom sorgit de les classes populars, però malgrat tot ha esdevingut l'himne dels socialistes/comunistes (sovint fet anar com a eina de legitimació de mesures que sobre el paper són clarament neoliberals), i arran d'això no me la sé.

El que sí que em sé és el cant dels Segadors. Van posar-lo en finalitzar les babes de sociates, cocos i també falsos revolucionaris amb la cançó anterior. La meva hipòtesi és que els "sindicats" majoritaris demanaven perdó per la jornada de lluita contra els sociates (curiosament, més d'un n'hi havia entre les seves files) i manifestaven la seva catalanitat dins d'una Espanya unida i ruca.

Vull destacar, però, el paper del frikisme en la manifestació. L'Ariel Santamaria, assistent, es va veure superat per un sindicat, el CEP (policies espanyols), que duien mini-estanqueres per realçar la seva espanyolitat, mentre que la resta duia o bé senyeres o bé estelades roges. És curiós, si més no, veure policies en les manifestacions (sempre que no duguin l'uniforme ni siguin secretes), amb els sous que tenen sense pràcticament cap qualificació. Alguns funcionaris que ahir hi compartien espai devien pensar que sí, que les retallades en algun sentit no estarien gens malament.

És temps de revoltes

2010-06-05T08:24:00.000-07:00

El ramat musical

2010-06-03T18:42:00.000-07:00

Encara em vénen flaixos de samarretes blanques enmig d'una foscor de llums intermitents. Sí, vinc d'una d'aquestes experiències que només tenen lloc un parell de cops l'any i sovint arrossegat per companys de classe o amics que volen sortir de festa i no saben on: al Port. No ho sé, dec ser una mica massoca, però si us he de ser sincer cada un cert temps m'entra la curiositat sobre què serà ara "allò", si hi posaran bona música, si hi haurà gent amb criteri, si la prepotència dels guàrdies s'haurà esvaït. Com tots aquells que avui eren al meu voltant ballant un xumba-xumba que mons pares podrien retreure'm amb un "ja t'ho deia, jo!", un servidor també va tindre els seus anys (o mesos, segons com es miri) d'admiració del Port. El Cel, la Divina Comedia, l'Atlantida, el Chill Out, el Brooklyn, la Vogue, la Golfus, el Totem... de tots ells en podria esmentar moltíssims records en pèssimes nits de borratxera adolescents i no tan adolescents, major d'edat i menor d'edat.

Ara, però, ja m'he fet gran. Amb 21 anys puc assegurar que m'he cansat de les discoteques, les he avorrit tant que per a mi és un esforç sobrehumà quedar-me allà palplantat sentit cops d'altaveus (perquè no és música, són cops d'altaveus) amb un punxadiscos que estrany és el que cop que xarra una sola paraula en una llengua que comparteixi. I tot plegat en un entorn d'ovelles ballant quelcom que generalment no agrada.

Fa un temps exposava la meva teoria que als locals d'ambient posaven música del cagar perquè s'anés més per feina a l'hora de lligar. No ho sé, potser és comú. Reconec que mai he estat en un bar-discoteca que hagin posat música que m'entusiasmi, com a molt alguna d'aquelles nits a l'Atlantida o en un bar de mala mort. I el més greu és que crec que és una cosa que comparteixo amb moltes de les meves amistats!

Tot plegat em fa pensar en un replantejament des de l'arrel de l'oci nocturn (sobretot en aquesta ciutat nostra). Que l'únic que puguin fer els universitaris per passar-s'ho bé els dijous a la nit sigui anar al Port és si més no preocupant. On és l'oferta cultural? On és l'oferta musical? On és l'oferta de consum responsable? Vull dir, que perquè hi hagi un concert de grups amateurs a l'aire lliure un dissabte concret calgui que diverses associacions hi dediquin el seu esforç i diners és increïble, sobretot tenint en compte que a casa nostra tenim tradició de verbenes, de festes majors al carrer, d'orquestres itinerants, etc.

En fi, que, quan no m'he vist amb cor de seguir, he marxat amb l'mp3 fent-me unes quantes d'aquestes preguntes i algunes més. Està vist que l'oci actual no està fet per a mi.

Per un cop, deixeu el tabac dels collons

2010-05-30T23:34:00.000-07:00

Sorprenentment, els darrers dies m'he pogut adonar de la gran quantitat de gent que encara avui dia s'empassa el fum del tabac voluntàriament. A cada carrer (no menteixo) em trobo una fumerada que va dirigida al meu nas sense que jo ho hagi pas demanat. Diuen els fumadors que relegar-los al carrer és injust, que tenen dret a fumar en els establiments públics. La "nova" llei, doncs, intentava ser un punt intermig entre els que no volem ni veure'ls i els que no poden deixar-ho. Ara bé, segueix sent injust, ja que de la mateixa manera que tinc el dret a queixar-me sobre les males olors o els fums de la Petroquímica hauria de poder cridar en contra dels fumadors (i tindre un exèrcit de no-fumadors al meu darrere).

Avui és el dia 31 de maig, dia mundial sense tabac. Ni drums, ni cigarretes, ni cigars, ni porros. Deixeu-nos almenys un dia en pau!

Comarques de merda

2010-05-29T11:46:00.000-07:00

Avui per aquelles coses de la vida he anat al Vendrell. Us ho creieu o no, és d'aquells pobles-ciutat que teòricament són de visita obligada però que mai he trepitjat, tals com Tortosa, Mollerussa, Berga, Castelldefels, Tàrrega, Balaguer, Vila-real, Sueca, Alcoi i un llarg etcètera. El Baix Penedès és com el "Baix" que en diuen per allà dalt referint-se al Baix Llobregat, però de la "vegueria del Camp de Tarragona". Diguem-ho clar, és una merda de comarca. Una comarca venuda, una comarca residència dels qui treballen a Barcelona.

Aquí, però, ho tenim si més no igual de magre. El Tarragonès és també una comarca venuda, una comarca que en alguns dels pobles veus clarament el fet assumit de "perifèria", ja sigui de Tarragona o de Barcelona.

I això és el que passa quan hi ha un gran creixement sense planificació per a la cohesió social: xenofòbia, individualisme, destrucció del territori... Blocs de pisos, cases unifamiliars i dúplexs omplen el paisatge urbà envoltats de vegetació que anys enrere constituïen belles muntanyes. Tot plegat, no cal dir-ho, sense centres socials, espais comuns, etc. perquè els veïns es coneguin i es relacionin. Al cap i a la fi és una conseqüència més de l'atomització de la societat. Quin és el sentit dels municipis, de les viles i ciutats? La comunitat. Un cop perduda la comunitat, perdut el sentit de l'existència d'aquestes viles. Seguint amb això, si les viles desapareixen, les comarques, sense una cohesió social, sense cap mena d'atractiu (els atractius els construeixen les comunitats, com ara monuments, museus, fins i tot esglésies...), són "comarques de merda". Et sents insultat? Doncs intenta revertir-ho.

El 30 de maig, tots cap a Barcelona!

2010-05-20T02:55:00.000-07:00

El dia 30 de maig es fa una manifestació a Barcelona per reclamar els cabals de l'Ebre i per reivindicar un nou model de desenvolupament no basat com fins ara en xuclar els recursos de les "comarques" cap a Barcelona. I és que els transvasaments, depuradores, centrals nuclears, tèrmiques i eòliques, no són cap altre símptoma que necessitem produir més energia de la que el territori consumeix per vendre-la a llocs massificats que prefereixen no acollir cap d'aquestes instal·lacions. El Camp de Tarragona i, sobretot, les Terres de l'Ebre, hem complit els requisits no ja mínims sinó màxims de "solidaritat" amb la resta de Catalunya i vist que això no s'atura cal dir prou. Prou de deixar morir el Delta de l'Ebre, prou de vendre els recursos naturals a les empreses i trobar-nos després que no ens són indispensables 30.000 transvasaments per sobreviure.
Per un canvi de model, el 30 de maig tots cap a Barcelona! Ebrencs, tarragonins, reusencs, vallencs, "camperols" en general, alcem-nos, per un ús propi dels recursos!

Jóvens-Tarragona ha organitzat uns busos. Només cal que els envieu un correu:

Mentrestant, pots afegir el gif que pots veure al costat al teu blog o web per donar-hi suport i difondre la convocatòria.

Democràcia participativa sense participació ciutadana

2010-05-17T06:37:00.000-07:00

Repeteixo tema aquesta setmana amb la consulta sobre la Diagonal, però acabat ja el recompte i amb totes les conclusions que els mitjans n'han volgut extreure. Sóc un partidari fervent de la democràcia participativa (però de la real, no de la que només pots votar allò que diuen que pots, un cop cada 4 anys), però veig com, de la mateixa manera que en conceptes com "esquerra", "socialisme" o "nacionalisme", els de dalt han aconseguit prostituir-ne el terme.

Aquests darrers mesos hem pogut veure dos models de democràcia participativa. Un, el de les consultes sobre la independència, organitzat pels ciutadans i en la majoria d'ocasions amb tan sols una certa permissivitat per part dels consistoris. Finançada per entitats i particulars, ha aconseguit una mitjana del 20% de participació si fa no fa. L'altre model, el de Barcelona i la Diagonal, ha comptat amb el finançament exprés de les administracions amb tota la credibilitat que té al darrere el fet que sigui fet des de quelcom "neutral" i amb el compromís de vinculació.

Per què, doncs, la consulta sobre la Diagonal només ha arribat al 13%? Bé, hi ha diversos factors. D'una banda, un procés de democràcia participativa no és possible sense la implicació (la participació) ciutadana en la consulta, ja sigui prestant-se de voluntari o tractant les diverses opcions que es donen per votar. També ha d'entendre's la idoneïtat d'una consulta en certs moments. Si la temàtica pot resultar frívola (vols gastar fons públics en la marca de ciutat mentre hi ha un 15-20% d'atur), el millor és proposar-ho a la ciutadania i que sigui ella la que decideixi si es fa o no es fa. Aquí entrem també en la gestió dels impostos: una societat mai podrà estar contenta amb cap governant mentre faci i desfaci sense consultar-ho abans. Un altre factor ja seria la cultura democràtica del nostre país. Per molt frívola que sigui una pregunta, les societats amb llarga tradició democràtica la responen, o l'haurien de voler respondre. S'ha vist en totes les consultes que s'han endegat des de la societat civil com també des de l'administració: la gent decideix no anar a votar, però quan no pot fer-ho es queixa que maneguen els diners com els hi rota. L'últim factor, el més important de tots, és el prestigi. Si el procés és pagat en gran part per una empresa interessada, no té cap mena de sentit. Si les possibilitats de tupinada electoral són grans, encara en té menys. I si entre les opcions que hi ha no hi ha gaire diferència, és a dir, no estan consensuades ni entre els mateixos partits polítics, ja no serveix per a res.

Però no vull donar la raó al moviment antidemocràtic que hi ha força arrelat al nostre país. El PP deia, mitjançant el seu portaveu a Barcelona, que no s'havia de fer cap consulta. Allà, el PSOE en munta una, però només des de la seva posició. Aquí, a Tarragona, el PP reclamava una consulta per decidir què fer amb l'edifici del Banc d'Espanya (el "Ja és nostre!" en referència al centre d'interpretació turística). I, mentrestant, el PSOE i ERC declinaven la invitació. Al mateix temps, ERC presenta una moció per donar suport a les consultes sobre la independència, li tomben, i en presenta una altra que permet que un conjunt de 25 entitats en puguin organitzar una fent servir locals públics. Veieu? Si es pregunta el que m'interessa, llavors sí!

S'han sentit en aquests dies tot tipus de declaracions sobre el que costava aquest procés. Potser critiquem el que costen les eleccions als parlaments o als consistoris? No, oi? Que surti el típic jaio franquista dient que votar és fotre's en embolics no és gens estrany, a casa nostra. Som tan estúpids que promocionem l'abstencionisme, el passotisme generalitzat, la desmobilització ciutadana. I ens ho creiem. I diem que som coherents i no sé quines subnormalades més. Però si no som capaços de convocar consultes com aquestes sovint sobre temes que al cap i a la fi ens afecten (a mi ningú m'ha preguntat, per exemple, si vull tindre durant 4 anys les parades de set línies de bus sota casa meva per culpa de les obres del mercat, el que fa que desaparegui tota possibilitat de càrrega-descàrrega i es compliqui, encara més, el trànsit dels vianants), si no som capaços de ser demòcrates, aquesta societat està condemnada. Més enllà de batalles dialèctiques entre partits que resulten coincidir en el 99% dels seus plantejaments, el que cal és que ens mobilitzem.

Mossos d'esquadra, el nom ho diu tot

2010-05-16T06:14:00.000-07:00

D'on vénen els Mossos? Per què de sobte apareix una policia autonòmica? I per què ens agrada més que la policia espanyola?

Comencem per definir-ne el nom: "colla de gent armada sota les ordres d’un cap, especialment de soldats sota les ordres d’un caporal". Com si es tractés d'un exèrcit, però permanent. No em posaré a descriure tots els cossos militars i paramilitars de la història catalana, però n'exposaré dos casos:

- Mossos d'esquadra: sorgit després del Tractat de Nova Planta (1714) a Valls (Alt Camp). Era el cos civil dominat pels borbons amb la missió de vigilar-ne el compliment i aixafar les possibles rebel·lions.
- Sometent: figura paramilitar d'origen medieval abolida definitivament el 1978 amb la Constitució espanyola que només actuava quan hi havia perill de conflicte. Mitjançant el "Toc del Sometent" reunien tots els joves dels voltants i les despeses anaven a compte dels senyors i del comú. Curiosament, Lo Somatent era el nom d'una publicació reusenca de principis del segle XX de caire catalanista.
Els mateixos independentistes que anys enrere havien cridat "fora la policia de les aules" avui comparteixen sala amb els seus estimats companys. L'excusa? És policia catalana! I a mi què? Parlen català, però segueix sent autonòmica, és a dir, a les ordres de l'Estat, gens lligada al poble i amb uns orígens que haurien de fer avergonyir el senyor independentista de torn que els va restaurar. ERC i CiU al capdavant i seguits per PSOE, ICV i d'altres han anul·lat tota la lluita antimilitarista present a la CAC pel simple fet de posar-li l'adjectiu de "catalana". I cal felicitar-los, no és gens senzill que hom accepti el seu amo.

Fins i tot els espanyols s'han adonat que un cos amb la bandera espanyola és ofensiu per a gran part dels ciutadans espanyols. Aquí som tan curtets que la paguem i multipliquem despeses: municipal, autonòmica, estatal, civil + cossos especials. Visca! I després diuen que no hi ha seguretat. Sí, de seguretat n'hi ha. Però no la nostra, ja que la nostra sempre ens l'hem assegurat naltros, no fotem, és la dels qui paguen, la que garanteixen!

Per últim, m'agradaria comentar dues figures paramilitars més d'anys passats: els nyerros i els cadells. I faré la comparativa polítics/adinerats - poble. Els nyerros eren una banda que defensava els interessos dels senyors mentre que els cadells ho feien amb els del poble (camperols). Estaven enfrontats. Curiós, oi? 700 anys estem igual, amb la diferència que abans la gent sabia quin era la seva condició. Condició de classe, de poble, de pobre... digueu-li com volgueu, el cas és que ara ens creiem que tenim una policia pròpia; guai, com diria en Saura. Amb tècniques noves, torturant a uns i defensant els de la plaça Sant Jaume, els de la Cambra de Comerç o els de la Vuelta a España.

Lògicament, aquesta és una entrada per informar sobre l'origen i el sentit dels Mossos d'esquadra. Per què hi ha gent que no hi està d'acord i per què quan veiem un ME, amb tots els exemples que ha permès observar el seu recorregut històric, ens vénen tots els mals.

Periodisme institucional

2010-05-11T03:33:00.000-07:00

Astorat em trobo observant com els mitjans de comunicació de masses, públics i privats, fan de la informació un circ. Un circ amb els seus lleons, les seves girafes, els seus cavalls... i el seu domador. Quan vaig decidir que "de gran" jo volia ser periodista, no va ser pas perquè m'agradés tot el que veia per la tele. Va ser per canviar-ho. Veia com la televisió transmetia una visió del seu entorn extremadament parcial i sense acabar d'explicar-ho tot.

Aquesta setmana a Barcelona, Cap i Casal de Catalunya, s'hi celebra una consulta sobre la reforma de la Diagonal. Independentment de tot el rerefons present i que sens dubte la deslegitimen força (per exemple, que la campanya de la consulta és, en gran part, finançada per la companyia del TRAM, que ha de fer la reforma i que se'n beneficiarà), és sorprenent com, pel sol fet d'una consulta per un canvi urbanístic en una ciutat concreta, els mitjans s'hi han volcat com si es tractés d'un contenciós administratiu contra l'Estat de les autonomies, o l'esclat d'una bomba nuclear a prop de diversos nuclis de població. Sí, el centralisme informatiu en els mitjans d'àmbit autonòmic, nacional o estatal són patents i innegables, però això té un significat més profund.

No sé quin maleït dia els periodistes van decidir, en un congrés secret, que un fet esdevé notícia de facto quan prové de l'administració, qualsevol institució, partit o òrgan dins aquesta maranya que anomenem sistema. L'excusa, la representativitat. Tanmateix, quan votem, votem unes polítiques, un ideal, no pas legitimem perquè sigui el nostre portaveu. Jo puc votar el senyor Sergi de los Rios, per exemple, però no entenc per què són més notícia unes declaracions seves fora de to que si jo presento un projecte o organitzo un certàmen cultural. El Diari de Tarragona, el Vallenc, la Nova Conca i un llarg etcètera de mitjans practiquen allò del "periodisme ciutadà": notícies que, per al periodisme institucional, no tenen cap mena de vàlua. S'esdevé, llavors, una baralla a veure qui la té més gran (l'estupidesa), i mentrestant segueix allò de "si una administració/partit convoca la premsa per comunicar ja és notícia". A la facultat m'han ensenyat que una roda de premsa no és notícia per sí sola, però als mitjans m'han ensenyat completament el contrari: les rodes de premsa, per foteses que expliquin, són notícia.

Arribem al cas així de la consulta a Barcelona. Han parlat més de la consulta sobre la Diagonal que es fa en un municipi concret de poc més d'un milió d'habitants que de les diverses consultes sobre la independència que s'han celebrat arreu de Catalunya, ja en la meitat dels seus municipis, i quan ho han cobert han transmès més les paraules dels polítics que no hi tenen res a veure (valoracions personals de precampanya) que el propi fet de la consulta o les valoracions dels organitzadors. Una mostra més que el periodisme, ara per ara, està sent prostituït per les grans coporacions i per mitjans que són prou antidemocràtics. Qualsevol periodista podrà explicar múltiples casos en què ha anat a cobrir una "notícia" que trobava que no era realment una notícia, però que el seu cap de torn li ha dit que ho havia de fer.

Alabajos, el mestre

2010-05-08T14:37:00.000-07:00

Aquesta trista nit de dissabte dedico una cançó a tots aquells que decidim passar-la sols a casa pensant en les nostres manies i sense poder (que no voler) tindre ningú al costat. Que voli la imaginació.

Sobre el cruising i la visió del Diari Espanyol de Tarragona

2010-05-08T03:01:00.001-07:00

Ahir a la reunió mensual d'H2O a Tarragona es va parlar d'un tema que se m'havia escapat. Us n'adjunto el material i, posteriorment, deixeu-me que ho valori:

(edició del Diari Espanyol de Tarragona del dissabte 24 d'abril)

(acudit del Faro a la contraportada uns dies després mesclant el tema de les vegueries)

No he pogut accedir a l'article en concret ja que només el van publicar a l'edició en paper, com fan sempre quan tenen notícies més polèmiques, susceptibles de ser copiades per altres mitjans. Tanmateix, i deixeu-me que parli sense saber per un cop (de molts), suposo i espero equivocar-me que bàsicament tractava el tema del cruising (lligar a l'exterior, parcs, platges, serveis de centres comercials...) des d'una òptica de perversió, molèsties als veïns, etc.

Confesso ara i aquí que el cruising no em desagrada, que és una alternativa d'oci com qualsevol altra. Cal anar amb compte per si et trobes algú amb ànsies recaptatòries (prostituts, lladres o psicòpates). Però quina diferència hi ha entre fer-ho a un lloc apartat com un bosc i fer-ho en un lloc tancat com pot ser una discoteca? Doncs que en el primer no cal pagar consumició!

El Diari Espanyol de Tarragona ens obsequia, un cop més, amb la seva doble moral de "puticlubs i discoteques sí, cruising no" i ho disfressa amb les deixalles que n'ocasiona la pràctica (condons i d'altres) i les queixes dels veïns (no pot ser que els nostres fills puguin veure mostres d'amor entre dos homes), perquè al cap i a la fi l'únic que s'hi pot veure és gent passejant, alguns agafadets de la mà, d'altres fent-se petons... però si cal anar a cardar, tota persona s'amaga per no molestar (lògica universal no entesa pel Diari). M'agradaria també desmentir que aquesta pràctica hagi augmentat: ni molt menys. Les zones de cruising a Tarragona (cales i platges entre Tamarit i Cala Romana, abans també els serveis del Parc Central o el Passeig de les palmeres) estan completament desertes fins i tot a l'estiu, és estranyíssim trobar algú que cerqui alegries a causa de l'aparició del xat, el facebook, les pàgines de contactes, etc. que faciliten aquestes trobades impersonals.

A la reunió amb H2O també es comentava que això havia estat una venjança per la notícia sorgida pocs dies enrere en què s'havia negat a una parella homosexual el lloguer d'un pis a la nostra estimada ciutat. Bé, jo aquí discrepo. El Diari, per molt catòlic-apostòlic que sigui, té en compte l'homosexualitat com una manera més d'entendre aquest món conservador que estem patint: mentre no destaquis i no adoptis un modus vivendi diferent del de la resta, endavant. El Cruising, doncs, és una pràtica que no entra dins el modus vivendi del Diari. Els putis sí, però el cruising, gratuït i a l'aire lliure, sense amagar res, no hi entra. Sobre això, també es deia que si hi haguessin putis per a homosexuals no caldria el cruising: doncs bé, aquí ho tenim, tancadets, que no es vegi, i si pot ser amb la lògica del capital (arribem al punt en què és pitjor vista una persona que s'ofereix voluntàriament que una altra que és explotada i obligada a vendre el seu cos).

Ens trobem, doncs, davant d'un enèssim cas de discriminació de l'"alternativitat", com quan denuncien les cases ocupes pel simple fet ser ocupades i no pagades tot i que es rehabilitin espais, o com quan es plantegen alternatives d'oci com poden ser Barraques o d'altres, que llavors ja són completament silenciades davant del concert de Camela de torn.

La pregunta (dels collons)

2010-04-11T05:55:00.000-07:00

O per què és important que sigui: "Està d'acord amb què els Països Catalans esdevinguin un estat de dret, independent, democràtic i social?"

Berga, la Pobla de Lillet (Berguedà), Altafulla i Torredembarra (Baix Gaià) són, segurament entre d'altres, les poblacions que han preguntat o preguntaran, segons el que s'ha decidit assembleàriament dins la mateixa plataforma organitzadora de la consulta sobre la independència, aquesta mateixa qüestió.

Quines alternatives hi ha?

- Està d'acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social integrat dins la Unió Europea? (Arenys de Munt, 13-S)

- Està d'acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social integrat dins la Unió Europea? (Coordinadora, 13-D, 28-F i 25-A)

- Està d'acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social dins la Unió Europea dels Pobles? (Girona 25-A)

Raons a favor de la pregunta de la Coordinadora (nació catalana + UE):

La majoria de municipis fan aquesta pregunta i li dóna una imatge de conjunció i que és una sola consulta feta a nivell local i alhora nacional.
Amb "nació catalana", cadascú entén el que vol, la CAC, Catalunya sencera, o bé els Països Catalans. Així, totes les posicions suposadament hi són representades, cadascú que voti el que li sembli
El fet que hi sigui la Unió Europea a la pregunta li dóna una certa "seguretat" econòmica en tant que no serem un Estat aïllat del món.

Raons en contra:

La pregunta és impositiva, ningú de Barcelona, Arenys de Munt o Badalona pot dir-li a ningú que ha de ser aquesta pregunta, cadascú ha de poder triar i, per tant, el fet que estigui dins els Estatuts de la Coordinadora és insultant.
No totes les consultes es fan amb la mateixa pregunta, així que la unitat es trenca el 13-D en què es canvia "Catalunya" per "nació catalana", o en les altres preguntes que s'han fet.
La unitat, des de fora de les plataformes, no es discuteix ja que la força dels mitjans de comunicació i la relació que tenen amb la Coordinadora fa que hom pensi que a tot arreu es faci la mateixa pregunta.
Tot i que es pretengui aquesta unitat, cal tindre en compta que això és exclusivament a nivell local. Treure-li el sentit de localitat és treure-li el sentit.
Catalunya oblida un tros del mapa que exhibeix la Coordinadora . D'altra banda, nació catalana és ambigu i poc seriós per a una consulta que pretén ser-ho, no sabem què estem votant.
Són dues preguntes en una. Per una banda, preguntes si vols que la nació catalana sigui independent, i després preguntes si vols que aquest nou estat esdevingui un dels membres de la Unió Europea. Això també li treu seriositat a la consulta, ja que es donen per suposades certes coses que no s'haurien de donar per suposades: no tothom vol la Unió Europea.

Raons a favor de la pregunta de Berga, la Pobla de Lillet, Altafulla i Torredembarra (Països Catalans):

Parla del territori concret sobre el qual es pregunta, cosa que la resta no fan (ni tan sols la d'Arenys de Munt, ja que "Catalunya" pot ser interpretat com la CAC o com la Catalunya sencera).
No es deixa de banda el marc nacional dels catalans, que no és cap altre que els seus països.
Volguem o no, és una consulta sense validesa legal, així que, ja que és el poble qui ho organitza, és el nostre deure expressar el desig del poble de no deixar els nostres germans de banda.
Tot i que no s'hagin fet consultes més enllà de la CAC, Arenys de Munt i tots els pobles que l'han feta fins ara preguntaven sobre la nació catalana o Catalunya sense que la resta fes la consulta, per la qual cosa ens trobem en la mateixa qüestió però a més petita escala. A més, a les Balears i a les Pitiüses s'han sentit veus per organitzar-ne.
Es treu el dubte de què votar si estem a favor de la independència, però no de la Unió Europea, o al revés. Si no hi surt, no hi ha dubte: ho votarem en una altra consulta. A més, si el que hom vol seguretat, no és cap secret que esdevindríem estat de ple dret dins la UE si així ho volguéssim a l'instant i, a més, com un dels estats més rics.
Concorda amb la publicitat que es fa del mapa que comentàvem abans.
Ja hi ha precedents i amb resultats força bons. A Berga una caravana de gent d'arreu dels Països Catalans van visitar la ciutat per haver fet aquest gest de companyerisme i de visió global.

Raons en contra:

Els Països Catalans, dins de la seva definició de "de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó" no té uns límits determinats més enllà del mapa que corre i que, potser inconscientment, inclou la Fenolleda, les comarques agregades castellanes del País Valencià i la Vall d'Aran (tot i que la vall des de la baixa edat mitjana pertany a Catalunya i als seus comtats i mai se n'ha volgut deslligar oficialment). Per tant, hi ha matisos que caldria concretar (uns matisos que són molt més grans en nació catalana o en Catalunya).
Hi haurà gent que no estarà d'acord amb el marc dels Països Catalans ja que el seu regionalisme catalunyès li impedeix pensar que a les Balears, les Pitiüses, la Catalunya Nord o el País Valencià hi ha gent que treballa dia sí dia també per la independència dels Països Catalans i que una altra solució (la independència de la seva regió) li resulta increïble, tot i que pugui entendre que la CAC s'independitzi abans. Si hom creu que no ha de demanar la independència dels valencians, per exemple, que pensi que dins dels Països Catalans no es deixa fora ningú, Catalunya seria independent, igual que la resta, així que la cosa no canvia.

Partint d'aquesta anàlisi, espero que decidim l'opció que més convingui i que sigui adoptada per molts altres municipis, sempre afavorint la realització de la consulta per sobre de la lluita ideològica al voltant de la pregunta.

"Sóc del Barça quan juga contra el Madrid"

2010-04-11T04:46:00.000-07:00

Vagi per endavant que sóc seguidor intermitent del Nàstic i de l'Espanyol, i també vull que quedi clar que aquesta no serà la primera entrada d'esports al blog, ja que vull parlar-ne des d'un punt de vista sociològic, no pas tècnic o fanàtic. Ara bé, provaré de ser imparcial.

Hi ha gent, entre la qual quan era més jovenet m'hi podia incloure, que quan hi ha un gran partit de futbol, arrossegats per la influència que tenen els mitjans de comunicació en les seves vides, no se'l volen perdre. Facin bé o facin malament, les raons que donen són molt diverses: l'endemà tothom parlarà del partit i vull tindre tema de conversa, els meus amics el van a veure i no vull sentir-me desplaçat, només m'agraden els partits que hi juguen grans equips amb grans jugadors, vull veure com perd l'altre equip (generalment, a casa nostra, el Madrid) ...

El dia del partit, sents converses estrambòtiques pels carrers, veus gent que porta la samarreta de l'equip d'una altra ciutat. Alguns gosen fer la pregunta: per què s'alegren quan una persona que ni coneixen li fa un cop a una pilota? D'altres: per què s'alegren que un equip d'una altra ciutat guanyi un partit? Jo em faig la pregunta següent: per què la resta de l'any, aquests que van a veure el futbol el "gran dia", no paren d'enfotre's de la gent que va cada dos caps de setmana religiosament al camp a veure el seu equip? És més, com és possible que els milers d'aturats que es veu que ho passen tan malament perquè no els arriben els 400€ del Zapatero per pagar el lloguer ni el menjar s'ajuntin no per reivindicar el dret al treball sinó per celebrar la victòria d'un conjunt de persones que, efectivament, cobren en un any el que ells no han cobrat en sa vida? O, si estem parlant de rivalitats nacionals (el partit no es juga contra el Madrid, sinó contra Madrid), que no vagin a trencar les finestres de la Delegació provincial a Tarragona de l'Estat Espanyol o a incendiar les casernes encara presents de la Guàrdia Civil? Així, us podríeu imaginar les desenes de milers de persones que ahir estaven mirant el televisor a Tarragona de les 10 fins a les 12 de la mitjanit i que posteriorment van sortir a llençar petards i a fer gresca pel carrer, totes elles, en una manifestació contra l'atur i la precarietat laboral? Hom podria valorar si és una bona canalització de la ràbia i de les desil·lusions el futbol o l'esport televisat en general (últimament la selecció espanyola, l'estat amb més percentatge d'aturats, guanya moltes coses; el Tour arriba a Catalunya; més gent segueix la Vuelta; i no cal dir que els equips de futbol estan en alça; no sé si serà una conspiració el que estic plantejant, però cal que ens ho mirem...).

A Itàlia deien que la revolta del feixisme no arribaria el dia en què hi hagués un partit de futbol. Als Països Catalans, podem dir que hem perdut l'oremus i que el dia del Barça-Madrid tothom el va a buscar, per això els carrers són buits.

Tu de què vas? De colon?

2010-04-08T05:20:00.000-07:00

Emulant una de les tantes cançons dels Pets, Tu de què vas?, permeteu-me que em cagui una mica en les ments colonitzades que, al cap i a la fi, exerceixen com a colons. Però això no era allò dels francesos que anaven a viure a Algèria? Sí, home, aquells pied-noirs! Com goses fer servir aquest terme aquí, a Catalunya? Però si no hi ha ni guetos, ni espoli, ni gent que no sàpiga parlar la llengua del país! Va home va, tira cap a casa.

Pere Pasqual és un hereu de casa bona
i, sobretot, ell diu que és molt català,
però quan escriu cartes ha de canviar d'idioma,
creu que n'hi ha prou amb saber-lo o parlar.

Company, això no lliga.
Parent, això no va.
No sé pas com t'ho mires,
però no ho tens clar... Tu de què vas?

Joan Pérez ha viscut 30 anys a Tarragona
i no li importa que li parlin català,
però diu que li fa molt de tall parlar l'idioma,
doncs té por que la gent se n'hi enfotrà.

Company, això no lliga.
Parent, això no va.
No sé pas com t'ho mires,
però no ho tens clar... Tu de què vas?

Ignasi Pla és el cantant de 'Los Aromas'.
En la vida diària sols parla català,
però amb el conjunt han decidit canviar d'idioma.
Sobretot el que ells volen és triomfar.

Dins la llibertat individual de les persones, cosa que no estic pas negant, hi ha una cosa que es diu respecte a la comunitat, voluntat d'adaptació, etc. Al cap i a la fi, els humans som éssers socials. I, des que va passar allò de la Torre de Babel, cada comunitat té una llengua diferent que, al cap dels anys, ha anat descrivint la seva cultura i les seves tradicions.

Que vingui un bon home d'Andalusia/Extremadura/Astúries/Castella/etc. i "no tingui temps" per aprendre el català ho entenc... pobre, ha de treballar, no? El partit del Barça/Madrid/Betis no li treu ningú, la cerveseta amb els amics també amb orígens diversos tampoc. Però el català no, el català és prescindible, és renunciable. Preneu compte d'aquesta idea, que s'anirà repetint.

Avui mateix sortia un article d'opinió al delCamp.cat, un de tants en què s'aprofita qualsevol excusa per clamar contra l'obligatorietat de conèixer la nostra llengua per aconseguir un càrrec públic. Allà hi teniu la meva resposta, com no. Aquest és un comportament massa corrent a casa nostra. Es qüestionen les nostres lleis, les dels catalans, per defensar els nostres drets lingüístics, però no les espanyoles, que també defensen els drets lingüístics dels espanyols.

Alhora, quan ens dirigim a un col·lectiu determinat per uns interessos comuns, el primer a què renunciem és a la llengua, si un dels dos intermediaris ho exigeix. Tant se val si és només un escrit el que li has traduït o és sempre que li parles en castellà, la mida no importa (en aquest cas), el que importa és el fet que tu li demostres que el català és renunciable, és prescindible (veieu? ha tornat a aparèixer).

I per quin model de societat apostem, em pregunto jo? No parlo ja de la "defensa" del català (el català és un idioma ben viu, no fotem, ningú l'ha de defensar), sinó de la defensa dels catalanoparlants que per uns factors X decideixen que el català és la seva llengua prioritària, la seva "primera llengua", per davant d'altres amb molts més parlants o amb molts menys. Som realment bilingües? Tothom sap les dues dues llengües o, amb el nou Estatut (aranès), les tres llengües? Doncs no. Tothom en sap una, perquè és necessària, i alguns altres coneixen l'altra, perquè l'han fet necessària en certs sectors, però no en tots. No cal dir que la tercera no és necessària més enllà de la Vall d'Aran i la resta d'Occitània, però deixeu-me que dubti també de la seva necessitat a la mateixa vall.

Llavors, fem una cosa. Proposo que cada cop que algú canviï al castellà per interessos o perquè li sembla que el català no és guai en aquell àmbit, li diguem: però tu de què vas? De colon? No em mal entengueu, és clar que podem parlar castellà, però es tracta de fer necessari el català i, si no el parlem, si no l'utilitzem, si no fem que la seva presència sigui notòria o gairebé hegemònica, els nouvinguts (inclosos els nouvinguts dels anys 60) seguiran amb què "hi ha gent que no l'entén, podríem dirigir-nos-hi en castellà per tindre més èxit". Doncs que l'entenguin, que jo bé que entenc el castellà i a casa meva ningú el parla!

Com ha de ser el món rural?

2010-04-05T03:34:00.000-07:00

Avui sortia al Diari Espanyol de Tarragona a la primera pàgina després de la portada allò de "punts positius i negatius", i un dels positius era que a Falset properament tindrien l'honor de comptar amb un hotel rural que potenciaria el seu turisme. Aquesta és una de les coses que em confirmen com pot arribar a estar d'ideologitzat un diari sense que ens n'adonem. És a dir, és positiu que construeixin un hotel, però no que ocupin/alliberin un espai que no s'estava fent servir i s'utilitzi com a centre social.

Ja a la notícia a les pàgines centrals, deien que per aquí a prop tenim un "bon exemple" de com ha "revitalitzat" una zona un hotel rural d'aquests: el Mas Passamaner. Si no sabés on és o simplement no hi hagués anat mai, m'ho podria creure. Ara bé, us explicaré què és el Mas Passamaner. Es troba envoltat de masos i de camps de conreu, d'avellaners i d'aumetllers i d'altres, dividits entre els termes municipals del Morell, de la Selva del Camp i de Constantí (i, més enllà, de Reus). Masos que han sofert la contaminació visual de Petroquímiques, de grans ciutats (Reus) i des de fa uns quants anys, d'hotels, com el Mas Passamaner. Així, per un lloc on encara s'hi conservava una mica de tranquil·litat, hi han afegit l'arribada constant de visitants al suposat Mas. Això sí, com que són d'alt estànding, perfecte, els hi perdonem tot, encara que darrera seu hi vinguin moters a beure als masos del costat, etc. Tots ells, no cal dir-ho, no mantenen cap mena de relació amb el seu entorn, van i vénen, i si t'he vist no me'n recordo.

Resulta que a uns quants metres hi ha una torre, la Torre de Fàbregues, un edifici d'estil modernista que van fer uns nous rics quan van tindre pasta i creien en l'expansió de les seves viles veïnes. Aquell mas, amb unes quantes hectàrees (4 o 5 mínim, no les he comptades) és propietat de la Generalitat. Hi anaven a fer un centre de desintoxicació per als drogaddictes, "una gran idea". Ara no hi faran res. Porta anys buit, fet una merda, algú ho manté mínimament, es veu que ho fan servir de magatzem, però el cas és que rehabilitar espais com aquest és el camí a seguir, i no muntar hotels rurals. Que desenes de persones sense feina o amb ganes de treballar-se els seus propis aliments s'hi instal·lessin i convisquessin amb els veïns seria molt més beneficiós que quatre hotels de Mas Passamaner.

Però, és clar, me n'oblidava, hem perdut l'oremus. Som en un país de grans projectes, de fer-ho tot de nou, de només tindre en compte el visitant ric, no el pobre ni el corrent.

El típic argument d'òpera

2010-04-03T11:54:00.000-07:00

Permeteu-me que, com qui escriu una història inventada, l'adapti a com seria si es representés entre les cortines del Liceu o del Fortuny (no, al Metropol no hi arriben aquestes "modernors").

Un jovenet, amb una mà al davant i l'altra al darrere, parla amb un amic i li pregunta què fan aquells de més enllà. Ell amablement li diu que estan jugant a canviar el món, com qui juga als escacs. El jovenet, entusiasmat, es dirigeix a aquell grupuscle i hi estableix amistat. S'enamora bojament de la idea del canvi i treballa moltíssim. De sobte, apareix un nou personatge, que resulta ser una persona molt important i el jovenet, com de la resta, també se n'enamora (simbòlicament parlant). L'òpera, com veieu, gira al voltant d'un jove i del seu amor cap a un ideal. El final, com a totes les òperes, és tràgic. Traïcions, acusacions injustificades, ja sabeu, aquest món tan meravellós de les òperes. Això sí, al final final, surt aquest jove amb una àrea força bona, el millor de les 4 hores que dura tot plegat, en què diu que no sap per què s'ha de justificar del que ha fet i marxa d'aquest món d'ideals. Bàsicament com aquesta:

Si es representés, el públic s'aixecaria i aplaudria ferventment. El Liceu, ple a vessar en tots els torns. Això sí, si es representés això voldria dir que s'hauria escrit. I ja ho sabeu, totes les òperes tenen una base literària i aquestes bases literàries tenen una inspiració força real. Seria una llàstima que realment acabés passant això.

Això sí, sempre podria dir: Sempre Libera!

La veritat sempre és revolucionària... excepte quan deixa de ser estratègica?

2010-04-02T09:13:00.000-07:00

Sovint critiquem els polítics perquè només diuen mentides o mitges veritats, que no deixen de ser mentides camuflades. Fa uns anys vaig tindre un rotllo que em va dir que era massa sincer, que no calia que ho digués tot. Allò em va impactar, des de petit m'havien educat perquè digués la veritat, tot i que jo sempre he estat bastant mentider (potser en les coses importants sí que prefereixo dir la veritat). El cas és que a l'hora d'implicar-me en certs moviments polítics he cregut convenient canviar les coses sempre mitjançant la veritat. La veritat del que sé, òbviament, i sempre entenent que la veritat no és res més que el reflex d'una realitat. I què és la realitat? Doncs n'hi ha moltes, de realitats. Però la meva realitat és la meva veritat i, per tant, considero que estic obligat a comunicar-la.

Ahir vaig tindre qui sap si l'honor o la desgràcia que un periodista em truqués a casa preguntant-me algunes coses. Dins el meu pessimisme manifest, el qual sempre intento no contagiar tot i que no ho aconsegueixi ja que no puc tindre la boca tancadeta, vaig explicar-li una gran part de la meva realitat, de la meva veritat, de la veritat del projecte sobre el qual em preguntava.

Des d'èpoques antigues es diu que la veritat és revolucionària. Per això em sorprèn que arran d'aquestes declaracions diversa gent, amb ànims o sense ànims de desmoralitzar o de fotre (ho deixo clar perquè no em diguin que no tinc en compte totes les realitats/veritats) vulgui alliçonar-me sobre el que es pot dir i el que no es pot dir. Sé quan he de callar, sé quan he de parlar i sé quan he de dir una mentida o una mitja veritat, però sóc dels que opina que mentre no hagis fet res mal fet tens tot el dret a expressar la veritat sobre qualsevol cosa que directament o indirectament t'afecti.

I és per això, repeteixo, que em sorprèn que gent suposadament alternativa, que pretén canviar el sistema sociopolític, digui que no podem anar per aquest món de déu escampant veritats. Siguin o no positives, què passa, que només podem ser sincers quan ens interessa, quan és estratègicament recomanable?

Tot plegat em recorda en excés a l'estratègia per davant l'honestedat que practiquen els partits i els moviments tradicionals, protegint sempre la poltrona o la futura poltrona.

Jo em cago en l'estratègia i en les mitges veritats.

No som tan semblants, els catalans i els anglosaxons

2010-03-31T06:59:00.000-07:00

Malgrat el que des de certs sectors de la política catalana es vulgui insinuar que hem de tirar cap a un model d'Estat anglosaxó, considero que el fet europeu, com apuntava ja en aquesta entrada de fa uns quants mesos, ens confon una mica a tots plegats. Ja que som europeus, deduïm que la cultura mediterrània és, per força, semblant a l'anglosaxona. Ara bé, quan parlem de musulmans, tant se val si són del Marroc com del Pakistan, diem que "és una altra cultura". És a dir, arribem a la paranoia que som més semblants als nord-americans que als marroquins.

Per a la universitat em veig obligat a llegir un llibre insofrible d'aquests que tenen molta palla i que en més de dues-centes pàgines et diuen el que et podrien resumir en dues. Duu per títol "Storytelling" i explica la nova tècnica d'explicar històries per vendre millor un producte, en comptes d'explicar el producte. Va lligat amb la pèrdua de credibilitat de la publicitat, i aquí se'n beneficia la política. Als Estats Units fa anys que és una manera consolidada de "vendre" tant un detergent com un president, donada la seva tendència a engrandir-ho tot, fer de tot un espectacle. Un exemple seria aquest:

Ashley, una jove nord-americana, es fa una fotografia el 2004 abans de les eleccions amb George W. Bush. Casualment, sa mare va morir en els atemptats de l'11-S. La foto corre per Internet i arriba als responsables de campanya del partit republicà, que li proposen al pare i a la xiqueta que surtin en un vídeo promocional. S'hi van gastar més de sis milions d'euros en la campanya que girava al voltant d'aquesta "història".

Ara canviem radicalment el fil: imagineu-vos el Montilla en un vídeo en el que se'l vegi abraçant una xiqueta i dient que gràcies a Déu no sé què i que surti el pare també lloant la figura del senyor més poderós del món. No. Ni ens ho plantegem, no? El cert és que per culpa de la colonització cultural anglosaxona (que, a sobre, rebem amb els braços oberts) ens trobem amb què passen coses allà que inevitablement arribaran aquí. Però no perquè sigui la nostra cultura. La nostra cultura política és: "si tu no hi vas, ells tornen", "les esquerres de debò", etc. És a dir, fem el mateix que els ianquis, però sense explicar històries, bàsicament ens basem en la confrontació d'ideals (no d'idees). En cas que arribés, però, l'eix nacional i religiós el deixaríem de banda. En una societat teòricament laica i dividida en diverses nacions, no entraria gaire bé a les llars catalanes. Caldria trobar un altre eix significatiu que, en cas de saber-lo, no el diria per aquí, no fos cas que s'apliqués aquesta tècnica.

No cal dir que la meva posició és contrària a totes dues opcions. Segurament no tenim alternativa ja que, al cap i a la fi, el menfotisme és una conseqüència directa dels sistemes partidistes i, per extensió, dels bipartidistes. No es pot fer bona política en un mal sistema. Però de moment ens queda el consòl que aquesta manera diferent de no explicar el projecte no ha arribat. Ens queden uns anys de calma. Després seran tots com aquest que us he mostrat, substituint la cara de Bush per la de Montilla i el senyor Lynn Faulkner pel Pere Gutiérrez amb la seva filla Anna.

El Tarragonès també decideix

2010-03-30T03:51:00.000-07:00

Tot i ser en una comarca, el Tarragonès, la raó de ser de la qual és purament la capital, Tarragona, per un moment deixeu-me que el marc territorial de l'entrada sigui aquesta. Hem d'acceptar que la fama de la nostra comarca -poc mobilitzada, contaminada, suburbi de la capital- és si més no prou certa. Però parlo de suburbi i, realment, no hi ha bidireccionalitat: la gent dels pobles va a parar a Tarragona i els tarragonins no sabem ni quins pobles hi ha al nostre voltant.

Amb les onades de consultes s'ha vist clarament com ens costa d'arrencar. Ara, però, han sorgit diverses comissions locals que a mi particularment em fan sentir orgullós de la meva terra. No hi són tots, però sens dubte aquest 25 d'abril el Tarragonès sortirà al mapa de les consultes gràcies a gent treballadora que ha volgut que el seu poble o ciutat no en quedi al marge. I això que, a diferència d'altres llocs, no s'ha muntat cap infraestructura comuna (Baix Camp Decideix, Penedès Decideix, Baix Llobregat Decideix, Bages Decideix, etc.).

A continuació us poso una taula amb tots els municipis (taula i dades extretes de la viqui). Els enllaços, als webs de les comissions. Participeu-hi!

Altafulla	4.415
Catllar, el	3.751
Constantí	6.183
Creixell	2.952
Morell, el	2.855
Nou de Gaià, la	461
Pallaresos, els	3.538
Perafort	996
Pobla de Mafumet, la	1.734
Pobla de Montornès, la	2.568
Renau	88
Riera de Gaià, la	1.453
Roda de Barà	5.586
Salomó	445
Salou	23.398
Secuita, la	1.363
Tarragona	134.163
Torredembarra	14.524
Vespella de Gaià	379
Vila-seca	18.678
Vilallonga del Camp	1.631

A més, al Baix Gaià es van fent reunions de les diverses comissions i ja a l'inici de tot plegat es van aprovar als diversos consistoris mocions de suport a les consultes populars sobre la independència. En total, 7 dels 21 municipis tenen una comissió organitzadora. I això, en una comarca com la nostra, podem considerar que és tot un èxit.

La participació és la clau

2010-03-30T00:54:00.000-07:00

Em permeto el luxe d'iniciar una nova etapa estilística al blog per parlar de la participació ciutadana i, sobretot, de la implicació. Aquest cap de setmana he tingut el goig d'assistir a dues iniciatives interessants: dissabte, al Centre de Lectura de Reus, s'hi feia una jornada de formació de voluntaris (comunicació, informàtica, logística/campanya i jurídica) per a les consultes populars; diumenge, la CUP encetava les seves jornades de realització participativa del programa marc per a les municipals 2011 al Teatre Principal de Valls.

Tot i no ser intel·lectualment gaire estimulants (està clar que no estaríem parlant de congressos sobre l'astrofísica), sí que és positiu en tant que pots dir la teva sobre el que s'està parlant i, a més, pots resoldre els dubtes que tinguis sobre l'organització amb la qual estàs col·laborant (Coordinadora Nacional de les consultes o les Candidatures d'Unitat Popular). En general, tots dos projectes ja són de per sí (depenent també de la dinàmica de les assemblees locals) molt participatius. De fet, crec que no podria (ja en tinc males experiències) ser en un lloc on no puc debatre ni tampoc que no em tinguin cap mena de confiança.

No em mal interpreteu, no estic fent pas apologia de totes dues iniciatives, però trobo que és evident que en una societat plena de desafectats polítics i de masses adormides fer participar la gent, implicar-s'hi, és la manera més honesta i alhora més difícil d'arribar-hi. No per res en concret, sinó perquè aquesta societat té moltes contradiccions i una d'elles és queixar-se i no fer res per arreglar-ho. Per això la CUP no creix al ritme de Reagrupament o de la resta de partits/associacions que funcionen d'una manera tradicional (líder/súbdits). I per això, de consultes, només se n'han muntat a gairebé la meitat dels municipis del país (a l'espera que, per fi, les illes balears i pitiüses també n'organitzin).

Per això us dic a tots: voleu una consulta popular sobre la independència a Tarragona? Voleu decidir sobre tot el que us afecta? Voleu poder votar una alternativa que no res té a veure amb la plana política actual tarragonina? Voleu que l'independentisme i l'aposta veritable per la justícia social segueixin fora del consistori?

Participeu, impliqueu-vos, collons!

No ens cal una setmana específica per ser egòlatres

2010-03-29T03:34:00.000-07:00

Ahir començava oficialment allò que en diem Setmana Santa. Perdoneu-me si m'equivoco, ja que sóc dels que als misteris els anomenem carrosses i a la professó (no processó), seguici (tal com si estiguéssim parlant d'un carnestoltes amb figures tradicionals). Aquests darrers dies mentre passejava pels carrers em sentia coaccionat. La gent duia rams i coses grogues que, des de sempre, m'he qüestionat de què servien. No ho sé, no heu tingut mai la sensació que no sou com hauríeu de ser, ja que la resta semblen d'un planeta d'on tu òbviament no provéns? D'acord, no són gaires paradetes a la Rambla Nova de Tarragona o a la Plaça del Pati de Valls, però jo en aquests moments penso que la societat deu estar molt fracturada quan jo ni sé per què serveix allò que venen, mentre ells paguen una fortuna durant aquesta Setmana Santa per vestits, rams, dinars/sopars de confraria, misses en honor a..., etc. De tots els meus coneguts, en una ciutat tan devota com Tarragona, només en sé d'un que participi en un misteri i ho fa per tradició familiar.

És clar, veient això, podríem pensar: oh, però és que són minoria. Potser a ciutats més lligades amb la indústria que amb l'església, sí, però a Tarragona passa això:

He de reconèixer que fins ara sempre havia viscut en el meu núvol d'una Tarragona dominada per una màfia abstracta i alhora concreta formada per gent dins del PSC, de CiU i de la Caixa Tarragona.

La ciutat de Tarragona, com pot ser el cas d'altres ciutats de països a qui gosem titllar de 'subdesenvolupats', compta amb una professó que, alhora, té la col·laboració de l'Ajuntament en diversos punts:

- gratuïtat en l'ocupació dels carrers
- lliure producció de soroll sense limitacions per contaminació acústica
- gratuïtat en l'ús de servei de seguretat (guàrdia urbana)
- subvencions/ajudes públiques a les confraries

Segur que em deixo més coses, però tot plegat no és per voluntat de déu-nostru-senyor, sinó perquè aquesta Setmana tan Santa és l'oportunitat dels polítics, empresaris i religiosos (pocs) per demostrar la seva fe a la societat tarragonina, bàsicament la societat tarragonina que maneja els calés. Així, no és estrany que TOTS, absolutament TOTS els regidors (27, 13 PSC, 8 CiU, 4 PP, 2 ERC) assisteixin a l'ofici i que, durant la professó, el màxim representant de la ciutat, l'alcalde, el màxim representant de l'església tarragonina, l'arquebisbe, i els màxims representants dels cossos policials (Guàrdia Urbana i Guàrdia Civil) desfilin com si en altres èpoques ens trobéssim.

Què són les confraries, doncs, en aquest món prostituït? Agències de col·locació de personalitats o de futures personalitats en el seguici, perquè els hi vegin.

Tot plegat em fa pensar que potser no cal una setmana específica per muntar tota aquesta martingala. Ho fan durant tot l'any, els carrers són plens de pancartes i de cartells amb les cares i les consignes dels nostres representants. De tant en tant, alguns passegen pels barris per mostrar una "política de proximitat". Així, per què cal gastar-se tots aquests diners públics en una societat teòricament aconfessional?

Per tot això dono gràcies a déu-nostru-senyor per no viure a la Part Alta, perquè si hagués de soportar els timbalets i les musiquetes dels collons cada tarda en els assajos i, durant aquesta setmana, les diverses professons que hi ha programades, acabaria llençant, sense voler, un parell de cubells d'aigua o quelcom pitjor.

A poc a poc anirem lluny

2010-02-26T11:45:00.000-08:00

Plaça del Fòrum. La plaça més acollidora de la ciutat. Havia quedat amb els companys de la Comissió de les TIC de la Plataforma Tarragona Decideix. Sento el Catalunya Express de Ràdio 4. Anuncien "Els teus ulls glaucs", però abans posen "Podré tornar enrere". Comença a sonar. Mentre torno a la meva preadolescència quan encara actuava Sopa de Cabra, de sobte m'adono que tota la plaça segueix el ritme de la cançó. No em pregunteu si era primer l'ou o la gallina, però tot va pausat.

Sempre he pensat que la plaça del Fòrum és la millor plaça de la Part Alta. No té una bellesa extraordinària i a la nit s'hi passeja gent que ha begut més del compte, però té una estructura adient perquè s'hi faci vida. Xiquets jugant a pilota, algunes taules plenes de xerradors professionals i alguns que esperem gent que ve tard.

És com la Plataforma. Tot va lent. La gent no es mulla. Però mica en mica... podem arribar lluny. Podem arribar a muntar la consulta, qui sap.

No a la jubilació (ni als 67, ni als 65)

2010-02-24T13:34:00.000-08:00

Ahir es van manifestar diversos sectors de la societat esperonats per les retallades en l'edat i en les condicions de les jubilacions, suposadament a causa del dèficit de la Seguretat Social. Amb tot el respecte cap als qui s'hi van dirigir i van cridar com uns més (tot i no haver-hi gaires crits), no era casualitat que només CCOO i UGT s'hi manifestessin. Fa més d'un any que eviten convocar una vaga general i segueixen amb la seva estratègia pactista que, si tot plegat servís d'alguna cosa, no hi estaria pas en contra, però no és el cas.

Doncs bé, aquests sindicats grocs (sí, impulsats des del govern i defensors de la no confrontació) demanen que la jubilació es mantingui en els 65 (llegiu entre línies: volen conservar el sistema actual) i els seus amics d'Iniciativa els segueixen com unes ovelletes amb uns quants arguments com que els "poderosos" inciten a aquest comportament del govern espanyol i que pensem que no podrem viure a partir de certa edat sense haver-nos fet prèviament cap pla de pensions. Si això ho digués algú altre, ho tindria en compte, però que ho digui aquesta gent, sincerament, puc estar-hi o no d'acord en part, però no és la manera de reivindicar-ho.

És per això que vull exposar la meva opinió sobre aquest tema tan polèmic. Primer de tot, sóc partidari del "repartim la riquesa i el treball", és a dir, sense entrar en comunismes, socialismes, anarquismes, etc. cal que ens ho repensem: si per a viure és necessari treballar (sous), necessitem que tindre treball sigui un dret estipulat per la llei i que aquest es compleixi (com el de l'habitatge...). Per tant, no té cap mena de lògica que algú faci 12 hores de feina diàries i n'hi hagi 6 darrere seu que no trobin feina. Tot plegat s'hauria de fer sense haver de renunciar als sous, i això indiscutiblement suposaria socialitzar les grans fortunes.

Just en el moment en què això es complís, estaríem parlant de jornades de treball de 4-5 hores amb les seves respectives vacances i amb les seves respectives jornades de formació per encarar altres sectors i potenciar la recerca per assolir un nivell de vida millor per als ciutadans. Per tant, començant a treballar als 25-30 anys, hom no arribaria tan esgotat als 65 i no necessitaria jubilar-se fins que el seu cos no li ho demanés. La jubilació, no ho oblidem, de la mateixa manera que és un guany social pel que fa a unes condicions de vida incrementades a partir que es compleixen els anys estipulats, també és una mesura alienadora (i perdoneu que faci servir aquesta paraula de comunicats típics marxistes) en tant que deixa la persona com a invàlida quan encara pot donar molt més de si, tot i que no tant com quan tenia 20 anys.

Entenc que aquesta postura no sigui compartida per un sector ampli de la societat, o bé perquè no hi han pensat, o bé perquè ho creuen utòpic, o bé perquè ja els va bé viure de renda.

"Foc a l'armari", de Lèlia Becana Velasco a LA DIRECTA

2010-02-18T02:47:00.000-08:00

"La visibilitat no és únicament el desig de ser vista o reconeguda; la visibilitat també vol dir existència. El que no és visible és com si no existís i el que no existeix, no compta per ningú. Allò que entenem per ciutadania estaria formada per homes, blancs, heterosexuals, de classe mitjana... després s'incorporarien les dones, blanques, heterosexuals, de classe mitjana... més recentment, els gais: homes, blancs, de classe mitjana... Les lesbianes, però, sembla que continuïn fora d'aquesta categoria; encara més si ets negra, pobra, mare soltera... com sempre.

Històricament s'han omès de manera intencionada les relacions sexuals entre dones, amagant-les, de vegades, sota l'eufemisme de l'amistat. Mirem, sinó, els casos d'homosexualitat jutjats durant l'Edat Mitjana i encara més tard, entre els quals no en trobem gairebé cap que es refereixi a relacions entre dones. Esborraven, així, de l'imaginari col·lectiu, un aspecte prou important de la sexualitat femenina. Les dones podem ser tendres entre nosaltres, però no ens volen reconèixer que gaudim de la nostra sexualitat com nosaltres decidim.

Ser lesbiana i lluitar per polititzar aquesta posició encara té un cost personal i social

En els temps que corren -mals temps per la lírica i no només per la lírica- ens podria semblar que estar fora de la diana de qualsevol tipus de discriminació -i dins de l'armari- podria ser beneficiós. Però l'armari, creat com a mecanisme de repressió, ens manté excloses, també, de l'existència pública: i així, com ens podem reivindicar com a lesbianes i com a dones? Ser lesbiana i lluitar per polititzar aquesta posició encara té un cost personal i social que no totes estan disposades a pagar.

Romandre dins de l'armari és una decisió que totes podem prendre, però que ja és molt difícil de defensar públicament. L'armari liberal, a més, permet a qui hi és que faci el que li vingui en gana amb la seva vida, mentre que castiga a qui el deixa enrere. L'empresària, l'actriu, l'esportista, la princesa lesbiana ho poden ser mentre no en facin ostentació.

La lesbofòbia exclou, margina i assassina arreu del món i pot manifestar-se amb una subtilesa infinita. Cal que les dones assumim la necessitat de lluitar contra la discriminació, cal que acabem amb el lesbianisme com a estigma. I, per això, només comptem amb la visibilitat."

Article publicat al setmanari La Directa, número 171 del 10 de febrer de 2010. Signat per Lèlia Becana Velasco.

I llavors em vaig quedar sol, car no hi havia ningú per protestar

2010-02-18T02:37:00.000-08:00

Primer van agafar els comunistes,

i jo no vaig dir res perquè no era comunista.
Després es van endur els jueus,
i jo no vaig dir res perquè no era jueu.
Després, van venir a buscar els obrers;
no vaig dir res, perquè jo no era obrer ni sindicalista.
Més tard es van ficar amb els catòlics,
i no vaig dir res perquè jo era protestant.
I quan, finalment, em van agafar a mi,
ja no quedava ningú per protestar.

DEMÀ A LES 10.30 JUTGEN UN MEMBRE COMPROMÈS DELS MOVIMENTS SOCIALS TARRAGONINS PER OPOSAR-SE ALS ABUSOS DE LA GUÀRDIA URBANA

La Guàrdia Urbana està grillada

2010-02-16T00:40:00.000-08:00

La matinada del dissabte, la nit de Carnaval, va ser detingut un jove tarragoní al finalitzar la festa de disfresses que es celebrava a l’Ateneu Popular l’Espina, a la Baixada de les Peixateries Velles de la ciutat de Tarragona. Els fets van ocórrer al voltant de la 1:30, quan diverses dotacions de la Guàrdia Urbana van desplaçar-se al mateix carrer, i segons els presents, varis policies van acostar-se al jove, van llançar-lo al terra i van detenir-lo, sense motiu. Durant la detenció i en el posterior trasllat agents de la Guàrdia Urbana van assegurar-li “que anaven a per ell”, al ser reconegut com a activista dels moviments socials de la ciutat.

El detingut, Jordi R.O., va passar la nit a la Comissaria dels Mossos d’Esquadra de les Gavarres, d’on va sortir el matí del dia següent acusat d’alteració de l’ordre, desobediència i resistència als agents de l’Autoritat. El proper divendres 19 de febrer a les 10:30h està citat als jutjats de Tarragona per un judici ràpid.

Al llarg de la nit que va passar al calabós, familiars i amics del jove detingut van presentar-se en diverses oficines policials en presencia d’una advocada per fer possible la seva posada en llibertat. En totes les dependencies policials van rebre un tracte evasiu i humiliant, quan els diferents cossos policials argumentaven no tenir competències en la detenció o excés de papers i burocràcia. El jove va ser posat en llibertat amb càrrecs a les 11:30 del matí del diumenge.

La seva advocada no descarta presentar denuncies contra el agents per coaccions, amenaces i detenció il·legal. També ha afegit que encara està recopilant informació i testimonis dels fets per poder elaborar una millor acusació.

Cal recordar que no és tracta d’un fet aïllat d’abusos per part de la Guàrdia urbana de Tarragona. Aquesta ja acumula diverses denúncies com la del 7 de gener de 2009 a la Rambla Nova, la pallissa i les greus acusacions a un jove per gravar una detenció amb la càmera del telèfon l’estiu del mateix any, agressions i vexacions al col·lectiu skater de la ciutat, el robatori d’instruments musicals la passada nit de Nadal a uns joves que celebraven la vetllada,... Des de la Plataforma Cívica Contra dels Abusos per part de Membres de la Guàrdia Urbana denuncien les anteriors i l’actual detenció, consideren que són “uns fets extremadament greus i propis d’una dictadura feixista”.

Sóc bastant escèptic a l'hora de solidaritzar-me amb certs casos de repressió ja que en desconec totalment el motiu i la naturalesa, a banda que també solc
desconèixer la persona que ho ha patit. En aquest cas, el conec i sé perfectament que és un cas més d'abús de la Guàrdia Urbana, un cos amb força precedents
antidemocràtics.

Els veritables problemes de la gent

2010-02-14T13:47:00.000-08:00

Sóc partidari d'un pensament, l'independentisme, que en aquests temps de crisi sistèmica es veu menyspreat per un gran sector de la població. A Tarragona, amb uns 10.000 aturats, aprofiten per carregar contra la defensa de la llengua, de la identitat nacional catalana, etc. al·legant que "no són els veritables problemes de la gent". Però... quins són aquests problemes?

Aquest sistema d'economia mixta permet que cap ciutadà no mori de gana. En coneixeu algun cas? Jo conec casos de gent que passa gana, però que mori de gana? En aquest país, cap. Que no tingui habitatge i que mori de fred, sí. Però la manca d'habitatge i l'especulació fa dècades que forma part de la nostra vida quotidiana. Aquest coixí, que no sabem d'on ve, d'altra banda, ens incita a consumir tot el que podem i cada un cert temps arriba aquella data especial en què l'entorn ens obliga a sortir al carrer i a participar en una festa que de popular no en té res. En el que portem d'any, Nadal, Cap d'Any, Reis, Sant Valentí i Carnestoltes. Això sense comptar aniversaris, sants, etc.

Ahir va ser dia de carnaval, amb les carrosses, les disfresses, la gent al carrer, els restaurants plens i les discoteques a vessar. Els problemes de la gent són aquests: oblidar els problemes. Irresponsables, hipòcrites, insolidaris... podeu recitar tots els adjectius que se us ocorrin, però amb 10.000 aturats a la ciutat jo no vaig veure cap diferència en l'ambient. Cap. Els aturats sortien al carrer igualment, alguns disfressats, d'altres a esbargir-se simplement.

Les manifestacions contra l'atur i la precarietat laboral no són concorregudes. De motins i de desobediència civil per aconseguir aliments dels supermercats no en veiem gaires. Els crits contra els representants polítics són minsos. La gent no es mou per reclamar el seus drets (a l'aliment, a l'habitatge, al treball).

Llavors, després de tot plegat, amb quin cony de legitimitat pot sortir qualsevol a dir que si la gent es mou per la llibertat dels Països Catalans és que no sap quins són els veritables problemes de la gent? Però si la mateixa gent passa dels seus problemes!!! És que som en una societat en què els 'grans' temes es frivolitzen amb quatre paraules buides i no es fa res per arreglar-los. Els problemes necessiten solucions. Si no se n'aporten, vol dir que no hi ha problemes o que no són suficientment grans, així que qui diu que dur a terme una iniciativa mínimament independentista o catalanista és "no entendre els veritables problemes de la gent" és que no entén realment la gent o que aprofita l'argument de la crisi per amagar la seva por a què aquest moviment creixi.

Vídeo de la concentració d'ahir

2010-02-07T05:37:00.000-08:00

Ve de molt abans (antifeixisme - feixisme)

2010-02-06T14:12:00.000-08:00

Després d'assistir a una contramanifestació relacionada amb un acte que feia el Movimiento Social Republicano (MSR) "per Europa i blablabla" en puc extreure moltes conclusions. He de dir que a Tarragona, excepte en casos puntuals, no estem acostumats a acollir aquests especímens que no gosen dir-se pel seu nom però que actuen com a tals: feixistes, nazis, nacionalsocialistes. Així que la resposta que se'ls pugui donar és sempre improvisada i no gaire planificada ni ben pensada.

Primer de tot us n'informo. L'MSR és un grupuscle dins la ideologia nacionalsocialista o feixista a l'Estat espanyol. No només l'independentisme gaudeix d'una divisió sobrenatural, sinó que això també els passa a ells: Democracia Nacional, España 2000, Alianza Nacional, Movimiento Social Republicano, Movimiento Patriota Socialista, Falange Auténtica, Falange Española Tradicionalista, etc. Aprofiten l'atur dels treballadors i la massificació de la immigració per arribar a les masses mitjançant un discurs que barreja nacionalisme espanyol, europeisme, xenofòbia, homofòbia i un socialisme descafeïnat (no creuen en les tesis de Marx, així que ja em diràs quin socialisme és aquell que no parteix de les tesis de Marx...). Algunes d'aquestes idees són contradictòries entre elles mateixes, però com sol passar en aquests cercles el més important és ser ben espanyol i ben fatxa.

Aquests pretenien fer un acte davant d'una placa a Carles I al barri de Sant Pere i Sant Pau. La convocatòria va córrer i va arribar a certs grups antifeixistes de la ciutat, els quals van voler mobilitzar-se ignorant les recomanacions dels més veterans que deien que fent alguna cosa se'ls donaria més ressò que si els deixessin estar. En qualsevol cas, la concentració s'ha fet, sense violència, només crits, pancartes i alguna bandera.

Més de set o vuit furgons dels Mossos d'Esquadra amb antidisturbis han ocupat aquella zona des del matí i només baixar de l'autobús en què alguns assistíem a l'acte ja han començat a identificar gent. Es veu que hom no pot passejar per la via pública ni manifestar-se lliurement contra uns ideals que ens són perjudicials. Sí, l'Ajuntament de Tarragona els dóna suport. Sí, som en democràcia. Però la democràcia també vol dir respecte. I si un element d'aquests només arribar diu "jo sóc català, però no m'agraden els moros", un parell fan la salutació romana i, abans d'acabar, hi tornen tots alhora, a més de finalitzar amb el "Cara al Sol", doncs no sé quina democràcia és aquesta que nega genocidis, que nega realitats nacionals, que nega els drets als immigrants, etc.

El que més greu em sap és que, com passa en la majoria d'aquests actes a casa nostra (almenys a Catalunya, el País Valencià és una altra història), els protegits no són els ciutadans ni els immigrants que puguin passar per allà. No, els protegits són ells. Deu o vint persones amb estètica skin que són prou intel·ligents com per no delatar-se duent banderes espanyoles, però que al cap i a la fi el seu ésser intern ha de sortir en algun moment. Els han donat suport els quillos i d'altres espècies suburbanes que passaven per allà i que s'ho miraven des de la distància cridant alguna cosa com "Viva España" o "gilipollas" en referència al mig centenar d'antifeixistes que els Mossos han tingut retinguts al parc del costat i que han estat tractats com a "radicals anti-sistema" quan els qui haurien d'haver retingut era els altres, que pertorbaven la vida del barri. Que diversa gent en veure tot plegat hagi aturat el seu pas cap a casa seva perquè tenia por dels feixistes no és cap sorpresa. Una dona, en finalitzar tot plegat, ha preguntat innocentment si pels que vivien allà els garantirien la seguretat. I qualsevol que no sàpiga de què va la cosa haurà pensat que era una batalla de radicals.

I és aquí on vull arribar. Per què existeix l'antifeixisme? És una moda o és una necessitat causada per un seguit de fets? Una simple conseqüència. Després de la 'Transició' mal feta en què tothom en va sortir il·lès, es va permetre seguir amb certes actuacions i, sovint, amb la impunitat dels cossos policials, ja sigui perquè tenien la mateixa ideologia o perquè no s'havia fet el pas de "castigar-los" com sí que s'ha fet en la majoria dels països després d'una dictadura o d'un procés genocida. Mentre ETA, EPOCA, Terra Lliure, MPAIAC, FRAP, etc. lluitaven per un canvi social i/o nacional, diversos grupuscles encapçalats pel Cristo Rey, el Batallón Vasco Español o les noves organitzacions que sorgien contra els nous corrents ideològics antifeixistes reprimien, amb plena legitimitat, no només els primers, sinó entitats demòcrates i individuals que només cometien el delicte de manifestar-se o de defensar conceptes tan innocents com la llengua.

De grups "terroristes" només queda ETA a l'Estat espanyol. Però com que no tot és or allò que llueix les bandes abans promocionades pel govern es 'modernitzen' i també pateixen les seves crisis de militància. Segueixen atacant i matant. Són nombrosos els actes d'assassinat comesos sota bandera feixista. Culpables? Cap. Com deiem, tenen el suport governamental, és un contrapoder que realment va molt bé. En temps de crisi econòmica i amb l'atur pels núvols tot plegat pot créixer enormement. Que no ho faci depèn precisament de tots naltros. Dels antifeixistes i dels que no ens agrada el feixisme, ni el racisme, ni l'homofòbia. Es tracta de fer pedagogia però també de donar la cara (no físicament sinó conceptual).

Del complexe tallarina o de com depenem de la salsa de tomaca

2010-02-02T00:58:00.000-08:00

Sincerament planyo aquesta societat. I sobretot planyo els seus líders. Haver-se de carregar una massa de cabretes dins el ramat i vigilats pel gos deu ser molt dur. L'afer Carretero-Renyer no és res més que la constatació de la vergonya que ens envolta i que se'ns ha ficat al cap de "sense líder no anem enlloc".

El 'complexe tallarina', com diria la Gossa Sorda en aquesta cançó, fa que, esfondrat el líder, esfondrat el ramat. Planyo en Carretero i la directiva en general de Reagrupament, que s'han de carregar a sobre més de tres mil associats que, a la mínima, decideixen desagrupar-se perquè l'única gent que està disposada a liderar aquest moviment i que està disposada a treballar tenen una picabaralla que es filtra a la premsa.

Per què ha passat, tot això? Perquè Reagrupament, malgrat tindre de tant en tant un funcionament assembleari, no és assembleari. Vull dir que la directiva s'ho cuina tot ella sola seguint els estatuts o no. S'ho cuina perquè han estat votats perquè així sigui. Surten als diaris, a les ràdios i a les televisions presentant un projecte que, efectivament, han construït ells. No és que no hi deixin participar. És que dels 3500 associats que diuen que són, el 99'9% paga la quota i no en vol saber res més fins a les eleccions! Nuclis locals? Quina activitat fan, a banda de fer les presentacions pertinents?

El problema de tot plegat és que era un projecte dels tradicionals, del líder i dels seguidors, que anava de progre amb algunes assemblees de tant en tant i amb una suposada llibertat per part de cada nucli local a l'hora de decidir certes coses. I, com que feien assemblees i entonaven les dues paraules famoses "regeneració democràtica", es permetien el luxe d'autoanomenar-se alternatius. Al cap i a la fi, feien una barreja de dos conceptes clarament oposats. Que l'independentisme era un nexe comú? Sí, però llavors deixa estar la regeneració democràtica. Aquesta regeneració només era un ganxo que un servidor encara no sap com es materialitzaria.

A mi em fa molta pena que li hagi passat això a RCat. Alguns diuen que, bé, almenys així en parlen més als mitjans. Però si amb això aconsegueixen que la gent es faci la baixa de militància hi hauran perdut. I si un votant potencial decideix no votar-los perquè la raó més important era la de regeneració democràtica encara pitjor.

Tot plegat ho diu algú que anava a votar-los a manca d'una alternativa real. Haurem de veure com es desenvolupa tot plegat i com els tracten els mitjans. Perquè no és tant la crisi que han desencadenat de caire intern, sinó el ressò que tindrà aquest mediàticament i què en diran els "opinadors professionals" que fan més mal que bé de tot el que opinen. Ara mateix, a tv3 he sentit "jo no sé quanta gent s'ho haurà empassat això de la regeneració democràtica" d'un suposat catalanista. Això és una bomba de rellotgeria i no sé qui la podrà desconnectar, però caldrà més que una simple assemblea nacional amb 800 persones al Fòrum perquè això rutlli.

Descàrregadirecta.com, DDTotal.com i Compartim.cat

2010-01-31T05:40:00.001-08:00

Des de fa ja un temps existeixen aquests tres portals. Us en faré un breu resum de tots i cadascun d'ells i us animo a què els feu servir ja que són l'embrió d'alguna cosa més potent que podria arribar a ser i que certament necessitem:

- Descàrregadirecta.com: semblant a taringa, cada usuari inicia una conversa on hi penja els enllaços de descàrrega directa de tot allò que ens pugui semblar atractiu, des de programari fins a música, però el més important són les pel·lícules i les sèries a les quals podem accedir mitjançant aquest portal que per sobre de tot fomenta la participació dels visitants.

- DDTotal.com: encara en funcionament, però a poc d'extingir-se ja que els mateixos creadors van crear descarregadirecta.com en veure que no rutllava, es tracta d'un intent de seriesyonkis a la catalana.

- Compartim.cat: t'agrada entendre la música que sents? aquest portal recull tots els enllaços per baixar-se els discos de música feta en català d'arreu dels Països Catalans. La majoria és música actual ja que qui ho porta és un grup de joves aficionats a la música dels diversos estils. Amb més de cinc-cents discos, veuen perillar els enllaços i animen a tothom que vulgui qualsevol d'aquests que se'ls baixi ja perquè poden ser boicotejats pel servidor. Tot i que ens els posa a la nostra disposició, recomana que els comprem ja que la música en català només ens té a nosaltres com a clients i sense les vendes es fa difícil potenciar-la.

Tot plegat, com podeu veure, són reculls d'enllaços desperdigats per la xarxa en diversos servidors i en diversos webs. Així es fa més fàcil accedir a una cultura catalana que amb les noves tecnologies encara està més espanyolitzada que mai.

Espero que us hagin servit i arreveure!

Compte! La Barcelona ecosocialista vol recuperar Tarragona!

2010-01-30T02:25:00.000-08:00

Des de fa un temps ençà, a ca n'Iniciativa s'estan posant les piles a la nostra estimada ciutat, Tarragona. Efectivament, no tenen representació (els va faltar un ínfim 0'2 o 0'3%) després d'un temps de ser-ne fixos, però és el que passa quan sofreixes durant més d'una dècada governs corruptes i conservadors (o, com dirien ells, da dretas) formats indiferentment per CiU i pel PP. Les masses, cansades de plans urbanístics que malmetessin el territori, van decidir el 2003 que ja n'hi havia prou. Però després que el senyor Ballesteros (PSOE) anunciés unes hores abans del recompte electoral que havien guanyat a Tarragona, CiU i PP finalment van poder sumar i es van quedar fora. I jo, llavors, no sé si innocentment, me'n vaig alegrar. Aquella va ser la pitjor legislatura per a la història "democràtica" de Tarragona, però realment en aquell moment vaig pensar "mira, foteu-vos, per anar de xulos!". Podríem pensar que tenia 14 anys i que encara no en sabia prou, però realment en sabia molt: tots són iguals i, cas per cas, que guanyi el que em caigui millor.

Quatre anys més tard, ICV va presentar-se a les eleccions municipals amb més de 5.000 vots sota el braç i amb un 8% dels votants. Ara bé, després de 4 anys d'un govern CiU-PP, l'alternativa era clara: PSOE. Dic que era clara perquè realment s'ho van treballar per aconseguir l'alcaldia que havien perdut en els darrers instants quatre anys abans. Gairebé tot el vot de les esquerres va anar a parar al PSOE (va ser l'únic partit que va pujar) i els 2.000 vots que va perdre ICV van anar a parar als sociates. Així que es van quedar fora, tot i la baixa participació (d'un 60 a un 53%). Segons el meu entendre i el de molts, per votar la còpia, votem l'original.

Suposo que per als Herreres, Pis i companyia això seria una catàstrofe. Perdre la capital!!!! Ells, que són tan de barris!!! Però no, els barris feia temps que havien deixat de ser comunistes, ara tan sols eren del PSOE, ja que els organitzaven dinars i berenars (i els organitzen) gratuïtament. Amb això no vull dir pas que a ca n'Iniciativa siguin comunistes, potser se'n consideren, però l'experiència em diu que no pas. Així que passat un temps es devien reunir els senyors dirigents verds i akuluxistas da dabò i devien decidir que Tarragona s'havia de recuperar. Davant la crisi de lideratge evident del senyor Lluís Balart (abans la Dolors Comes sí que havia arrossegat gent), van agafar una dona del CNL anomenada Arga Sentís. Una molt bona dona que transmet bon rotllo pels porus i que està lligada a la societat civil tarragonina. Una bona tria.

La van presentar el senyor Herrera i d'altres dirigents d'ICV o d'EUiA a la sala de graus de la URV i era tot ple. No sé d'on sortien tants fanàtics ecosocialistes, però és el que passa quan fas venir tota la cúpula del Camp.

A partir d'aquí, i ja anteriorment però en menor mesura, sorgeixen "xerrades", "col·loquis", "conferències", etc. algunes d'elles conjuntament amb algunes entitats que els són properes. S'estableix una certa regularitat i el que abans era notícia, que vingués l'Herrera a Tarragona, esdevé normalitat. El Daniel Pi? Un assidu. I compte que no comencin a vindre el Romeva (de Brussel·les) o el Saura! Bé, el Saura no, els causaria mala imatge, ja són ben intel·ligents, ja.

El que passa amb tot això és que no acaba de quallar. Amb una manca flagrant de joventut entre les seves files, però amb molt de ressò als mitjans i amb molts calés per gastar com vulguin en lloguer de sales, contractació d'alliberats, etc. no arriben a la gent. Ahir, a la sala d'actes del Museu d'Art Modern de Tarragona, només hi havia una vintena de persones, la majoria de les quals ja presents a la xerrada de la setmana anterior a la sala d'actes de l'Ajuntament de Tarragona amb una assistència si fa no fa bastant semblant. No aconsegueixen mobilitzar, aquesta és la realitat. L'escepticisme que domina en vers un partit que, no ho oblidem, és al govern de la Generalitat, que és l'encarregat de dues conselleries que gaudeixen d'una polèmica permanent (Interior i Medi Ambient), no deixa que la gent es cregui tot el que diuen.

I jo, que sóc de la CUP, un partit que pot semblar a primera vista (tot i que no sigui així) que hi compartim marc ideològic, m'ho miro de reüll. Perquè, sí, no arrosseguen gent, no omplen sales, no arriben a ningú més que als convençuts o a l'èlit moderna tarragonina, però ells tenen calés. I naltros no. Tenen la capacitat de fer una campanya electoral increïblement bona i naltros no.

No vull contraposar ICV i CUP perquè trobo que són dos marcs electorals diferenciats (a les capitals on hi ha CUP, ICV no desapareix), però realment me n'adono de les ànsies de poder que hi ha dins d'Iniciativa en vers Tarragona. I és que si a la presentació de la candidata Arga Sentís diuen "a Tarragona cal que ICV tingui representació" no és per caprici! Realment és que creuen que cal que ICV tingui representació a Tarragona, per a ells és vital de cara a la Generalitat!

Desitjaria no haver de fer-ho

2010-01-28T13:57:00.000-08:00

A causa de la facilitat amb què els trastos de les noves tecnologies es fan malbé, fa poc he hagut de fer el pas per canviar-me definitivament el mòbil. 3 anys amb el mateix no perdonen, tot i que a mi ja m'agradava el que tenia.

El cas és que ahir vaig anar a comprar el que seria el seu substitut. Calia que fos alliberat, així que al lloc on havia de comprar-lo ja era prou limitat. La botiga triada, una de la Rambla Nova al costat de la llibreria Adserà que té al rètol la marca de Movistar (els de Tarragona és possible que la situïn). Vaig entrar-hi i després d'una cua previsible em van preguntar què volia.

- vinc a comprar un mòbil alliberat.
- ¿qué?
- un mòbil alliberat.
- (el meu xicot) un móvil libre.
- sí, ya, ya le había entendido. ¿Alguno en concreto?
- el més barat.

Me n'ensenya un de 39 euros que amb prou feines tenia les xifres per clicar-hi, i després un de 49 prou decent i normalet. Finalment em quedo aquest. Quan ja m'havia decidit, amb l'empanada mental que provoca acabar d'aixecar-se, li pregunto:

- perdona, té el menú en català?
- ¿en catalán? ahora lo pregunto.

La seva companya fa cara plana i no en treiem l'entrellat. Li dic que és igual que ja ho miraré a casa. Marxo i al cap d'unes hores arribo a casa i ho miro. No, no el tenia. Abans en llengües tan properes com el rus o el polonès que en català. Decideixo tornar l'endemà i canviar-lo per algun que el tingui. Si cal, pagant alguns euros més.

L'endemà, torno a la botiga i després d'una altra cua previsible em dirigeixo a la dependenta de la cara plana educadament:

- ahir vaig vindre a comprar un mòbil i vinc a canviar-lo.
- no se acceptan devoluciones.
- això on ho posa?
- política de empresa, no se pueden devolver móviles usados.
- però jo no veig cap cartell que ho posi. A més, només ha passat un dia.

Després d'uns instants d'incertesa, em fa la pregunta:

- ¿por qué quieres cambiarlo?
- perquè no té el menú en català.
- ya sabías que podía no tenerlo.
- no, no em vau dir ni que sí ni que no. Vaig comprar-lo i vaig provar-lo a casa. No ha passat ni un dia.

[...]

- ¿y lo quieres de precio igual o superior?
- m'és igual mentre tingui el menú en català, però el més barat millor.

Truca a l'empresa central per demanar informació sobre quins mòbils tenen amb el menú en català...

- tienes el Nokia XX (no en recordo el número), cuesta 120 euros.
- i no en tens de més barats?
- en catalán no.

M'ho penso, però no estic disposat a pagar 120 euros (el doble que l'anterior) per un mòbil.

- i els diners no me'ls pots tornar, no?
- no.
- doncs em quedo aquest (el que ja tenia).

Total, he sortit de la botiga emprenyat. Per què? No entenc el castellà o l'anglès? Sí. Però mentre els castellans i els anglesos (i els polonesos, no ens n'oblidem!) poden anar a comprar un mòbil sense preocupar-se sobre temes lingüístics, als altres se'ns ha d'encendre el llum a última hora perquè no havíem previst que potser el català no seria a la interfície. Efectivament, els darrers mòbils (des de fa uns quants anys, ja) que havia tingut posseïen l'opció de català. Però aquest no. A elteumobil.cat pots veure quins hi són, de totes les marques i de totes les operadores. Però en aquesta botiga tenien ganes de fotre, així que si algú em pregunta a quina botiga anar a comprar mòbils, li recomanaré que a aquesta no. No ja per no tindre un estoc ampli d'aparells, sinó per l'atenció pèssima i per la poca sensibilitat cap a un tema que és la llengua. Sí, són treballadores, però també persones. I amb persones així no cal tractar-hi, per molt que el seu treball sigui precari o no ho sigui, se me'n refot.

Per tot plegat algú em podria titllar de freak o fins i tot de nazi-feixista (sí, els insults són lliures i ignorants), però res més lluny de la realitat. Desitjaria viure en un món en què la meva llengua no hagués de ser defensada per ningú en concret. També desitjaria viure en un món en què reivindicar aquestes coses no fos vist com "estrany" o "de flipat", però això ja seria massa demanar.

'El Nota', un valor en alça al rap nacional

2010-01-27T13:49:00.000-08:00

'El Nota' és un grup de rap que va sorgir al mateix temps que d'altres grups de rap en català. Prèviament cantaven en castellà, però en veure l'èxit d'At Versaris o d'altres experiments, alguns com El Nota s'hi van sumar tot i provindre d'una ciutat (Cornellà de Llobregat) amb un ús del català si més no poc notable. Us deixo, primer de tot, el darrer (i primer) videoclip que han produït fa poc per a la seva cançó més emblemàtica segurament del disc "Anem a fer-ho fàcil", KNY.

Si voleu saber més d'aquest grup, podeu baixar-vos els discos aquí:

Però, recordeu, la cultura és lliure i ells han de viure, així que si teniu una economia que us permeti comprar un simple disc de música, feu-ho. La música en català, sobretot, requereix el nostre ajut.

Les evidències del cinema i del bilingüisme

2010-01-26T11:31:00.000-08:00

Sovint em canso de discutir certes coses que trobo evidents. Trobo evident, per exemple, que els espanyols són uns genocides i uns imperialistes, que el català és l'única llengua del país i que aquest sistema econòmic i social s'esfondra.

Així, quan surten articles d'opinió relacionats amb la suposada llibertat dels xiquets a l'hora d'escolaritzar-se en la llengua que els seus pares vulguin (ei, quina llibertat?), o en la discriminació claríssima que pateix el castellà a casa nostra (tan de bo fos així, més que n'hauria de patir), ja ni goso respondre. Potser fa uns quants anys hi hauria picat, però realment quan discuteixes sobre un tema sols donar-li encara més importància. És cert que hem de defensar els nostres drets, per això aquesta postura només la prenc quan veig que aquests estan amenaçats. Quan són quatre freaks, els ignoro, que el temps, diuen, és or, i estem en crisi.

També considero evident que el cinema a Catalunya i als Països Catalans ha de ser en català. Ja sigui doblat o subtitulat, però en català. I és que parteixo de la base que la llengua dels catalans és el català, tal com indica aquest gentilici. Que hi hagi 300 llengües als nostres carrers no vol dir que tot s'hagi de posar en totes aquestes llengües. És més, si ho féssim, podríem arribar a crear 300 societats diferents, la qual cosa em sembla molt progre, però poc eficient no només econòmicament sinó pel que fa a la convivència d'aquesta mateixa societat.

El català, la llengua comuna. El castellà, tan estranger com el francès o l'italià. Sí, són llengües germanes en tant que provenim de la mateixa arrel i, fins i tot, hi convivim. Però res més. I sí, és imposició, diguem-ho clar. És imposició d'una societat que, en cas de creure-s'ho, tindria autoestima i deixaria els prejudicis cap al que és propi per als altres.

El ciutadà apoltronat davant del polític apoltronat

2010-01-23T09:08:00.000-08:00

Fa uns quants mesos que no escric en aquest blog, però m'ha fet gràcia continuar ja que amb més de 100 entrades seria una pena que de cop deixés d'existir. A més, he de confessar que dins d'aquesta lògica del blog com a manera d'auto-satisfer-te (sexualment, potser), he vist que tinc set seguidors (el darrer cop n'eren tres). No sé què us haurà cridat l'atenció d'aquesta llibreta, com dirien els de l'IEC (blog no pas bloc), però prometo retornar-vos la confiança que hi heu dipositat.

Aquesta primera entrada del 2010 vull dedicar-la al ciutadà apoltronat. Arran de la meva "frenètica" activitat (per dir-ne alguna cosa) en els darrers anys en política he pogut observar unes certes contradiccions. Jo, com a llibertari, renuncio a què un superestrat em resolgui els problemes, és a dir, tinc una autonomia suficient perquè ningú (desconegut, s'entén, al cap i a la fi els éssers humans som éssers socials) m'hagi de treure les castanyes del foc. Alhora, al meu voltant veig com diversos aspectes de l'actualitat desperten l'ànsia crítica del poble que, amb tot el dret del món, afirma que "els polítics són uns apoltronats, no foten res més que fotre't". Un exemple clar seria la política cultural de l'Ajuntament de Tarragona. Certament, a Tarragona hi ha una gran producció cultural per part d'associacions i de particulars, però... no compta amb espais, diuen. Paral·lelament sorgeixen ateneus, casals, etc. que pretenen ocupar aquest buit. Però la gent no s'hi mou. Demana cultura, oci, però no participa per organitzar-ho o per crear-ho. Confia, ingenuament, en què el paio a qui va votar fa uns quants anys, en aquest sistema tan democràtic que només et deixa "decidir" un cop cada quatre anys, li doni tot fet i mastegat.

Sí, cobren una morterada. Treballar en un lloc de responsabilitat a l'Ajuntament et suposa no baixar el teu sou dels 30-40.000 € anuals, quan molts no arribem als 10.000€, i això sense comptar tots els que t'ajuden (assessors, secretaris, sub-secretaris, vice-secretaris, etc.) i d'altres càrrecs que puguis ocupar paral·lelament. Però un dia té 24 hores i, amb el sou que tenen (i que naltros permetem que tinguin), en romanen 10 tocant-se els collons i 10 més anant a fer un cafè al bar o a xerrar. N'hi haurà que s'ho treballaran, però generalment no és així, és a dir, poc pot fer un únic treballador quan l'estructura creada no rendeix.

Confien en ells, deiem. Ingenuament. És una valoració personal. Només han anat a una manifestació d'aquelles del Sindicato de Estudiantes en què si no hi anaves feies classe (allò de la vaga, però frivolitzada). La seva activitat setmanal en el temps lliure és anar de compres, al cinema o a prendre una cerveseta amb els amics. Ignora que cada setmana, a la seva mateixa ciutat, centenars de joves i no tan joves s'estiguin movent de manera altruista per canviar les coses i perquè no pugui dir "Tarragona és una merda, no es pot fer res".

Davant el polític apoltronat, el ciutadà apoltronat que deixa que el polític sigui apoltronat. No és un problema de la classe política que les coses no funcionin adequadament. És un problema de la societat en general, que deixa que les responsabilitats recaiguin en uns pocs i que li donguin tot mastegat.

L'any passat, en una recollida de signatures de la Plataforma pel Dret a Decidir (per Sant Jordi), vaig aturar-me a la paradeta del Partit Socialista Obrer Espanyol-delegació Catalunya-subdelegació Tarragona. Em vaig dirigir a un vell conegut de classe membre de les Joventuts Socialistes i li vaig dir: "no penseu anar a signar pel dret a decidir? no sou demòcrates?". Em van etzibar que "cada quatre anys ja decideixes quin futur vols, els que voleu la independència voteu ERC i ERC no té majoria". Jo, esmaperdut, vaig creure que era broma, però ho deia de debò.

Deixem de votar les cabres

2009-11-01T01:11:00.000-07:00

Fa poc, amb tot el rebombori de la corrupció dels càrrecs electes i els seus amics a l'ajuntament de Gramenet del Besòs, vaig veure unes imatges d'una dona enmig d'una protesta contra aquests fets amb una bossa del PSC i amb ànims de fer propaganda de la seva opció política malgrat tot el que havia passat. La dona cridava a tort i a dret: "siempre PSC! yo voto socialistas". No sé d'on l'havien tret, si d'un circ o del mateix consistori, però el cas és que aquestes imatges van generar un cert debat en un fòrum d'internet, en què s'assegurava que els votants del PSC (extensible als votants dels partits majoritaris) votarien qui fos mentre es presentés per aquell partit, fins i tot si fos una cabra. I no anaven tan mal desencaminats aquells comentaris. En aquest model d'intent de democràcia representativa, votem gent que no sabem qui són, com pensen ni si són vàlides per ocupar un càrrec de responsabilitat.

Davant d'això, personalment crec que hauríem d'apostar per opcions polítiques que creguin realment en la democràcia participativa i que el seu organigrama així ens ho confirmi. No pot ser que un candidat d'un partit sorgeixi de la direcció, sense comptar amb la militància, ni tampoc pot ser que diguis que tens aquestes idees de participació ciutadana i, mentrestant, durant tota la legislatura això no es vegi representat en el teu comportament. No té cap mena de lògica democràtica el sistema electoral d'avui dia.

Per això, personalment, us demano: deixem de votar les cabres. Votem partits que apostin per la participació ciutadana en la presa de decisions. Ja sigui un partit parlamentari que defensa en aquesta institució els interessos de la gent a qui representa (no només militància) i no els del partit, o un partit municipalista que cregui en la unió de confluències entre les diverses entitats cíviques per dur-les al consistori després de dècades sense sentir-hi cap veu que no fos la del partit. Deixem de ser bens que es comporten com un més del ramat i que segueixen el "cap" que ens fa desviar-nos pel camí que ell creu més convenient. Participem!

"Deixem de votar les cabres, votem les persones!"

Català de nom

2009-10-10T04:05:00.000-07:00

El dia 7 de novembre és la diada de la Catalunya del Nord, la que és sota domini de l'Estat Francès. Com a la resta de nacions dins l'Hexàgon, la llengua pròpia hi és testimonial. El mateix passa a Occitània, al País Basc del Nord, a Bretanya, a Còrsega, a Arpitània i a Nord-Pas de Calais, en què les diverses llengües com l'occità, el basc, el bretó, el gal·ló, el cors, el francoprovençal o el flamenc també són discriminades de l'àmbit públic i reservades per al privat. Tanmateix, els nordcatalans conserven la seva identitat. Se senten catalans, tan catalans com qualsevol català de Manresa, per dir una població de la Catalunya del Sud. Ara bé, el coneixement de la llengua, com ja he dit, és nul. Un 3-4% a molt estirar. I al Camp de Tarragona ens queixàvem que només un 30% el fa servir quotidianament segons un estudi recent! Doncs res, tu, allà molta catalanitat, però gens de català. Els sudcatalans, que en formar part d'un Estat (l'espanyol) que ha fet servir estratègies més aviat barroeres i poc útils per esborrar el dialecto del hermoso castellano hem pogut conservar l'idioma de manera més o menys decent. Tot per què? Per l'ensenyament. Analitzem els diversos territoris segons tipus d'ensenyament i segons resultats de coneixement del català:

- Comunitat Autònoma de Catalunya: Immersió i coneixement del 55%
- País Valencià: Doble línia i coneixement del 20%
- Illes Balears i Pitiüses: Indefinit, però semblant a la immersió, coneixement del 50%
- Andorra: lliure, coneixement del 35%
- pobles de la Franja: castellà, coneixement del 90%
- l'Alguer: italià, coneixement del 10%
- Catalunya del Nord: francès, coneixement del 5%

Lògicament hi intervénen molts altres factors, però generalment és l'ensenyament i també la mediaticitat de l'idioma (si és present o no als mitjans de comunicació i al món de l'oci i de la cultura) la que fa que hom consideri útil o no aprendre i fer servir aquella llengua. Els nordcatalans s'han posat les piles amb la seva, no perquè per al seu entorn el necessitin, sinó per uns senyors del sud que vénen i que no saben francès, només català, espanyol i de vegades anglès. A més, tenint en compte el factor que el sud de l'Estat jacobí està força deprimit econòmicament, és una medicina ideal per retornar la llengua catalana al seu origen. Molts nordcatalans l'aprenen perquè volen treballar a Barcelona, igual que aprenen l'espanyol. Fins i tot als museus hi ha les explicacions per als turistes catalans de més avall dels Pirineus!

Ara bé, malgrat els avenços evidents, condicionats sempre per 50 anys de voluntat de destrucció, no es pot dir pas que el català sigui valoritzat adequadament. És a dir, com passava a les províncies espanyoles al segle XIX o també a les valencianes fins fa poc, el català era considerat fins als anys 80 una llengua "de pobres", no tenia prestigi. En pic els catalans del sud van obtindre un reconeixement mitjà i mínimament acceptable del que parlaven alhora que els nordcatalans ja feia temps que l'havien perduda, a Catalunya del Nord va començar a haver-hi cert prestigi. Avui dia, qui sap català és una persona culta, interessada per les tradicions i les arrels, és a dir, com dèiem, un 5% a molt estirar de la societat. Ara que hi ha prestigi, no hi ha llengua, i els avenços són lents. Sí, hi ha l'escola bressola, però amb tants pocs centres i sense possibilitat de practicar el català la carrer, és pràcticament inútil.

Malgrat tot, passeges pels carrers de Perpinyà, Argelers, Canet de Rosselló, Vilafranca de Conflent, Prada, Salses... i ells són catalans. Estan orgullosos de ser d'on són i dels lligams que els uneixen amb Barcelona (la majoria desconeixen que hi hagi "alguna cosa més avall"). La seva, però, és una Catalunya francesa, en francès i folclòrica per atraure turistes. Ser català, per a ells, és una manera de ser francès, com ho és per a un murcià una manera de ser castellà/espanyol. La llengua és per als qui volen culturitzar-se, com qui aprèn el llatí.

Tot plegat em recorda a la societat catalana actual. N'estic fart de sentir un cop rere l'altre que "jo sóc catalana, però no parlo català perquè... sóc massa gran per aprendre'l/no el necessito/m'agrada més el castellà/ em fa vergonya parlar-lo". Òbviament tothom té el dret de parlar la llengua que vulgui, com si jo ara vull fer el missatge en swahili:

ei swaihili'm anakiongelea sababu mimi bilingüista.

Ara bé, altre cop estem en allò que portem anys discutint: què vol dir ser català? Doncs ser català vol dir, per a mi, parlar català i haver nascut/viscut a Catalunya/Països Catalans, ras i curt. Ni treballar, ni fer gran, ni òsties. Ser català, com el seu nom indica, és ser habitant de Catalunya, i els habitants de Catalunya parlen català. També altres llengües, és cert, però també el català. Per tant, ser català exclou els qui no saben català, almenys segons la meva visió.

9 d'octubre, dia dels valencians, dia dels catalans

2009-10-08T15:09:00.000-07:00

(l'única bandera del País Valencià, la quadribarrada nua o amb l'escut)

771 anys després de l'arribada de Jaume I a la ciutat de València i a poc temps d'acabar de conquerir el que avui dia coneixem com a País Valencià (i algunes terres més) als moros (nadiu de l'Àfrica septentrional). Arran d'aquesta conquesta, catalans i aragonesos colonitzaren les terres que posteriorment es denominarien Regne de València evitant així que fos una extensió del Regne d'Aragó desequilibrant així el poder establert a la Corona.

El País Valencià té dues diades, una, avui, dia 9 d'octubre, commemorant l'arribada dels catalans aquell segle XIII. L'altra, el 25 d'abril, commemorant la derrota de la Batalla d'Almansa. Totes dues són importants, i cap d'elles fa referència a cap esdeveniment transcorregut "per honorar les glòries a Espanya".

Com deia Joan Fuster, "ser valencians és la nostra manera de ser catalans", el qual no vol dir que siguin genuïnament valencians i a la seva llengua n'hi puguin dir (és més, n'han de dir) valencià. És un error no reconèixer la peculiaritat del Regne de València com a ens polític i social, independent de Castella, d'Aragó i del Principat de Catalunya. Però també ho és no considerar els llaços culturals i històrics que uneixen aquestes dues terres, Catalunya i el País Valencià, tot i les complexitats provingudes dels marcs sociolingüístics.

Per tant, i com a bon català, avui també és la meva diada, com la propera del 7 de novembre (Catalunya Nord) o la del 31 de desembre (Mallorca). Perquè més que conquestes i guerres per territoris el que hem de commemorar és la quantitat d'anys que fa que hom pot passejar des de Fraga a Maó i des de Salses a Guardamar sense sentir-se estranger més que d'un poble diferent, no d'una comunitat totalment estranya. I encara que els marcs autonòmics espanyols ens hagin dividit, els principatins no oblidem la lluita del País Valencià, igual que els valencians no obliden la lluita del Principat.

I per una terra que ens uneix, la terra del riu Sénia, Visca València i el seu país xec!

Doble festa, doble lluita

2009-09-11T00:10:00.001-07:00

Avui, Onze de setembre de 2009, és un dia especial per a mi. Sí, com amb tothom, però crec que per a mi més. M'explico: avui faig vint-i-un anys. Vaig néixer el dia Onze a la una de la matinada (com podeu veure, havia de fer-ho el deu, però em vaig esperar...). Any rere any, des de petit, he pensat que el dia Onze tota Catalunya celebrava el meu aniversari sortint als carrers, onejant senyeres i estelades i cridant visques. Fins i tot a fora, a l'estranger, pensaven en mi. Primer, Salvador Allende, mort l'Onze de setembre de 1973 defensant el Palau de la Moneda a Xile. I més tard, uns senyors amb un mocador al cap estavellaven dos avions a dos grans torres dels Estats Units. Cadascú que ho celebri com vulgui, no? Són coses culturals, no els diré pas que no ho facin.

Tanmateix, a banda del meu aniversari, sembla ser que és la diada de Catalunya. Mai no he entès per què la diada de tota Catalunya, ja que commemora fets que van passar a Barcelona i hem acabat oblidant quan van passar aquests mateixos fets als nostres pobles, però vaja, pel cas que ens ocupa, avui surten tots els polítics a dir el que diuen que són. I jo que me'n foto. És un teatre impressionant, el nostre teatre. O el teatre de Barcelona, perquè si mires Televisió de Catalunya només es commemora la diada a la capital. És més, de manifestacions independentistes només n'hi ha a la capital. Jo, com a treballador d'un mitjà digital, d'aquí a mitja horeta estaré enfilant cap al monument de Rafael Casanovas i fer diverses fotografies dels actes d'uns i altres i després penjar-ho a internet. Sí xecs, avui treballo, i a sobre corint les desgràcies dels polítics. Però en aquesta vida de tot se n'aprèn, així que tampoc se'm cauran els anells per anar-hi. Tampoc no puc dir que d'això se'n pugui dir "treballar", ja que els meus records de la meva feina a diverses empreses de restauració sí que m'evoquen a aquesta paraula amb unes connotacions tan negatives i tan positives (només ara) alhora.

Més tard, cap a la tarda-vespre, Reus serà la meva destinació. No sé si a treballar o a reivindicar, el cas és que hi seré. Per la Independència i... l'anarquisme (sí, quan ells diuen "i socialisme", jo dic "i anarquisme"). Qüestions de diferències ideològiques, però no gaires, em porto bé.

En fi, com deia no sé qui, "festa sí, lluita també". Avui és un dia en què jo almenys ho compleixo, tot i que festa, en aquest cas, no signifiqui passar quatre hores a Pacha La Pineda. Simplement, "commemoraré" els meus vint-i-un anys i "celebraré" el dia en què un advocat va morir al llit.

Un record especial per a tots aquells qui lluiten dia rere dia i ho fan conscientment, seguint el que pensen i que ho facin amb coherència i humilitat.

I un homenatge especial a Pere Joan Barceló (Carrasclet, no bandoler), el veritable heroi de la Catalunya de 1714... i de 1715 i de més enllà. Llàstima que no pugui anar a Capçanes (12h.), però... l'any que ve ho tornaré a provar!

La importància de la BONA difusió

2009-09-10T01:36:00.001-07:00

Sóc un de tants que quan senten "Jona Absolució", "Gerard Absolució", "Franki Llibertat", "Núria Llibertat", etc. es pregunta... qui són aquests? Malgrat que visquem en una societat de la informació que ens aporta gran part del que volem saber, hi ha vegades que no aconseguim accedir a certs canals d'informació que ens expliquin empíricament per què se'l defensa, què va passar, com va passar, etc. Tan sols veiem pintades sota els ponts, als nostres carrers, i alguna pancarta reclamant-ho, però al cap i a la fi són paraules buides. La majoria dels casos, per no dir tots, arribem a la conclusió que el que demanaven els col·lectius de suport a aquests joves era realment defensable, però això només passa mesos després, quan de sobte per casualitat ho treuen per algun mitjà o un company t'envia un correu cadena d'aquests. Fa temps que se sent "Gerard Absolució" i avui és el primer dia que puc dir que en sé alguna cosa. I per què? Doncs perquè gràcies al blog Prendre la Paraula he descobert un vídeo on s'explica. Segurament, com tot en aquesta vida, cal matisar certs aspectes, però les imatges no solen mentir-nos, així que ja per començar permeteu-me que m'hi posicioni a favor d'aquest jove.

D'aquest document podem extreure'n que tant important és la lluita diària com la difusió que se'n fa. Si un policia ens deté de manera improcedent i no som capaços de fer res més que unes senzilles octavetes i alguna pancarta, no haurem dut a terme una bona difusió. Si fem un vídeo com aquest, ben presentat, farà molt més.

Una Santa Tecla entretinguda

2009-09-06T01:35:00.000-07:00

D'aquí a poc són les festes de Santa Tecla i, a banda dels típics castells, la típica baixada de l'àliga, els típics pilars, la típica espineta amb caragolins, etc. el que crida més a la gent és la música, els concerts que s'hi faran. I, com a grups destacables, jo hi trobo aquests:

El Belda i el Conjunt dels Badabadoc [web] 20 de setembre BARRAQUES!!!

Gossos [myspace] 18 de setembre

Teràpia de Shock (altrament anomenats els Simple Plan catalans xD) [myspace] 18 de setembre

La Pegatina [myspace] 16 de setembre

Les absentes [myspace] 18 de setembre BARRAQUES!!!

Skalivada [myspace] 19 de setembre BARRAQUES!!!

El Son de la Chama [myspace] 17 de setembre BARRAQUES!!!

Josep Romeu [myspace] 17 de setembre BARRAQUES!!!

Els Pets [myspace] 16 de setembre

I els millors... MANEL [myspace] 19 de setembre

Les maricones

2009-09-05T04:10:00.001-07:00

Perdoneu que escrigui una entrada com aquesta en dates tan especials com les actuals, amb tantes diades reivindicatives pel mig. També perdoneu pel to agressiu i fins i tot ofensiu que pugui dur aquest escrit. Però aquest és un tema que molts duem ben endins i que ens cou cada cop que en sentim parlar.

Vull parlar-vos de les maricones. Sí, i faig servir aquest terme perquè em sembla el més apropiat per definir al típic home homosexual jove (16-35 anys) i afeminat que fa gala de la seva estupidesa i del mal que fa a una opció sexual (sí, jo en dic opció sexual, la meva teoria és que tots som bisexuals i ens n'anem al llit amb qui volem, no amb qui ens obliguen). Òbviament que cadascú s'ha de sentir lliure de com va o deixa d'anar, què fa o deixa de fer, etc. El problema arriba quan un aspecte concret de la teva vida, com ho és la sexualitat (que requereix un mínim d'intimitat), esdevé la teva forma de vida, l'eix principal pel que et mous. Festes boges i no tan boges amb els teus amics maricons (la majoria, ex-rotllos) cada cap de setmana: la nit del dijous, la nit del divendres, la nit del dissabte... i la nit del diumenge. Està bé sortir de festa i conèixer gent, desinhibir-se després d'una setmana plena de maldecaps... però què passa quan et converteixes en un model? Un model per a la societat: allò que se suposa que som tots els que tenim aquest tret que et diferencia (en aquest cas, l'homosexualitat). Al cap i a la fi, tots aquests jovenets que van amb la perruca pujada, el collaret de boles, la samarreta de tirants i els pantalons abaixats... tots són iguals! Per tant, una cosa és la llibertat de voler ser com vulguis ser, i l'altra cedir a uns models de comportament dictats "pel que se suposa que ha de ser un gai". Naltros mateixos (o ells, vaja) ens tanquem, ens classifiquem en aquesta visió que tenen els no-homosexuals dels sí-homosexuals.

Tot aquest rotllo que us estic fotent no és per cap altra raó que per la ploriferació de maricones als canals de televisió. I, dieu-me el que vulgueu, però en tots els canals en què hi surt gent d'aquest tipus... són espanyols. Gent que fa broma públicament sobre a qui es tira, a qui es deixa de tirar, etc. Segurament existeixen boges catalanes, no ho nego, però a causa de l'espanyolització de l'ambient gai l'evidència és clara. Però, més enllà d'aquest petit detall, veig com cada cop n'hi ha més.

Avui fent zàping veia a Telecinco el Miquel (l'antic reporter covard):

... que es veu que ara treballa pel Sálvame fent publicitat i coses aixins. L'accent català el segueix tenint, però ara el complementa amb l'accent marieta. Desconec si li agrada la carn, el peix o l'ou ferrat, però el cas és que, ja sigui per màrqueting (recomanació de la direcció) o per què realment se sent a gust actuant d'aquesta manera, ajuda a què l'estereotip augmenti. La societat de la informació també provoca aquestes coses: hi ha més espai perquè imbècils treballin fent l'imbècil. Precisament Telecinco deu ser la cadena preferida de les boges, perquè al cap i a la fi és on n'hi ha més, ara i des de fa molts anys, des del Boris Izaguirre fins al Jorge-Javier Vázquez. I no tan sols treballen en programes del cor o sensacionalistes, sinó que també són el ganxo dels concursos i de les sèries.

Personalment considero que en algun moment algú es va perdre en el camí de la normalització de la sexualitat a la nostra societat. Algú va creure, innocentment, que com més cridés més l'acceptarien. Un altre exemple seria el de posar la bandereta dels collons als ajuntaments el dia de l'orgull gai. Valls ho ha rebutjat (i jo que me n'orgulleixo, tot i no coincidir amb els companys de la CUP de Valls...), i cada cop més partits i més ajuntaments, per fer-se els més progres i els més políticament correctes, s'hi adhereixen i fan el paperina en aquest tema.

No, hi ha una altra manera de viure la sexualitat. Una manera normal. Reivindicant els drets, això sí, però sense voler ser més que ningú (ni menys que ningú). Ningú prohibeix sortir de festa, ningú prohibeix vestir-se de determinada manera. Però es recomana pensar realment què fem amb les nostres vides i si el que fem afecta a la dels altres. Sincerament, m'avergonyeix aquesta situació, tot i que entenc que no sigui l'opinió de molta altra gent.

Quan ja només ens queda la por

2009-09-04T00:03:00.000-07:00

A causa d'algunes mogudes en què m'he vist immers recentment, podríem dir que sóc al límit d'allò que en diuen "element subversiu" o "individu sospitós d'infringir la llei". No conec l'argot policial a fons, així que segurament els termes no seran exactes, però més o menys dedueixo per on van els trets quan assisteixo a una manifestació i me n'assabento que m'estan fent fotos amb una càmera digital d'aquestes senzilletes des de la part inferior del seu melic per amagar-la i que no la veiem. És més, recordo la manifestació antifeixista del dotze d'octubre passat en què hi havia un desplegament policial que sobrepassava el dels antidisturbis, anava més enllà. Hi havia secretes i ens van fer fotos (a mi personalment, i a gent del meu voltant), i fins i tot ens van aturar per veure les fotografies que havíem fet naltros. Jo em pregunto on deuen quedar aquests arxius audiovisuals. Diuen que els esborren, però quina prova en tenim, d'això?

Tot plegat ho sabem molt bé, per què és. Perquè arribi la por. La por de ser en un arxiu policial i, arran d'això, no fer cap "estupidesa" i ni tan sols sortir al carrer a manifestar-se per qualsevol motiu que toqui, pel que pugui passar. Però quan ja només ens queda la por... és legítim deixar-ho tot? Arribats aquí, cap ésser humà, ni el més poruc, seria capaç de renunciar als seus somnis, a les seves aficions, als seus ideals, perquè senzillament ja no seríem éssers humans (coneixeu algun animal que ensopegui dos cops amb la mateixa pedra? això és perquè només li queda la por i és fàcil de superar).

El tram difícil és decidir-se. La resta ve sola. La sort decideix.

La Vuelta, a Tarragona, amb estelades!

2009-08-26T05:38:00.000-07:00

Res més a dir, tots al Carrer Unió a la una del migdia.

Geografòmans

2009-08-15T14:03:00.000-07:00

Què dieu? Que no sabeu que són els geografòmans? Sí, home, sí, els que tenen una passió desenfrenada per la geografia! Que dieu que no en coneixeu cap? Si és molt senzill, va, segur que els coneixeu i no us n'heu adonat que ho són.

Casos de geografòmans:

Persona 1: L'altre dia vaig sentir que a Alemanya tenen beques per als estudiants més bones que aquí, però tot i així en acabar el batxillerat treballen per pagar-se els estudis i fan anys sabàtics i tot.

Persona 2: És que aquí a Espanya... vaja, seguim un altre estil de vida, no es porta tant això dels anys sabàtics, i de beques...

-------------------

Persona 1: Perdoni, que em pot ensenyar trucar amb aquest mòbil? És que no sé com van aquestes coses...

Persona 2: Ah, no ho sé...

Persona 1: Ah, que és estranger?

Persona 2: No, no, jo sóc d'aquí.

Persona 1: Ah, llavors és espanyol...

Quan una persona associa "aquí" amb l'estat que l'engloba vol dir que coneix molta geografia, que sap que aquest territori es troba subordinat a un altre ens superior que és "com a més important". I si ho dius la gent t'entén més fàcilment i fins i tot quedes com una persona molt sàvia, perquè saps que això que passa a la teva població passa a molts altres llocs d'aquest gran ens que ens fa sentir part del món.

El que no s'entén dels geografòmans és que, amb tanta saviesa que acumulen al seu cervell, no arribin a pensar: però... segur que tot això passa a tot aquest ens? És més, per què no pensen si això passa a altres ensos i no tan sols aquí? Per què redueixen l'abast geogràfic a l'estatal? És que... potser han arribat a la paranoia d'identificar-se amb un ens institucional i no amb un veritablement geogràfic?

Ai, els geografòmans... quantes incògnites sense resoldre. Són uns éssers tan complexos que de vegades em fa pensar en el sentit de la vida. Per què existim? Quin significat té "aquí"? Té alguna cosa a veure que aquest "aquí" pugui modificar-se com hom vulgui i que algú consideri que altri no és d'"aquí" i aquest altri sí que s'ho consideri?

Misteris per resoldre en el món de la geografia i de la sociologia... A partir d'ara, si algú us diu "aquí a Espanya" o "ets espanyol" sabreu que esteu davant d'un ésser superior anomenat geografòman. Esteu tranquils, no se us menjaran. Només us etiquetaran com ells vulguin.

Cinturó Negre

2009-08-15T02:10:00.000-07:00

Fa poc Glénat ha començat a editar la sèrie de Cinturó negre (originalment Yawara!) en còmic i jo, innocent de mi, m'he comprat el primer volum. La sorpresa és que en són 29 (29!!!) i a més els amos d'aquesta empresa han tingut la idea genial de fer-la bimensual. És a dir, que ens hi podem estar més de 4 anys esperant fins a veure el mític final que la sèrie d'animació de la televisió ens va tallar.

Però, per fer-vos boca, he trobat un RIP i podreu veure-la mentre us espereu uns quatre anys.

Tots els enllaços dels episodis (no de la música) es poden veure en xarxa mitjançant megavideo (prémer a "view on megavideo").

Que ho gaudiu!

Nous espais a Internet per a visitar

2009-07-28T01:18:00.000-07:00

L'altre dia me'n vaig adonar de l'existència de Tarragona21.cat. Mateix disseny que delCamp.cat, però amb la ciutat de Tarragona com a marc principal de notícies (competència directa, doncs, de TotTarragona.cat). Tot plegat em fa pensar que el món comunicacional al Camp de Tarragona és en plena explosió, sobretot en referència al terreny digital. Enhorabona per la iniciativa i esperem que tot plegat tiri endavant!

Més enllà dels portals de notícies, però, l'Internet 2.0 se sosté pels blogs. No per blogs com aquest (amb una aportació nul·la al desenvolupament del territori, ni a la conscienciació), sinó per d'altres que van apareixent com Tarragona2016, que amb una sàtira força adient porten 2 anys meravellant-nos amb la mà de coses curioses que s'hi poden trobar a Tarragona. En aquest sentit, molts blogs s'han adaptat al fet de la denúncia ciutadana, tant ocasionalment com exclusivament. Així, fa poc s'ha obert un nou blog sobre l'incompliment de la llei de retolació a Tarragona i voltants (AnticatalansTarragona), que segur que farà una bona feina a l'hora de deixar en evidència com una llei pot ésser saltada sense cap mena de penalització.

En fi, us deixo tots aquests enllaços perquè hi feu un cop d'ull. Bona setmana!

Voluntariat

2009-07-24T04:27:00.000-07:00

He d'acceptar que des de petit m'han cridat bastant el que són els calés. Un material que pot ser fi o dur, però que serveix per anar arreu del món i que, almenys, no et mirin amb menyspreu. Amb ells pots aconseguir tot tipus de béns materials i de serveis. Sembla increïble, eh? Però avui volia parlar-vos del voluntariat. Allò que fas quan precisament no esperes rebre aquest tipus de material que esmentava abans. Simplement, ho fas, ajudes amb les teves habilitats a què allò que sembla malmès pugui arreglar-se. El voluntariat pot fer-se amb organitzacions o individualment. Quines coses que explico, eh? Semblo algú que vol allargar el seu discurs per no haver d'arribar a certes conclusions que podrien molestar algú.

Bé, el cas és que malgrat que des de petit un dels meus adjectius més destacats pugui ser "avariciós", o també "garrepa", des de fa un temps sembla que la meva vida estigui basada en el voluntariat. Voluntariat polític, voluntariat laboral, etc. Ha arribat un punt en què no puc concebre res que faci que vagi lligat amb la remuneració econòmica (tot i que no estaria malament, això tampoc no ho nego). Em passo hores i hores dissenyant tríptics i cartells per organitzacions de caire polític, més hores a les reunions, més hores a les manifestacions, més hores a les xerrades, més hores escrivint, més hores cobrint esdeveniments... en fi, ja ho té, la paraula "voluntariat", que ve de "voler" (suposo). Ho faig perquè vull. Intento millorar la situació del meu entorn perquè vull i no n'espero recompensa econòmica si a canvi n'hi ha amb fets.

He llegit en algun mitjà algun comentari que diu que els polítics han de cobrar i si no cobren (és a dir, si ho fan voluntàriament per a la societat) fan malament la seva feina. Temps enrere també vaig llegir una notícia de l'alcalde de Vandellòs que s'havia apujat 20.000€ el seu sou a causa que havia perdut el seu lloc a la diputació (i el seu altre sou). Per tant, per la cara i en temps de crisi, va passar el seu sou de 18.000 a 38.000€ anuals. Per a l'autor del comentari que esmentava, aquesta seria una actitud força adequada per a un càrrec polític. Per a mi, no. No, perquè aquest senyor no fa política per voluntat (perquè vol), sinó per avarícia (per guanyar calés). Un sou just per a un càrrec públic és SEMPRE el sou mínim interprofessional (SMI) i, si es vol, alguna cosa més per formació (si no hi hagués recompensa per formació, ningú estudiaria, som així de mandrosos). El cas és que un càrrec públic no pot cobrar el que solen cobrar actualment. L'alcalde de Tarragona, si fa no fa, cobra uns 30.000€ anuals, el qual em sembla fantàstic perquè es veu que és dels que cobra menys (el qual no vol dir que no cobri massa), però el de Reus en cobra uns 70.000 (el doble), i el senyor president de la Generalitat ho dobla (150.000), el qual permet que pugui dur als seus fills al col·legi alemany de Barcelona i no hagi de mantindre cap mena de contacte amb la societat.

De vegades em pregunto per què no m'apuntaré a un d'aquests partits o organitzacions que ho fan tot pel que en poden treure (de diners). Total, viuré millor. Total, no me n'hauré d'adonar del que passa al meu voltant perquè viuré en un barri residencial (socialment mort), portaré els meus fills a una escola privada i treballaré en un despatx a on m'hi portarà un cotxe privat que podré tunejar com em sembli.

Sembla increïble, eh? Doncs sí, tot i així, prefereixo el voluntariat. Malgrat la feina de periodista sigui poc remunerada (als inicis gens), malgrat no obtingui un càrrec públic perquè tinc a mon tiet de líder del partit, malgrat gasti hores inútilment en una campanya que arribarà com a molt a 50 persones... malgrat tot plegat, prefereixo el voluntariat.
I per què? Doncs perquè crec en una democràcia real, participativa. No entenc que en diguin democràcia d'un sistema que et permet anar a votar un cop cada 4 anys els teus representants (que, a sobre, no pots triar, ja t'ho donen fet i si no t'agrada et fots) i que posteriorment te'n puguis oblidar. Amb quina base treuràs l'opinió que farà que a les eleccions següents votis a un o a l'altre si no els coneixes de res ni saps què han fet tots aquests 4 anys? Ah, que t'hauràs informat! D'acord, tenint en compte que poca gent és la que s'informa, que la majoria de la gent que s'informa s'informa malament, i que tothom (jo inclòs) deixa les decisions quotidianes en mans dels polítics i si es fa bé ja ho veurem... a veure, és que no és un sistema just en què uns decideixen i els altres obeeixen. Tu no decideixes directament res quan vas a votar (excepte en un referèndum vinculant, que n'hi ha pocs, per no dir CAP), simplement dius quina línia ideològica vols que governi. Per tant, el que m'interessa a mi és la democràcia participativa (assembleària, si voleu dir-ne així), en què els partits no siguin res més que estris per fer arribar des de la societat aquells problemes que hi ha per resoldre. No una entitat tancada en què tothom xucla el que pot i més.

El voluntariat, sens dubte, elimina els càrrecs públics innecessaris, afavoreix la participació de la gent sense necessitat d'afiliació, i treu temps a tothom qui anteriorment vivia de la política per dedicar-s'hi perquè ha de viure i ha de treballar en altres coses. Però, al cap i a la fi, amb tanta gent implicada (en una democràcia participativa), el temps realment dedicat és molt més perquè hi ha més gent. A partir d'aquí, els sous exclusius, els alliberats, es fan innecessaris o molt menys necessaris.

Els cinemes són els éssers més prometedors i alhora els més efímers de la Terra

2009-07-22T02:25:00.000-07:00

No sé com serà a les grans ciutats del Món i del País, però a Tarragona no aguantem mai un cinema comercial més de 10 o 15 anys. Potser és una exageració, però jo he viscut 4 cinemes: Cinemes Catalunya, Cinemes Òscar, Lauren i Òscars les Gavarres (actualment anomenat Ocine). Les generacions anteriors a la meva en van viure d'altres, com els incomptables que hi va haver a la Rambla Vella, o al vell Edifici de Lletres (Plaça Imperial Tàrraco), i tots van morir. Pel que fos, però van morir. Tots els que obrien nous oferien més comoditat a l'espectador o preus més baixos.

També hi influïa el canvi d'estil de vida dels tarragonins que, com tot el Camp de Tarragona, vivia any rere any una modernització de la seva quotidianeïtat antiga. D'aquesta manera, tots els pobles que temps enrere van posseir la gallina dels ous d'or, avui només és una paret plena de cartells vells i estripats o un edifici reformat. Pocs en són els que encara mantenen alguna sala, generalment mantinguda per algun casal o alguna institució pública o col·lectiva perquè aquella zona pugui gaudir d'una pel·lícula al mes. Només Tarragona i Reus (a banda d'aquests altres cinemes d'una sola sala com podem trobar-ne a Valls, Montblanc, etc.) han mantingut aquesta tradició de tindre "almenys" un cinema a la ciutat.

Reus en té dos, i Tarragona en té un i mig. M'explico: al meu carrer fa uns anys hi havia uns cinemes anomenats Òscar. Al seu costat s'hi van establir diversos comerços preveient l'allau d'espectadors que tindria (actualment alguns d'aquests han desaparegut). Amb l'arribada dels cinemes, el meu carrer es va convertir en un dels centres d'atracció dels tarragonins i jo no me n'escapava, ja que quan sortia de casa la mirada cap als cartells dels nous títols era inevitable. Els Òscar es van menjar els Cinemes Catalunya, i posteriorment els Lauren es van menjar els Òscar (qui podia preferir uns cinemes de carrer a uns cinemes de centre comercial, amb tot de botigues i aire acondicionat al costat?). L'últim dia van fer un passi de pel·lícules gratuït i va ser l'últim cop que vaig veure tanta gent amuntegada al meu carrer. Però temps més tard sorgien les Gavarres, un complex comercial entre Tarragona i Reus (al terme municipal de Tarragona, per això dic que és "mig" a Tarragona) que oferia una comoditat encara més bona que la dels Lauren, però inaccessible per a una gran massa de gent que no estava disposada a agafar el cotxe cada cop que havia d'anar a veure una pel·lícula.

Per què explico tot això? Bé, doncs, perquè ha arribat a les meves orelles que els Lauren tanquen (no ho saben del cert, però és molt possible perquè no hi va ni déu). No em fan cap pena, ja que no és que m'agradessin especialment. Al principi no et deixaven portar ni begudes ni menjar a les sales (cosa que va provocar processos judicials i tot), però alhora tampoc podies entrar a comprar el que vulguessis a la seva botiga fins que no faltessin 5 minuts per a l'inici de la pel·li (òbviament es muntaven unes cues impressionants). Després, les sales eren petites. I, a sobre, li tenia cert ressentiment per haver-se "menjat" els Cinemes Òscar, els meus cinemes de tota la vida. Per acabar-ho d'adobar, la Plataforma per la Llengua-Tarragonès fa un temps que s'està posant amb el tema del cinema en català, i casualment els Lauren no han emès una sola pel·lícula en català en dos anys (els que duu la Plataforma fent estudis). Doncs què voleu que us digui... no em sap pas greu.

Llavors... què ens queda als tarragonins? Agafar el cotxe. Hem aconseguit, amb aquest nou estil de vida, fer fora els cinemes de la ciutat (cada cop més lluny) i haver de gastar combustible per arribar als cinemes. O bé anem a Les Gavarres, o bé anem a Altafulla (Les Bruixes), o bé anem a Reus.

Felicitats, tarragonins! I felicitats, amos de les empreses cinematogràfiques! Baralleu-vos, feu-vos competència, i algun dia aconseguireu acabar amb el cinema a les sales. Als espectadors rai, tant se'ns en fot. Ho mirem pel megavideo i punt. No és el mateix, d'acord, però és més barat.

En la meva opinió, al cinema només li queda una solució: xarxes d'exposició amb participació pública en què s'asseguri el 50-50% de pel·lícules en tots dos idiomes i que no es facin competència entre elles i que no cerquin el majori guany econòmic, sinó oferir un servei a l'espectador (òbviament, dins la ciutat).

Com a últim punt, em pregunto... quan van treure els Òscar del centre de la ciutat i només quedaven els Lauren a una punta aïllada però encara dins del nucli urbà... hi va haver una forta discussió sobre si ho havíem de permetre, que no podia ser que el centre es quedés sense cinema (fins llavors, no havia passat mai). Ara és segur que el cinema ha marxat del nucli urbà (a no ser que la ciutat creixi cap a Reus, cosa bastant dubtosa)... què farà la societat tarragonina? Hi hauran articles plens de mala baba cap als responsables? O simplement callaran perquè ja ens hem acostumat a què ens la fotin per totes bandes?