A poc a poc anirem lluny

Plaça del Fòrum. La plaça més acollidora de la ciutat. Havia quedat amb els companys de la Comissió de les TIC de la Plataforma Tarragona Decideix. Sento el Catalunya Express de Ràdio 4. Anuncien "Els teus ulls glaucs", però abans posen "Podré tornar enrere". Comença a sonar. Mentre torno a la meva preadolescència quan encara actuava Sopa de Cabra, de sobte m'adono que tota la plaça segueix el ritme de la cançó. No em pregunteu si era primer l'ou o la gallina, però tot va pausat.



Sempre he pensat que la plaça del Fòrum és la millor plaça de la Part Alta. No té una bellesa extraordinària i a la nit s'hi passeja gent que ha begut més del compte, però té una estructura adient perquè s'hi faci vida. Xiquets jugant a pilota, algunes taules plenes de xerradors professionals i alguns que esperem gent que ve tard.

És com la Plataforma. Tot va lent. La gent no es mulla. Però mica en mica... podem arribar lluny. Podem arribar a muntar la consulta, qui sap.

No a la jubilació (ni als 67, ni als 65)

Ahir es van manifestar diversos sectors de la societat esperonats per les retallades en l'edat i en les condicions de les jubilacions, suposadament a causa del dèficit de la Seguretat Social. Amb tot el respecte cap als qui s'hi van dirigir i van cridar com uns més (tot i no haver-hi gaires crits), no era casualitat que només CCOO i UGT s'hi manifestessin. Fa més d'un any que eviten convocar una vaga general i segueixen amb la seva estratègia pactista que, si tot plegat servís d'alguna cosa, no hi estaria pas en contra, però no és el cas.

Doncs bé, aquests sindicats grocs (sí, impulsats des del govern i defensors de la no confrontació) demanen que la jubilació es mantingui en els 65 (llegiu entre línies: volen conservar el sistema actual) i els seus amics d'Iniciativa els segueixen com unes ovelletes amb uns quants arguments com que els "poderosos" inciten a aquest comportament del govern espanyol i que pensem que no podrem viure a partir de certa edat sense haver-nos fet prèviament cap pla de pensions. Si això ho digués algú altre, ho tindria en compte, però que ho digui aquesta gent, sincerament, puc estar-hi o no d'acord en part, però no és la manera de reivindicar-ho.

És per això que vull exposar la meva opinió sobre aquest tema tan polèmic. Primer de tot, sóc partidari del "repartim la riquesa i el treball", és a dir, sense entrar en comunismes, socialismes, anarquismes, etc. cal que ens ho repensem: si per a viure és necessari treballar (sous), necessitem que tindre treball sigui un dret estipulat per la llei i que aquest es compleixi (com el de l'habitatge...). Per tant, no té cap mena de lògica que algú faci 12 hores de feina diàries i n'hi hagi 6 darrere seu que no trobin feina. Tot plegat s'hauria de fer sense haver de renunciar als sous, i això indiscutiblement suposaria socialitzar les grans fortunes.

Just en el moment en què això es complís, estaríem parlant de jornades de treball de 4-5 hores amb les seves respectives vacances i amb les seves respectives jornades de formació per encarar altres sectors i potenciar la recerca per assolir un nivell de vida millor per als ciutadans. Per tant, començant a treballar als 25-30 anys, hom no arribaria tan esgotat als 65 i no necessitaria jubilar-se fins que el seu cos no li ho demanés. La jubilació, no ho oblidem, de la mateixa manera que és un guany social pel que fa a unes condicions de vida incrementades a partir que es compleixen els anys estipulats, també és una mesura alienadora (i perdoneu que faci servir aquesta paraula de comunicats típics marxistes) en tant que deixa la persona com a invàlida quan encara pot donar molt més de si, tot i que no tant com quan tenia 20 anys.

Entenc que aquesta postura no sigui compartida per un sector ampli de la societat, o bé perquè no hi han pensat, o bé perquè ho creuen utòpic, o bé perquè ja els va bé viure de renda.

"Foc a l'armari", de Lèlia Becana Velasco a LA DIRECTA

"La visibilitat no és únicament el desig de ser vista o reconeguda; la visibilitat també vol dir existència. El que no és visible és com si no existís i el que no existeix, no compta per ningú. Allò que entenem per ciutadania estaria formada per homes, blancs, heterosexuals, de classe mitjana... després s'incorporarien les dones, blanques, heterosexuals, de classe mitjana... més recentment, els gais: homes, blancs, de classe mitjana... Les lesbianes, però, sembla que continuïn fora d'aquesta categoria; encara més si ets negra, pobra, mare soltera... com sempre.

Històricament s'han omès de manera intencionada les relacions sexuals entre dones, amagant-les, de vegades, sota l'eufemisme de l'amistat. Mirem, sinó, els casos d'homosexualitat jutjats durant l'Edat Mitjana i encara més tard, entre els quals no en trobem gairebé cap que es refereixi a relacions entre dones. Esborraven, així, de l'imaginari col·lectiu, un aspecte prou important de la sexualitat femenina. Les dones podem ser tendres entre nosaltres, però no ens volen reconèixer que gaudim de la nostra sexualitat com nosaltres decidim.

Ser lesbiana i lluitar per polititzar aquesta posició encara té un cost personal i social

En els temps que corren -mals temps per la lírica i no només per la lírica- ens podria semblar que estar fora de la diana de qualsevol tipus de discriminació -i dins de l'armari- podria ser beneficiós. Però l'armari, creat com a mecanisme de repressió, ens manté excloses, també, de l'existència pública: i així, com ens podem reivindicar com a lesbianes i com a dones? Ser lesbiana i lluitar per polititzar aquesta posició encara té un cost personal i social que no totes estan disposades a pagar.

Romandre dins de l'armari és una decisió que totes podem prendre, però que ja és molt difícil de defensar públicament. L'armari liberal, a més, permet a qui hi és que faci el que li vingui en gana amb la seva vida, mentre que castiga a qui el deixa enrere. L'empresària, l'actriu, l'esportista, la princesa lesbiana ho poden ser mentre no en facin ostentació.

La lesbofòbia exclou, margina i assassina arreu del món i pot manifestar-se amb una subtilesa infinita. Cal que les dones assumim la necessitat de lluitar contra la discriminació, cal que acabem amb el lesbianisme com a estigma. I, per això, només comptem amb la visibilitat."

Article publicat al setmanari La Directa, número 171 del 10 de febrer de 2010. Signat per Lèlia Becana Velasco.

.

I llavors em vaig quedar sol, car no hi havia ningú per protestar

Primer van agafar els comunistes,

i jo no vaig dir res perquè no era comunista.
Després es van endur els jueus,
i jo no vaig dir res perquè no era jueu.
Després, van venir a buscar els obrers;
no vaig dir res, perquè jo no era obrer ni sindicalista.
Més tard es van ficar amb els catòlics,
i no vaig dir res perquè jo era protestant.
I quan, finalment, em van agafar a mi,
ja no quedava ningú per protestar.

DEMÀ A LES 10.30 JUTGEN UN MEMBRE COMPROMÈS DELS MOVIMENTS SOCIALS TARRAGONINS PER OPOSAR-SE ALS ABUSOS DE LA GUÀRDIA URBANA

La Guàrdia Urbana està grillada

La matinada del dissabte, la nit de Carnaval, va ser detingut un jove tarragoní al finalitzar la festa de disfresses que es celebrava a l’Ateneu Popular l’Espina, a la Baixada de les Peixateries Velles de la ciutat de Tarragona. Els fets van ocórrer al voltant de la 1:30, quan diverses dotacions de la Guàrdia Urbana van desplaçar-se al mateix carrer, i segons els presents, varis policies van acostar-se al jove, van llançar-lo al terra i van detenir-lo, sense motiu. Durant la detenció i en el posterior trasllat agents de la Guàrdia Urbana van assegurar-li “que anaven a per ell”, al ser reconegut com a activista dels moviments socials de la ciutat.

El detingut, Jordi R.O., va passar la nit a la Comissaria dels Mossos d’Esquadra de les Gavarres, d’on va sortir el matí del dia següent acusat d’alteració de l’ordre, desobediència i resistència als agents de l’Autoritat. El proper divendres 19 de febrer a les 10:30h està citat als jutjats de Tarragona per un judici ràpid.

Al llarg de la nit que va passar al calabós, familiars i amics del jove detingut van presentar-se en diverses oficines policials en presencia d’una advocada per fer possible la seva posada en llibertat. En totes les dependencies policials van rebre un tracte evasiu i humiliant, quan els diferents cossos policials argumentaven no tenir competències en la detenció o excés de papers i burocràcia. El jove va ser posat en llibertat amb càrrecs a les 11:30 del matí del diumenge.

La seva advocada no descarta presentar denuncies contra el agents per coaccions, amenaces i detenció il·legal. També ha afegit que encara està recopilant informació i testimonis dels fets per poder elaborar una millor acusació.

Cal recordar que no és tracta d’un fet aïllat d’abusos per part de la Guàrdia urbana de Tarragona. Aquesta ja acumula diverses denúncies com la del 7 de gener de 2009 a la Rambla Nova, la pallissa i les greus acusacions a un jove per gravar una detenció amb la càmera del telèfon l’estiu del mateix any, agressions i vexacions al col·lectiu skater de la ciutat, el robatori d’instruments musicals la passada nit de Nadal a uns joves que celebraven la vetllada,... Des de la Plataforma Cívica Contra dels Abusos per part de Membres de la Guàrdia Urbana denuncien les anteriors i l’actual detenció, consideren que són “uns fets extremadament greus i propis d’una dictadura feixista”.

Sóc bastant escèptic a l'hora de solidaritzar-me amb certs casos de repressió ja que en desconec totalment el motiu i la naturalesa, a banda que també solc
desconèixer la persona que ho ha patit. En aquest cas, el conec i sé perfectament que és un cas més d'abús de la Guàrdia Urbana, un cos amb força precedents
antidemocràtics.

Els veritables problemes de la gent

Sóc partidari d'un pensament, l'independentisme, que en aquests temps de crisi sistèmica es veu menyspreat per un gran sector de la població. A Tarragona, amb uns 10.000 aturats, aprofiten per carregar contra la defensa de la llengua, de la identitat nacional catalana, etc. al·legant que "no són els veritables problemes de la gent". Però... quins són aquests problemes?

Aquest sistema d'economia mixta permet que cap ciutadà no mori de gana. En coneixeu algun cas? Jo conec casos de gent que passa gana, però que mori de gana? En aquest país, cap. Que no tingui habitatge i que mori de fred, sí. Però la manca d'habitatge i l'especulació fa dècades que forma part de la nostra vida quotidiana. Aquest coixí, que no sabem d'on ve, d'altra banda, ens incita a consumir tot el que podem i cada un cert temps arriba aquella data especial en què l'entorn ens obliga a sortir al carrer i a participar en una festa que de popular no en té res. En el que portem d'any, Nadal, Cap d'Any, Reis, Sant Valentí i Carnestoltes. Això sense comptar aniversaris, sants, etc.

Ahir va ser dia de carnaval, amb les carrosses, les disfresses, la gent al carrer, els restaurants plens i les discoteques a vessar. Els problemes de la gent són aquests: oblidar els problemes. Irresponsables, hipòcrites, insolidaris... podeu recitar tots els adjectius que se us ocorrin, però amb 10.000 aturats a la ciutat jo no vaig veure cap diferència en l'ambient. Cap. Els aturats sortien al carrer igualment, alguns disfressats, d'altres a esbargir-se simplement.

Les manifestacions contra l'atur i la precarietat laboral no són concorregudes. De motins i de desobediència civil per aconseguir aliments dels supermercats no en veiem gaires. Els crits contra els representants polítics són minsos. La gent no es mou per reclamar el seus drets (a l'aliment, a l'habitatge, al treball).

Llavors, després de tot plegat, amb quin cony de legitimitat pot sortir qualsevol a dir que si la gent es mou per la llibertat dels Països Catalans és que no sap quins són els veritables problemes de la gent? Però si la mateixa gent passa dels seus problemes!!! És que som en una societat en què els 'grans' temes es frivolitzen amb quatre paraules buides i no es fa res per arreglar-los. Els problemes necessiten solucions. Si no se n'aporten, vol dir que no hi ha problemes o que no són suficientment grans, així que qui diu que dur a terme una iniciativa mínimament independentista o catalanista és "no entendre els veritables problemes de la gent" és que no entén realment la gent o que aprofita l'argument de la crisi per amagar la seva por a què aquest moviment creixi.

Vídeo de la concentració d'ahir

Ve de molt abans (antifeixisme - feixisme)

Després d'assistir a una contramanifestació relacionada amb un acte que feia el Movimiento Social Republicano (MSR) "per Europa i blablabla" en puc extreure moltes conclusions. He de dir que a Tarragona, excepte en casos puntuals, no estem acostumats a acollir aquests especímens que no gosen dir-se pel seu nom però que actuen com a tals: feixistes, nazis, nacionalsocialistes. Així que la resposta que se'ls pugui donar és sempre improvisada i no gaire planificada ni ben pensada.

Primer de tot us n'informo. L'MSR és un grupuscle dins la ideologia nacionalsocialista o feixista a l'Estat espanyol. No només l'independentisme gaudeix d'una divisió sobrenatural, sinó que això també els passa a ells: Democracia Nacional, España 2000, Alianza Nacional, Movimiento Social Republicano, Movimiento Patriota Socialista, Falange Auténtica, Falange Española Tradicionalista, etc. Aprofiten l'atur dels treballadors i la massificació de la immigració per arribar a les masses mitjançant un discurs que barreja nacionalisme espanyol, europeisme, xenofòbia, homofòbia i un socialisme descafeïnat (no creuen en les tesis de Marx, així que ja em diràs quin socialisme és aquell que no parteix de les tesis de Marx...). Algunes d'aquestes idees són contradictòries entre elles mateixes, però com sol passar en aquests cercles el més important és ser ben espanyol i ben fatxa.

Aquests pretenien fer un acte davant d'una placa a Carles I al barri de Sant Pere i Sant Pau. La convocatòria va córrer i va arribar a certs grups antifeixistes de la ciutat, els quals van voler mobilitzar-se ignorant les recomanacions dels més veterans que deien que fent alguna cosa se'ls donaria més ressò que si els deixessin estar. En qualsevol cas, la concentració s'ha fet, sense violència, només crits, pancartes i alguna bandera.

Més de set o vuit furgons dels Mossos d'Esquadra amb antidisturbis han ocupat aquella zona des del matí i només baixar de l'autobús en què alguns assistíem a l'acte ja han començat a identificar gent. Es veu que hom no pot passejar per la via pública ni manifestar-se lliurement contra uns ideals que ens són perjudicials. Sí, l'Ajuntament de Tarragona els dóna suport. Sí, som en democràcia. Però la democràcia també vol dir respecte. I si un element d'aquests només arribar diu "jo sóc català, però no m'agraden els moros", un parell fan la salutació romana i, abans d'acabar, hi tornen tots alhora, a més de finalitzar amb el "Cara al Sol", doncs no sé quina democràcia és aquesta que nega genocidis, que nega realitats nacionals, que nega els drets als immigrants, etc.

El que més greu em sap és que, com passa en la majoria d'aquests actes a casa nostra (almenys a Catalunya, el País Valencià és una altra història), els protegits no són els ciutadans ni els immigrants que puguin passar per allà. No, els protegits són ells. Deu o vint persones amb estètica skin que són prou intel·ligents com per no delatar-se duent banderes espanyoles, però que al cap i a la fi el seu ésser intern ha de sortir en algun moment. Els han donat suport els quillos i d'altres espècies suburbanes que passaven per allà i que s'ho miraven des de la distància cridant alguna cosa com "Viva España" o "gilipollas" en referència al mig centenar d'antifeixistes que els Mossos han tingut retinguts al parc del costat i que han estat tractats com a "radicals anti-sistema" quan els qui haurien d'haver retingut era els altres, que pertorbaven la vida del barri. Que diversa gent en veure tot plegat hagi aturat el seu pas cap a casa seva perquè tenia por dels feixistes no és cap sorpresa. Una dona, en finalitzar tot plegat, ha preguntat innocentment si pels que vivien allà els garantirien la seguretat. I qualsevol que no sàpiga de què va la cosa haurà pensat que era una batalla de radicals.



I és aquí on vull arribar. Per què existeix l'antifeixisme? És una moda o és una necessitat causada per un seguit de fets? Una simple conseqüència. Després de la 'Transició' mal feta en què tothom en va sortir il·lès, es va permetre seguir amb certes actuacions i, sovint, amb la impunitat dels cossos policials, ja sigui perquè tenien la mateixa ideologia o perquè no s'havia fet el pas de "castigar-los" com sí que s'ha fet en la majoria dels països després d'una dictadura o d'un procés genocida. Mentre ETA, EPOCA, Terra Lliure, MPAIAC, FRAP, etc. lluitaven per un canvi social i/o nacional, diversos grupuscles encapçalats pel Cristo Rey, el Batallón Vasco Español o les noves organitzacions que sorgien contra els nous corrents ideològics antifeixistes reprimien, amb plena legitimitat, no només els primers, sinó entitats demòcrates i individuals que només cometien el delicte de manifestar-se o de defensar conceptes tan innocents com la llengua.

De grups "terroristes" només queda ETA a l'Estat espanyol. Però com que no tot és or allò que llueix les bandes abans promocionades pel govern es 'modernitzen' i també pateixen les seves crisis de militància. Segueixen atacant i matant. Són nombrosos els actes d'assassinat comesos sota bandera feixista. Culpables? Cap. Com deiem, tenen el suport governamental, és un contrapoder que realment va molt bé. En temps de crisi econòmica i amb l'atur pels núvols tot plegat pot créixer enormement. Que no ho faci depèn precisament de tots naltros. Dels antifeixistes i dels que no ens agrada el feixisme, ni el racisme, ni l'homofòbia. Es tracta de fer pedagogia però també de donar la cara (no físicament sinó conceptual).

Del complexe tallarina o de com depenem de la salsa de tomaca

Sincerament planyo aquesta societat. I sobretot planyo els seus líders. Haver-se de carregar una massa de cabretes dins el ramat i vigilats pel gos deu ser molt dur. L'afer Carretero-Renyer no és res més que la constatació de la vergonya que ens envolta i que se'ns ha ficat al cap de "sense líder no anem enlloc".

El 'complexe tallarina', com diria la Gossa Sorda en aquesta cançó, fa que, esfondrat el líder, esfondrat el ramat. Planyo en Carretero i la directiva en general de Reagrupament, que s'han de carregar a sobre més de tres mil associats que, a la mínima, decideixen desagrupar-se perquè l'única gent que està disposada a liderar aquest moviment i que està disposada a treballar tenen una picabaralla que es filtra a la premsa.

Per què ha passat, tot això? Perquè Reagrupament, malgrat tindre de tant en tant un funcionament assembleari, no és assembleari. Vull dir que la directiva s'ho cuina tot ella sola seguint els estatuts o no. S'ho cuina perquè han estat votats perquè així sigui. Surten als diaris, a les ràdios i a les televisions presentant un projecte que, efectivament, han construït ells. No és que no hi deixin participar. És que dels 3500 associats que diuen que són, el 99'9% paga la quota i no en vol saber res més fins a les eleccions! Nuclis locals? Quina activitat fan, a banda de fer les presentacions pertinents?

El problema de tot plegat és que era un projecte dels tradicionals, del líder i dels seguidors, que anava de progre amb algunes assemblees de tant en tant i amb una suposada llibertat per part de cada nucli local a l'hora de decidir certes coses. I, com que feien assemblees i entonaven les dues paraules famoses "regeneració democràtica", es permetien el luxe d'autoanomenar-se alternatius. Al cap i a la fi, feien una barreja de dos conceptes clarament oposats. Que l'independentisme era un nexe comú? Sí, però llavors deixa estar la regeneració democràtica. Aquesta regeneració només era un ganxo que un servidor encara no sap com es materialitzaria.

A mi em fa molta pena que li hagi passat això a RCat. Alguns diuen que, bé, almenys així en parlen més als mitjans. Però si amb això aconsegueixen que la gent es faci la baixa de militància hi hauran perdut. I si un votant potencial decideix no votar-los perquè la raó més important era la de regeneració democràtica encara pitjor.

Tot plegat ho diu algú que anava a votar-los a manca d'una alternativa real. Haurem de veure com es desenvolupa tot plegat i com els tracten els mitjans. Perquè no és tant la crisi que han desencadenat de caire intern, sinó el ressò que tindrà aquest mediàticament i què en diran els "opinadors professionals" que fan més mal que bé de tot el que opinen. Ara mateix, a tv3 he sentit "jo no sé quanta gent s'ho haurà empassat això de la regeneració democràtica" d'un suposat catalanista. Això és una bomba de rellotgeria i no sé qui la podrà desconnectar, però caldrà més que una simple assemblea nacional amb 800 persones al Fòrum perquè això rutlli.