Parlen els adults

Jove és una paraula que es promou arran del capitalisme de l'Estat del Benestar. Persones que passada la infància volen seguir gaudint de les comoditats dels serveis que ofereix el sistema per a les classes més altes. Òbviament, la parauleta ja existia molt abans, però la joventut com a categoria social consolidada no s'esdevé fins més endavant, a mitjans del segle passat.

Cada generació, abans fins i tot del capitalisme, ha fotut a parir la posterior, tot dient que s'havien perdut els valors, que ja no hi havia tants emprenedors, etc. Adults contra joves, la batalla interminable. Els adults són aquells éssers estranys que renunciant a la joventut han pogut per fi estabilitzar la seva vida amb una feina, un sou i un habitatge. Aquest és el cicle de la vida que des de temps immemorials (canviant feina, sou i habitatge per tribu, privilegi i cova) s'ha mantingut i forma part del nostre ser i fer com a humans.

El novembre vaig ser protagonista d'un cicle de xerrades anomenat "El català mola?" que feien referència als usos lingüístics dels joves catalans (poc esment als de fora de la CAC, per suposat). Una cagada, una merda, una llufa, tots els adjectius que volgueu, ja que com es pot pretendre treure conclusions d'una anàlisi com aquesta (l'ús del català entre els joves) si no dónes la paraula als joves (no em valen els torns de paraula). Així doncs, és normal que s'esdevinguin els tòpics de sempre, que els joves fan servir menys el català que els adults, que s'hi mantenen menys, etc. L'únic que en vaig poder aprofitar escarbant una mica és la diferència entre l'ús de la llengua entre l'ensenyament primari i el secundari (mai no me n'havia adonat, misteris de la vida). Amb aquest curs esperava treure'n 1 crèdit lliure per a la carrera, després de lliurar una ressenya sobre dues de les ponències que va trigar un mes a recordar-me'n, però amb la tranquil·litat de no tindre cap termini fixat per al lliurament. Un dia, vaig a recollir el certificat d'assistència i de reconeixement de crèdits i em diuen que no, que no vaig lliurar el treball a temps. Finalment es resol positivament i em reconeixen el crèdit.

Maig de 2010. Un jove estudiant de Publicitat i Relacions Públiques ja finalitzant 3r es dirigeix a la Cap d'Ensenyament per tal de preguntar-li quines eren les gestions que havia de fer per tal de passar al segon cicle de Periodisme que es cursa a la URV. És el mateix estudiant qui, sense rebre cap mena d'avís ni informació, va haver d'anar a informar-se als gestors de l'ensenyament i no al revés com passa amb tants d'altres aspectes (Erasmus/Sèneca, crèdits lliures, xerrades d'experts, etc.). Fins aquí bé. La informació que tot seguit rep el jove estudiant és que no se n'ha de preocupar fins al setembre, que és quan hi ha la matrícula. Passen les setmanes i el jove estudiant, com a bon estudiant, decideix fer doble titulació i seguir cursant Publicitat i Relacions Públiques en segon cicle i, per tant, s'hi matricula tal com en aquest cas sí que l'han avisat (com a matriculat el curs anterior en aquest ensenyament). Dues setmanes després d'haver fet aquest pas, s'assabenta que els seus companys de carrera que van decidir fer Periodisme com ell ja han estat "acceptats" (es veu que hi havia hagut una preinscripció de la qual no n'havia estat informat i un procés de selecció). El jove, desconcertat, va a parlar amb totes les instàncies al·legant aquesta confusió que no res té a veure amb la seva responsabilitat a l'hora d'informar-se'n, car ja ho va fer i en tot cas hauria d'haver estat la URV qui, sabent que més de la meitat dels alumnes de Publicitat i Relacions Públiques en procés de llicenciatura van a parar al segon cicle de Periodisme, informar-los-en amb previsió. La Síndica de Greuges finalment li treu les esperances al "jove estudiant que tant compromès n'estava" i aboca per tornar a provar-ho l'any següent i, enguany, treure's les assignatures per les quals ja s'havia matriculat d'una carrera que no li acaba de convèncer. Mig any després, aprovada ja una assignatura de la mateixa professora que va confondre el jove estudiant, s'assabenta que després de setmana santa, per allà l'abril, haurà de preguntar la cap de gestió acadèmica quan s'ha d'inscriure per tal de poder matricular-se posteriorment a Periodisme.

Aquests dos casos s'haurien resolt amb un simple correu. Un simple correu avisant d'un termini o bé de lliurament d'un treball o bé d'un termini d'inscripció a un ensenyament. Tan simple com això, tan barat com això, tan costós per al funcionariat com això.

Tot seguit em disposo a anar a l'Hemeroteca de Caixa Tarragona per llegir un parell de notícies en diversos diaris i no haver de pagar res, ja que l'economia no la tinc gaire eixerida. Al cap d'una estona, al cantó dret al fons, sento unes veus que remuguen. Són adults. Adults queixant-se de la situació general, de la reforma de les pensions i de com de fatal estan les coses. Encabat, la veu que crida més, teniu en compte que ens trobem en una Hemeroteca/Biblioteca, deixa anar al tòpic. Els joves. Els joves que no es mouen del sofà i que s'estan tot el dia al facebook i que es compadeixen per qualsevol desgràcia mínima. Hi ha hagut coses que no he entès, però l'home ha insistit força en això de les pensions, que els joves no surten al carrer a defensar els seus drets. Us sona? Sí, el tòpic de la generació que es pixa en la generació posterior. És curiós perquè des que sóc en això que en diem moviments socials sempre m'he trobat que ens diuen "sou quatre jovenets que no sabeu què voleu", i és que és cert, som quatre i som joves, qui defensem una terra lliure, la lluita social contra les reformes que retallen els nostres drets socials, laborals i nacionals, etc. On són aquests adults tan valents? Doncs bé, fa poc ho vaig saber. I em va sorprendre, em va desanimar. En això em convertiré quan passi dels 40? En un ens remugador que es ven per quatre rals?

Els adults parlen molt, moltíssim. Els joves, alguns més i d'altres menys, fem. Fem, emprenem iniciatives, intentem canviar les coses, provem de ser aquella generació de cada tres que sí, que ho aconsegueix. I això que no m'agrada que em qualifiquin com a 'jove', sempre ho he considerat un menyspreu a les meves capacitats com a persona independentment de l'edat que tingui, però quan veig i sento aquest tipus de coses, em sap greu, però crec que els joves hi tenim molt a dir, més del que ens permeten.